La trencadora i alhora clàssica "Blancanieves" de Pablo Berger: El blanc i negre és el nou negre

D'entre els dogmes instantanis que guien des de sempre el món de la moda, m'agrada especialment el de batejar el color-tendència de la temporada com a nou negre, entenent que el negre, com a tonalitat i com a refèrencia, és la base de qualsevol fons d'armari, de qualsevol punt de partida quant a vestimentes. Amb això, és curiós com des de les revistes i gurús especialitzats del sector es parla del color marró com a nou negre, o del verd maragda o de l'ocre de ves tu a saber quin to d'avantguarda. Comptat i debatut, el paral.lelisme podria aplicar-se a qualsevol altre àmbit i, de fet, pel que fa a la indústria cinematogràfica podem asseverar, ateses sobretot les més cridaneres estrenes dels darrers mesos, que el blanc i negre és el nou negre.

La reflexió la faig principalment després d'haver vist la nova versió de la Blancaneus del director Pablo Berger, probablement una de les versions més enrevessades del conte dels germans Grimm, adaptada ara a les nostres pantalles en format mut i amb el més auster dels jocs cromàtics: un blanc i negre justificat i coincident amb el marc cronològic de l'obra, l'Espanya dels anys 20. Fins ací, podria dir-se que la proposta del director basc és del tot agosarada, tot i que una vegada gaudit el film, un dedueix que fons i forma es fonen en una coherència absoluta per marcar el pas -excel.lent banda sonora i muntatge- d'una de les pel.lícules més interessants que ha parit el cinema espanyol en les últimes dècades. Blancanieves és, així doncs, una obra ambiciosa alhora que original, que no renuncia a l'entreteniment mentre reformula amb enginy el gruix sentimental de la iconografia hispànica: de les sevillanes als bous, dels nans toreros a cortijos convertits en sinistres castells emmurallats governats per una cruel madrastra.

I és que el mite de la Blancaneus es veu respectat  i enaltit en aquesta adaptació, especialment en l'arquetipus de la madrastra encarnada magistralment per Maribel Verdú: tota una delícia de perversitats que turmenten a l'encoratjada protagonista, una prometedora Macarena Gómez, els ulls de la qual traspuen tanta bellesa com esperit de lluita. Si més no, tal com ha reconeix l'escriptora Elvira Lindo pel que fa a la qualitat interpretativa de l'obra, són els ulls dels actors els que ens parlen des d'una honestedat genuïna, sense embuts ni artificis.

I és que potser la màgia d'aquesta pel.lícula rau precisament en la seua habilitat per respectar el mite original a l'hora de capgirar-lo per complet. Si en el discurs creatiu que marca la posmodernitat, la intertextualitat és la gasolina que permet contextualitzar-ho tot en una barreja de referents, la Blancanieves de Berger és l'exemple prototípic d'una reinterpretació, més que encertada, enriquida. Pel que fa a la meua visió personal com a autor, no obstant, també m'he abeurat d'històries alienes a l'hora de crear les meues ficcions; Una vida en l'hora de Marwan Chamut, per exemple, no existiria sense el conte de La Ventafocs, de la mateixa manera que la meua versió d'Els tres porquets (Remix 2010) -dins l'imminent Últimes existències- no s'hauria escrit, evidentment, de no comptar amb la forta empremta del relat original. La reinterpretació de textos suposa així, més que un recurs, una oportunitat per afiançar i engrandir les fonts originals, al mateix temps que s'admet l'excel.lència dels cànons històrics dins la narrativa literària o audiovisual.

Així mateix, si alguna cosa ennobleix especialment Blancanieves, és la seua aposta per l'estil del cine mut, encetada l'any passat amb la sorpresa dels Oscars, The Artist. Si bé no tenen res a veure l'una amb l'altra -sols que ambdues són dues bones, grandíssimes pel.lícules- les comparacions ja comencen a pesar-li a l'obra española, la qual competirà als premis de l'acadèmia de Hollywood enguany, en una encertada tria de l'acadèmia espanyola. Blancanieves, en tot cas, bé s'ho mereix -els premis d'ací i d'allà-, així com consolida aquesta tendència a partir de zero dins el món de la creació. O és que la indústria del cinema no ha fet un clar reset de principis a l'hora de coronar The Artist com al millor llargmetratge de l'any passat? En temps de crisi, potser l'austeritat ens ajuda a replantejar-nos-ho tot: blanc i negre, rètols de diàlegs, bona música i, al capdavall, obres tan senzilles com perdurables. Si més no, en el món de cinema la recessió s'ha traduït en termes de regressió i el resultat, a hores d'ara, és tan esperançador com estimulant.

Un nou festival dins del panorama valencià: Esclata-Sò a Ondara, aquest cap de setmana

L'arrelament dels macrofestivals musicals al País Valencià des de finals dels noranta fins a la data de hui ha estat un fenomen imparable, d'aquells que suposen la creació de referents culturals no solament al nostre territori sinó més enllà. El festival de Benicàssim, ja consolidat i universalitzat com a FIB, potser és la cirereta d'aquest pastís -i alhora pastitx- entre el rock i l'electrònica però si hi ha alguna cosa que em fa desconfiar de la seua internacionalització és precisament el seu afany per conquerir les agendes