De vaga/ En huelga/ On strike

Sols una imatge

Stop (cautelar) a la litúrgia del desnonament, 1ª part: En memòria d'Amaia Egaña

Dilluns, 12 de novembre de 2012. Un dia com qualsevol altre, de qualsevol altra tardor, més o menys plujosa que aquesta, llevat d'un fet que ens ha marcat els titulars de la jornada. I és que com si no haguera passat res, com si els cinc anys que dura ja aquesta crisi no hagueren servit per a res més que no fóra posar a prova el nostre termòmetre de civisme, va i s'anuncia una treva en els desnonaments que -com avançava ací la setmana passada- han dessagnat l'orgull d'un país que desdejunava 500 embargaments diaris. Ho ha remarcat la banca per mitjà de comunicats grandiloqüents i tot seguit el govern, immers en una successió de comissions que arriben més tard que mai, ha reiterat el mateix missatge. Una bona notícia? Sí. Una mala notícia? També. Per què? Evidentment, perquè fan tard i perquè sols tracten de dir la seua en un assumpte que ja els esguitava massa. Els polítics ens han decebut novament (sobretot els qui teòricament defenen a l'obrer i tenien poder i possibilitats d'esmenar-ho) en un afany malaltís per aparençar ser puntuals. Són, com deia a la darrera entrada sobre aquesta qüestió, una comparsa desafinada, que fa tard a la desfilada, que hi aplega tard, a deshora, amb la roba bruta i l'alé, ebri, pudint a no sé sap ben bé què.

La societat ha anat per davant -una vegada més- i la indignitat d'aquest retard legislatiu és prou més descoratjadora si es té en compte que hi ha hagut, com no podia ser d'una altra manera, víctimes amb nom i cognom. Tots hem escoltat mig atordits la xacra dels suïcidis, dels intents o dels fets consumats, mentre assumíem que el signe dels temps passa també per assumir les tragèdies personals com a traducció d'una conjuntura econòmica i social del tot enrevessada. Si més no, poques vegades posem cara als protagonistes dels successos. Ens enfugim, ho vulguem o no, del seu dolor, del seu patiment, en un intent per evadir-nos de l'infortuni. Tant se val: si alguna cosa positiva ha tingut la crisi ha estat la consolidació d'una xarxa d'empaties que ha permés que #StopDesahucios legitimara la seua comesa, el seu discurs, fins a encabir-nos a tots sota el seu objectiu. La solidaritat que ha guiat al moviment és, doncs, un recurs que hem de seguir explotant i valorant, en la mesura que demostra que la ciutadania té, a diferència del poder financer, l'ànima neta. Voldria així dedicar aquesta entrada a Amaia Egaña, a qui podeu veure ací a la dreta, somrient i amb unes ulleres de sol, potser durant algun viatge efímer, en el marc d'unes vacances passades, al caliu d'un altre moment, en definitiva, ben distint a l'instant final pel qual dissortadament l'hem coneguda.

Desesperada per la situació que suposa el fet de perdre la llar, Amaia es llançà la passada setmana pel balcó de sa casa a Barakaldo just quan la comitiva d'agents judicials es disposava a ultimar la missió encomanada. Darrere quedaven un marit desorientat i uns fills espontàniament orfes de mare, de sobte, com si es tractara d'un malson infantil d'aquells dífícils de pair, sobretot perquè són reals. Ex-regidora socialista, somniadora, treballadora, tot el que Amaia havia estat desapareixia en un tres i no res d'aquest món per un motiu tan injust com innecessari. Comptat i debatut, hi ha en la pèrdua de la nostra llar un valor afegit de despossessió, de deshonor, que ni els bancs ni els mercats arribaran mai a entendre, principalment perquè ells atresoren les nostres cases amb un apetit insaciable, sense saber ni voler taxar quin és el valor real dels immobles: un valor intangible, que no es compta en euros, ni en préstecs, perquè en realitat no té preu. Una casa, sobretot quan l'hem habitada, ja és part de la nostra vida. Hi ha trets, racons, olors, moments, textures, que ens pertanyen per sempre. Arrabassar-nos la casa, per tant, és una manera senzíllisma de despedaçar-nos l'existència. Potser per això, a Amaia ja l'havien abatuda molt abans de l'ordre de desnonament. 

De res serveix esdevindre'n màrtir, d'una causa que tant de bo no haguérem hagut de combatre. Que ho recorden des d'ara els qui hauran de legislar al respecte. No calen morts, no ens cal tanta desgràcia, senyors administradors. Per això mateix, no es vanaglorien d'aplicar una moratòria que ha precisat de cadàvers calents per tal de posar-se en marxa. Hi ha moltes famílies destrossades, abans i després d'haver perdut el seu habitatge, que no necessiten just ara aquests titulars majúsculs. S'arriba tard, com quasi sempre. Ja ho van recordar amb èmfasi els veïns de Barakaldo en la concentració i posterior manifestació que van dur a terme la nit del dia que Amaia decidí descavalcar d'aquest món. Aquest no és el camí, resaven. Alguns dies després, ja sembla que els poders que ens regeixen pretenen enfilar-se per la drecera correcta. Per la memòria d'Amaia, per la memòria de tots els qui ja no tindran l'ocasió de fer sentir la seua veu, cal que continuem reivindicant tot allò que ells no van tindre temps d'encarar. Per ells i per nosaltres, encenem una espelma per la dignitat.

Cocktails & lletres: Sopar dels Premis Ciutat d'Alzira

Lozano-Seser Bros.

Si hi ha una cosa que m'agrada dels megapremis literaris com el Ciutat d'Alzira -ja sé que el prefix mega queda un poc leticiasabaterenc, però tant se val-, és la seua capacitat de concitar un halo de glamour que, no ens enganyem, sempre li ha vingut molt bé a la vida comercial del llibre que serà coronat a l'acte en qüestió. Som un poble ben peculiar pel que fa a la percepció del llibre i del fet literari, i solament ens faltava una crisi econòmica -excusa idònia per a l'administració per fer-li una altra mossegada letal a la cultura- per acabar d'embrutar i emptijorar la conjuntura, com bé va assenyalar anit a l'obertura del lliurament Josep Gregori, president i editor de Bromera. En tot cas, s'ha de seguir reivindicant el llibre com a festa i aquesta gala ja consolidada és una cita que ens apuja l'ànim i l'autoestima, així com ens nodreix el calendari de cites transcendents i al mateix temps...  la panxa: cal dir que el menú de la vetlada, obra dels mateixos Salons Rex que tradicionalment acullen la cerimònia, estava molt bo (per tal que en feu, almenys, un tast visual vos he adjuntat baix una foto d'algun plat; no sé, tal com fa l'Hola i altres publicacions semblants, però en pla més casolà si cal).

La meua relació amb els premis, així mateix, em retrotrau a 2002 quan, encara becari universitari, vaig assistir a l'acte per pencar de valent. Fotos, anotacions a corre-cuita i notes de premsa d'aquelles apressades sóns els records que em vénen a la ment quan recorde les primeres vegades que hi vaig anar. Una dècada després, el que més m'ha engrescat d'aquesta ocasió ha estat el fet de retornar-hi per motius totalment distints, com ara el fet d'aver publicat amb l'esmentada editorial. De qualsevol manera, l'hàbit no fa al foca-monjo, i jo vaig ressuscitar el becari perenne que dorm en mi i em vaig endur la càmera darrere per tornar a copsar el moment. Fou una gala distesa, esguitada evidentment pel fantasma de la crisi -memorable el discurs de José María Cataluña, de la Fundació Bancaixa-, però molt optimista respecte al poder i possibilitats reals de la indústria cultural valenciana. A més, vaig tindre el plaer de compartir taula i conversa amb el prestigiós humanista i cardiòleg alacantí Emilio Rodríguez Bernabeu, qui poc després es desvelà com a guanyador del Premi Ibn Jafadja de Poesia 2012 per l'obra Taslimans. De la seua complicitat i amabilitat me'n puc enorgullir, ja que a més fou ell i la seua dona qui ens fotografià (a moi i a la meua germana) en la foto que veieu dalt. Una altra de les coses que més m'agradà de la gala fou el discurs final del guanyador del premi de novel.la, l'escriptor català Francesc Puigpelat, distingit per l'obra Macbeth 2 (no direu que no és un títol trencador, tot i que el llibre es publicarà com a El retorn de Macbeth) i responsable, sens dubte, del discurs d'agraïment més original que he escoltat mai. En resum, una gala estoica, agradívola pel contacte i la presència la gent del gremi, que evidencia el sex-appeal a prova de bombes de la nostra literatura. Sense més, vos deixe amb unes instantànies de la nit.

L'ambient, previ al lliurament

Tots els guardonats de la nit: al text només vos he parlat dels premis principals de poesia i novel.la però podeu conéixer l'obra de la resta de guardonats a la web de Bromera

Un brindis pel moment

Un tiramisú amb mango per mitigar els nervis...

500

500 és una xifra contundent, abassegadora, d'aquelles que poden titular una pel.lícula trencadora, com els 300 de Zack Snyder, aquella recreació fílmica de la batalla de les Termòpiles a mig camí entre el color sépia i la indigestió infogràfica. Però com que la pel.lícula no em va agradar, a l'igual que aquest present també esgrogueït i replé de notícies indigestes, he de dir que la xifra és també una revelació agredolça. Com haureu deduït, o no, per la imatge de dalt, els elements que composen els números són petits habitatges. 500 llars en total. Que per què ho pose? Senzill: 500 són els desnonaments diaris que s'executen diàriament en aquest país però, d'altra banda, i heus ací la bondat de la xifra, 500 són també el nombre d'embargaments que ha frenat en aquests dos anys la plataforma #StopDesahucios (podeu veure l'enllaç ací #StopDesahucios); un bon indici per constatar que les coses (les de menjar i les de viure), malgrat tot, estan prenent matisos esperançadors.

Tant aquest col.lectiu com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca suposen dos revulsius ineludibles que demostren no solament el despertar de la ciutadania, sinó també la coordinació exemplar d'un moviment creixent que ha aconseguit, al marge dels discursos i els partits polítics, acomplir els seus objectius de reivindicació i difusió. La gravetat de la situació bé s'ho val: que 500 famílies perden cada dia sa casa en un país que se suposa que es compta entre els més avançats del món és una anomalia que cal reconsiderar. Com s'ha arribat fins ací? Com no va poder el PSOE en dues legislatures (i sent un partit d'esquerres) frenar aquest cataclisme? Com han assolit els bancs aquest poder universal, a prova de lleis i d'estats? Les preguntes se'ns amunteguen les unes damunt de les altres com les saques de sorra que els més cauts dipositen davant del cabal del riu quan preveuen que el vessament és inevitable, creient que així podran frenar l'allau de l'aigua. Ingenus. Tot plegat, la riuada ens ha arrossegat de ple, arrabassant-nos principalment el solatge de moralitat que fa que una nació rutle amb un mínim de decòrum. L'hem perdut totalment? Doncs, sospesant el creixent ressò dels moviments associatius, jo diria que no. Ben mirat, seria precisament en aquesta part del discurs on s'entrelluca un fil de llum, una guspira que s'obri pas cap al final del túnel.

I és que no és normal (i aquesta és la principal gasolina que ens ha encés d'indignació) que un país que injecta als bancs 70.000 milions d'euros haja de suportar que aquestes mateixes entitats ens furten les cases a qui precisament està salvant-los. Hi ha un error en el guió, un trencament argumental massa pervers, massa retorçut per a ser real. De bonus i jornals astronòmics n'estem farts ja. Ens els sabem de memòria. Per això cal remarcar que des del 15-M fins a ara, si alguna cosa s'ha de destacar en aquest país és la incommesurable dignitat d'una classe obrera que està molt per damunt de l'elit econòmica, d'aquests quatre o cinc senyors endiumenjats que es reparteixen el pastís (i les jubilacions milionàries) mentre a una pobra anciana li embarguen casa per menys de tres mil euros. Si en un país passa això i el govern solament s'ocupa de silenciar-nos amb càrregues policials, és que alguna cosa xerrica més del compte.


Si més no, l'honorabilitat d'agrupacions com #Stop Desahucios ha estat una teràpia contra la indignitat dels poders que ens regeixen. La fortalesa del peix petit ha conquerit noves parcel.les d'influència, tal com demostra l'actitud balsàmica del jutge Pedro Luis Viguer -jutge decà dels jutjats de València- (per saber-ne més llegiu l'enllaç http://politica.elpais.com/politica/2012/10/27/actualidad/1351367845_758072.html), la qual marca un nou punt de partida en aquest escenari canviant. Que siguen els jutges els que reclamen un mínim de decència (ells ja ho fan darrerament per mitjà de sentències tan arriscades com avantguardistes) és un fet que no hem de menysprear, sobretot ara que els grans partits van a reunir-se (sempre és hora) per definir de manera consensuada una solució a aquesta sagnia social, que de tan intensa i sucosa ens ha deixat a tots la cara ensangonada. Als polítics, per caritat, sols fer-los un mínim prec, no menys versemblant després d'haver-lo repetit fins a la sacietat: legislen. És molt fàcil, senyors: legislen.

Paraules en silenci: la ràdio que destil.la literatura

Un dels grans debats que sovint s'enceta durant les sobretaules junt als amics del gremi de les lletres és la presència (de vegades mínima, de vegades inexistent) de la literatura als mitjans de comunicació. De la poca representació moltes vegades me'n faig creus, sobretot tenint en compte que a països com França, per exemple, els programes de televisió sobre literatura gaudeixen de l'adhesió de milions d'espectadors, a més de l'avantatge d'un prime-time que demostra que, en matèria d'entreteniment audiovisual, alguna cosa estranya ocorre més enllà dels Pirineus. Com que no vaig a parlar de les ulleres amb cordellet de Sánchez-Dragó ni d'altres glòries mediàtiques de la Ibèria més anquilosada, vull dedicar aquesta entrada a una de les sorpreses que més m'han engrescat en els darrers mesos i que demostren que la voluntat personal, i sobretot l'estima per aquesta cosa tan intangible de la literatura, pot donar pas a projectes tan prometedors com estimables.

I és que des de fa un mes els dimarts a la nit es vesteixen a Ràdio Pego de lletres. Es tracta de Paraules en silenci, un espai radiofònic que s'encarrega d'assolar en un sol minut els arguments pessimistes que he esbossat al primer paràgraf. Un temps de ràdio on la inspiració, l’art, la bellesa i les emocions murmuren dolçament a cau d’orella, tal com resumeix el responsable del projecte a l'entradeta del programa (i alhora al blog amic Paraules en silenci). I és que a l'encarregat de tal inèdit espai, un Manel Arcos que explota ací tot el seu bagatge quant a comunicador i a més amant del mitjà radiofònic, hem d'agrair-li moltes coses, entre elles la gosadia d'enriquir les ones amb una matèria tan etèria com la que composen els contes, els relats i tot eixe grapat de vivències que dormiten entre els fulls per prendre vida després a la nostra imaginació per mitjà de la lectura o, com és el cas, per mitjà d'un programa com aquest. Tot i que ja duu tres setmanes de singladura, ja han passat per les Paraules en Silenci les obres de Vicent Andrés Estellés, Pere Calders, Martí i Pol o, al darrer programa, Màrius Torres. Entremig, però, una selecció musical heterogènia i agradívola, tal com la veu d'Arcos, suggerent a l'hora d'enllaçar cada història, cada tram del programa, per tal de composar una proposta inspirada que no sols destil.la literatura, sinó també l'afany i la il.lusió per fer-ne pedagogia.

Paraules en silenci, al cap i a la fi, no s'ha d'explicar, sinó escoltar. Un petit plaer, entre el xiuxiueig i la melodia, que podeu escoltar els dimarts a les 22.00 hores a Ràdio Pego (107.8 per als de la Marina i a http://www.radiopego.com/, els que no abasteu el senyal). En tot cas, res millor que seguir les passes del programa al blog Paraules en silenci, si voleu gaudir dels programes ja emesos o si voleu compartir les sensacions que cada emissió vos ha suscitat. En qualsevol cas, sempre és terapèutic delectar-se amb una veu assuaujada que ens regala poemes, petites històries, potser per aïllar-nos de l'enrenou de titulars que ens esguiten la quotidianitat de catastrofisme i brutesa. Davant l'adversitat, l'art és el millor paraigua.

Tendències fosques: El triomf de la raresa (I)

No hi ha dubte: l'empremta gòtica, més que tendència, és ja un dels pilars més ferms dins la indústria de l'entreteniment del nou mil.lenni Si al darrer post vos parlava de la consolidació imparable del Halloween com a festivitat planetària, els trets i fonaments d'aquesta celebració han esguitat definitivament els paràmetres del mainstream fins a refermar i massificar un discurs estètic del tot trencador. La reflexió la faig, a més de per la imminència del 31 d'octubre, arran de l'estrena de Frankenweenie, l'última obra de Tim Burton; potser, l'ambaixador oficial d'aquesta sinistra i recargolada estètica a mig camí entre la ultratomba i la suma de totes les sèries marginals de la història del cinema, de la B a la Z i fins i tot més enllà.

El gran Jack Skellington, icona de Burton

L'alfabet gòtic, axí mateix, l'ha dictat Burton des dels seus inicis professionals, amb projectes com el curtmetratge original de Frankenweenie, obra que ara veu la llum en gran format acomplint alhora el somni del seu autor de poder dilatar el seu místic conte cap a la grandiloqüència de les multisales. Si tenim en compte que a Burton el van fer fora com a il.lustrador del seu despatx de Disney a les acaballes dels '90 i després d'haver parit mites com A Nightmare before Christmas (1993), és del tot sorprenent que la mateixa productora que en el seu dia no va confiar en el seu talent el torne a acollir ara amb tots els honors possibles. De concessions per part del geni californià, cap ni una. Les seues obres segueixen destil.lant el talent personalíssim dels seus origens i les temàtiques, tan fosques com sempre, no deceben els seus seguidors ni, heus ací la gran sorpresa, els seus nous fans: una ampla i inesperada franja infantil que ha contribuït a fenomens tan insòlits com el de comprovar -i ho he fet in situ- que el major sedàs d'un Disney Store ja no són les adorables princeses ídem o el mateix Mickey Mouse, sinó les figures de Jack Skellington o, atesa l'actualitat, el gosset de peluix d'Sparky, qui protagonitza la darrera pel.lícula; una petita joia de l'animació en stop-motion que paga la pena veure ara que està en cartell, abans que els programadors se n'adonen, de la gosadia. De gosadies, en tot cas, moltes: el film, orientat en un principi al públic infantil, és en blanc i negre, la temàtica parla de com ressuscitar una preuada mascota morta en accident i la influència de capçalera del guió és un altre gran referent literari, és a dir, el Frankenstein, de Mary Shelley.

Amb tots aquests ingredients, Frankenweenie és, doncs, més que una gran pel.lícula -a mercé de la seua humiltat i concís missatge-, la constatació d'un definitiu canvi de rumb en l'imaginari de Disney, el qual ja ha abandonat de manera irrevocable el seu model i tipologia de producció, probablement massa anquilosat, conservador i, el que ja no pot perdonar-se, avorrit. És així del tot prometedor que es facen obres sense correcció política, ni ideològica ni, en aquest últim cas burtonià, moral. Frankenweenie marca el pas d'una tendència que, evidentment, també es viu paral.lelament dins del camp editorial, i de la qual me'n faré ressò igualment. I és que, retorcent i reformulant el tòpic, no és del tot gratificant posar un monstre dins la nostra vida?

Carabasses & mordasses: Halloween vs. Tots Sants

Supose que d'estudis culturals sobre l'assimilació de costums foranes n'hi haurà un grapat tot i que una de les darreres consolidacions festives dins del nostre calendari de dates assenyalades mereix una reflexió que molts de vosaltres -sobretot al Facebook- ja s'heu plantejat. Que si Halloween sí o Halloween no supose que depén de les adscripcions religioses o fins i tot filosòfiques de cadascú; el que no entenc, posats a discutir, és que als que critiquen l'acceptació d'aquesta costum –i alhora estètica– d'origen irlandés no els veig criticar amb el mateix èmfasi la permeabilitat ja mercantilitzada i irrevocable dels Nadals, del dia de Sant Valentí, del Dia del Pare o del de la Mare. Per tant, no hi ha coherència davant d'un fet que ja és una realitat i que demostra que el Dia de Tots Sants ha estat eclipsat totalment per les calaveres, els fantasmes i, voilà, les carabasses farcides d'espelmes.

Sobre aquesta conversió de festivitats –diguem-ne reformulació, o bé americanització– sols puc dir coses positives. Els meus arguments, si més no, els tinc ben clars. El nostre tradicional i endolat Dia de Tots Sants és trist a més no poder. Ja podríem haver copiat el preciosíssim Dia de los Muertos mexicà, amb les seues revetlles al cementeri i les copioses i multicolors ofrenes de flors, fruita i dolços als difunts. El que allà és goig i celebració es tradueix, en l'Espanya més atàvica, en cementiris silenciosos, tan plens de flors com de sanglots, de vegades comprensibles, de vegades protocol·laris. Per contra, tal com els mexicans festegen, no hi ha res més a prop de la mort que la vida, o a l'inrevés, amb la qual cosa restar-li entusiasme a l'existència per mitjà de gestos mortuoris és una pèrdua de temps i fins i tot un gest de menyspreu que els morts, sobretot els que estimem i ens reüllen en la distància, no es mereixen.

D'altra banda, si es tracta d'un atac moral des de l'Església catòlica, tal com els bisbats solen reconduir per mitjà de les seues circulars correctives sobre el festeig modèlic de l'1 de novembre, almenys podrien ser un poc més coherents, sobretot si es té en compte el deix sinistre de moltes representacions, processons i fins i tot imatges sagrades, amb les seues cares ensangonades i amb el retrat exhaustiu de les ferides i de la tortura. El dolor i l'exaltació del turment i del càstig, senyors eclesiàstics, no és virtut, sinó una gran putada. Amb això, jo no sé si per a un xiquet de sis anys és més lúgubre un vampir o un bisbe, però jo a eixa edat ja sabia posicionar-me al costat dels monstres de debò. Homes-llop, mòmies i espectres em despertaven aleshores una estranya i entendridora atracció que s'ha prolongat en el temps. I l'èxit del Halloween, sobretot a casa nostra, es fonamentaria en aquesta mateixa argumentació: front al retraïment i l'obscuritat del cementiri, els dolços i el goig infantil de l'imaginari terrorífic que la nostra cultura ha anat congriant.

Els xiquets i les xiquetes. Per ells, principalment, supose que aquesta festa ha acabat quallant de manera totalitària. Bé s'ho mereixen, encara que la litúrgia del trick-or-treat a molts adults els sona a americanada total, sobretot quan escolten el timbre de casa i reben una congregació de menors disfressats. Coses dels mass media, que tot ho conquereixen. La cosa, en tot cas, té la seua gràcia, com el mite de la carabassa, molt més proper a nosaltres del que ens pensem. De fet, a nivell antropològic, si consultem l'origen històric de l'All-Hallow-Eve –nom original de la celebració– sabrem que era la benvinguda celta de l'estació de l'hivern, és a dir, l'equivalent de la Nit de Sant Joan per a l'estiu. Ells es basaven en aquesta distinció: la primera nit del fred, la primera nit de la calor. I si filem més prim arribarem a la nostra costum dels fanalets de meló d'Alger –sempre al voltant de Sant Joan–, una altra demostració sobre els extrems –en aquest cas, culturals– que es toquen. Recorde que de menut, junt al meu avi, jo també m'afanyava a buidar el meló per tal d'encabir-hi un ciri. De ganyotes i traus, també ornamentava bé la duira cuirassa de la fruita. Analitzades ambdues manifestacions tant de temps després, no són el mateix al cap i a la fi?

Doncs això, ara que falta ben poc per a la cita assenyalada, supose que res més senzill que la llibertat per tal que cadascú visca la jornada com crega més convenient. Es tracta, això sí, de no ser massa incendiari. Halloween, Halloween: almenys es dinamitza un poc el comerç –disfresses, dolços, de tot al remat– i els més menuts prolonguen el goig de compartir vestimenta amb els seus monstres predilectes. Des del ventall ideològic, per la part que em toca, em sent molt bé al costat de les ànimes esmaperdudes. La laïcitat, què voleu que vos diga, sempre m'ha sentat bé. Em passa el mateix que a la vida: com més pagana, més autèntica.

Torna The Walking Dead: Per què ens agraden tant els zombis?

L'actor Andrew Lincoln, en una foto del rodatge

Estrenat el passat 15 d'octubre a les pantalles nord-americanes i un dia més tard ací -via canal Fox  privat i de pagament, of course- el primer episodi de la tercera temporada de la sèrie The Walking Dead s'ha convertit en l'emissió més vista en la història de la televisió per cable. Vora quinze milions d'espectadors resintonitzaren aleshores amb les desventures de la colla de supervivents capitanejada per l'estoic policia Rick Grimes, reprenent l'acció que concloïa el passat mes de febrer amb l'adéu de la segona temporada. Sobre l'èxit rotund d'un producte audiovisual que en un primer moment es concebé per a minories, o simplement com a tempteig genèric, caldria preguntar-se vàries qüestions: per una part, què és el que tant ens atrau dels zombis, per refermar dia a dia aquesta dèria pels morts vivents? I filant més prim: no són els zombis, i el seu apocalíptic entorn, una metàfora perfecta del món actual?

Portada del còmic

Sobre la sèrie he de reconéixer que no coneixia massa els còmics en què es basa l'acció; una llarga i ja prestigiada col.lecció d'historietes cosides amb enginy per l'il.lustrador Robert Kirkman, el mateix artífex d'una proposta televisiva que ha ensorrat molts mites respecte a les possibilitats de la petita pantalla de cara a encabir ficcions extremes. Foren un bon amic i una bona amiga els qui em recomanaren la seua lectura, de la qual n'estic ben pagat, sobretot per l'entreteniment que m'ha aportat, així com pel variadíssim joc de comparacions que després pot establir-se amb la versió televisiva. De l'esperit pulp de la versió en paper, la sèrie s'abeura en una certa i dissimulada mesura, tot i que la grandesa del pressupost -ha anat de menys a més, i d'això la tercera temporada en dóna fe- permet una reinterpretació dels matisos del treball de Kirkman.

Com que supose que l'heu vista i, si no és el cas, vos encoratge a fer-ho, l'únic que puc dir de la sèrie és que es tracta d'una de les millors coses que li han passat a la televisió en anys. Hi ha el precedent de mites catòdics recents com Lost, Mad Men o The Wire, per suposat, però deduesc que l'objectiu bàsic dels creadors d'aquest serial sobre zombis distava molt dels referents ja mencionats. I és que The Walking Dead recupera amb molt d'encert el caràcter episòdic de les sèries antigues, respectant la senzillesa de les estructures narratives i consolidant el to addictiu dels seus arguments. Els ingredients de la trama, per descomptat, són els clàssics dins del gènere: angoixa, terror, patiment i, més que cap altra cosa, l'afany per la supervivència. La definició i construcció dels personatges, així mateix, és magistral, a l'igual que la manipulació de les seues accions, moltes vegades diferent a la de la font original. El resultat és, després de vora vint episodis, una fórmula infal.lible a la qual li augure moltes i ben sucoses -sobretot quant a hemoglobina- temporades.

Després hi ha, evidentment, l'anàlisi filosòfic d'una temàtica en contínua actualitat. El creador del gènere, el director George A. Romero, catalitzador del mite dels zombis en la seua obra mestra de 1968 La nit dels morts vivents, ja demostrà en la seqüela de la mateixa, Zombie 2: Dawn of the Dead, que els seus arquetípics monstres tenien alguna cosa important a dir-nos. Si més no, els supervivents d'aquell cataclisme químic s'emmurallaven a un centre comercial per tal de fugir d'una mort/mossegada segura. En el remake més recent d'aquesta pel.li, el paper del mall prenia connotacions encara més simbòliques a l'hora de consumar una peculiar teoria sobre el consumisme com a major demostració possible de la vida, és a dir: qui consumeix, viu; qui no pot consumir, vagareja moribund a les afores del centre comercial.

Algunys anys després i amb aquesta també vírica crisi econòmica per entremig, l'èxit de The Walking Dead presenta igualment un interessant debat sobre la percepció que tenim de l'apocalipsi. Són temps durs, intensos, de vegades insuportables, per això és del tot gratificant sofrir amb la croada de Rick Grimes & companyia contra el món podrit amb què els ha tocat lluitar. Veient-los combatre l'adversitat, a un li tremola el pols com a espectador totalment implicat tot i que quan acabe l'episodi hi ha la bona notícia de saber que, potser el món està fet una puta merda, sí, però no tenim, de moment, caminants contorbant-se sota els fanals. Bé, he dit de moment...

Nota: La Fox emet hui el segon capítol de la tercera temporada tot i que, pel que fa a l'emissió en obert, serà La Sexta -és el canal que emeté les dues anteriors temporades- qui ens delecte el prime-time en breu.

Lliurament XIX Premis Ciutat de València

Moi, amb la regidora de cultura Mayren Beneyto i Elena Torres, guardonada en Poesia

Tal com vos vaig avançar a la darrera entrada, dilluns finalment va ser el lliurament dels XIX Premis Ciutat de València: la recta final d'una aventura que va començar a març amb la comunicació oficial del veredicte i que ara ja qualla definitivament amb l'acte d'entrega dels guardons i la imminent publicació d'Últimes existències; un llibre la trajectòria del qual ha estat tan complexa com el mateix moment que tots plegats estem vivint. Hi ha, doncs, malgrat tot, una coherència entre el que el llibre conta i el món real; un seguit de coincidències que se solapen a la quotidianitat i que subratllen la meua sofrida ingenuïtat ja que he de dir que quan vaig escriure aquest llibre sempre pensava que el volum veuria la llum una vegada acabada la crisi. Sens dubte, anava mal encaminat: la recessió, com els crancs, sempre es cargola cap arrere, tot dilatant l'espera en un angoixant tràngol que ja no sabem ni com ni quan va començar.

José Vicente Peiró

Precisament sobre aquest aspecte va parlar a l'acte de lliurament José Vicente Peiró, en representació del jurat, a l'hora de valorar Últimes existències. Peiró destacà la velocitat dels períodes macroeconòmics que esquarteren el nostre dia a dia, per parlar també del caràcter ja històric de molts dels episodis que apareixen al llibre: Hi ha parts de l'argument, totalment recents, que ja semblen arcaiques, de tant com les hem escoltades, per la qual cosa podríem dir que es tracta de narrativa històrica, sobretot si ho interpretem en clau futura. De la seua conclusió em va agradar molt especialment la valoració final de la novel.la, en el sentit de sintetitzar el treball com una crida a la recuperació de la dignitat col.lectiva; si més no, he de dir que l'estímul fonamental a l'hora de concebre Últimes existències fou precisament aquest, el d'apel.lar a la nostra atordida humanitat, la qual amb prou feines panteixa sota l'amenaça d'aquesta fosca etapa que ens ha tocat acarar.

Per tant, siga un manifest o no, m'alegra que el llibre puga ser entés i assimiliat des d'aquesta òptica. Recuperar la dignitat és una tasca que a tots ens pertoca reprendre amb prestesa per tal de fer front a allò intangible. El món real, el de debò, com la vida mateixa, és prou més interessant que les primes de risc que a hores d'ara ens assolen el benestar. En la meua intervenció vaig voler precisament destacar això, la capacitat de reinventar-nos, de fer front a l'adversitat. Com a exemple, el mateix dia del lliurament jo celebrava també una efemèride particular: just feia 15 anys exactes de la meua arribada a la universitat. València era per a mi aleshores una ciutat desconeguda, tal com l'havia dibuixada al meu primer relat El passeig. Hi havia recels, dubtes, poca experiència i l'afició per escriure, aparcada com una andròmina que creus que no aprofita per a res, restava adormida entre els quefers d'uns estudis hipotèticament més profitosos. Amb el temps, la vida t'alliçona i t'ajuda a esmicolar els clichés que ens entrebanquen l'existència. Hem d'acaçar, per tant, els somnis amb la mateixa intensitat amb què els desitgem assolir. Quinze anys després m'adone que l'equació no falla: el destí, a diferència de la crisi econòmica, és una possibilitat apassionant.

Primeres paraules sobre "Últimes existències"

Hui dilluns 15 d'octubre se celebrarà finalment el lliurament dels XXIX Premis Ciutat de València 2011. Tot i que el veredicte oficial se'm va comunicar a març, serà aquesta vesprada a les 19.30 hores al Palau de Cervelló de València on tindrà lloc un acte al qual esteu tots convidats, per descomptat (com que som pocs i ben avinguts, els amics del bloc, el mínim que puc fer és ser cortés!) Nerviós? Un poc, però sobretot per Últimes Existències, una obra -sobre la crisi- que vaig escriure creient que veuria la llum precisament quan arribaren temps de bonança. Com la claredat del final del túnel sembla allunyar-se per moments, la veritat és que queda molt mal dir que el llibre és molt actual, potser massa; i açò, al remat, no sé si és un factor bo o dolent. Coses de la vida, i de la literatura, o d'ambdues coses al mateix temps.

Ara, quan el llibre comence a arribar als aparadors i el consumidor -en aquest llibre, calça molt bé l'expressió- tinga l'oportunitat de llegir-lo, comença el vertader miracle d'anar redescobrint l'obra per veu dels seus lectors. És molt difícil descriure la satisfacció, el frisós pessigolleig, que produeix el fet d'escoltar les opinions alienes sobre el que un ha escrit. Aquest és el meu tercer llibre, però encara no m'he acostumat al goig de saber que les meues cabòries han alimentat l'oci d'algú, el temps d'algú, els pensaments d'algú...  Digueu-me ingenu, però també poc previsor en tot cas. Si més no, he creat aquesta entrada per oferir-vos la primera ressenya que he rebut del meu nou llibre. Fou una sorpresa de mitjanit, un d'aquells missatges llargs que de sobte t'alegren el dia -i també el mur del Facebook-, amb la seua franquesa, però sobretot amb la seua gentilesa. Venint de qui prové -és la meua germana!-, un podria detectar fàcilment fílies i tendreses del tot comprensibles, però jo volia retratar la seua aproximació al llibre precisament per partir d'un format i un enfocament que no havia vist mai en cap ressenya i que ens deixa entreveure un model de redacció basat en la proximitat (respecte al llibre, respecte a l'autor), les sensacions i en l'abast d'aquest mateix ventall sensorial pel que fa no sols a la lectura del llibre, sinó a la digestió d'aquest projectada en el temps, i així mateix en el record. Sense més, vos adjunte l'article:

Coit amb ÚLTIMES EXISTÈNCIES, la teua 3ª obra, per Marian Lozano

Sé que un llibre m'ha agradat molt quan em costa acomiadar-me d'ell. He anat llegint-lo a estonetes, assaborint cada història a xicotetes mossegades, com és ell: un assortit de delicatessens. I és que no he pogut evitar fer una comparació gastronòmica. Saps com m'agrada la bona taula. Des del primer encontre amb el pastís de Madoff comence a sentir que estic davant l'evolució d'un estil que millora amb el temps com els bons vins. El llibre estava ahí, a la tauleta de nit, després al menjador, seguint-me a tot arreu al ritme de la meua vida, esperant-me. I com un amant intens i fugaç, aprofitant els breus espais de pau i solitud per deixar-me submergir-me en ell i fer-me vibrar. Un luxe que, com no sóc experta en filologia, només puc descriure per les sensacions que em fa gaudir.

Hi ha una especial profunditat en el fons més anímic i humà dels personatges que, entrellaçats, deixen entreveure en les seues experiències tot un seguit d'angoixes, deliris i passions alhora viscerals i sensuals que es queden enganxades a la panxa. Fent-hi picoretes.
 

Em cansa sentir parlar de la crisi, però ací parles sense parlar-ne. I a mi m'endinsa molt en una reflexiò pròpia: quant som de responsables i quant de víctimes cadascú en un lloc concret i en un moment concret. Perquè jo, tant de solidària i global que em crec, confesse quedar-me encisada davant d'un aparador de Druni ple de gloss de Lancôme o de Chanel intentant abastar la textura aromàtica i refinada i el disseny tan cool que un Deliplus mai em podrà donar. A la fi, tots som persones que busquem ser i estar millor. I desde la pèrdua sempre es pot reconstruir. Sabent que, aquesta vegada, no hem de caure en les mateixes debilitats.

I com d'especial pot ser disfrutar d'allò senzill. Com diuen els personatges d'“Intent de literatura rosa al país de la novel.la negra”:
- Digues-me en què pensaves?- insisteix inquisitiu.
- Molt senzill: pensava en tu.
Viatjant pels Estats Units, Japó, Grècia, Alemanya (insuperable el símil de la locomotora germana, quant m'he rist), Suècia, Espanya, quedant marcada per les emocions que m'ha evocat cada història…  arribe a Itàlia. La meua preferida. L'escena de Giovanna, l'aspirant a velina, posant sobre una olivera al potent sol de Sud, deixant entreveure un dels seus pits (amb voyeur inclós), tan excitant i innocent ella, em remou l'erotisme i el neguit alhora de trobar-se a la boca del llop. El precipici de sentir que vas a ser devorada irremeiablement.

I tanmateix, com deia una vella amiga, la poma es gasta, es llava i es torna a gastar. Però l'ànima no. Tancant la darrera pàgina em crec que, eixa, és incorruptible.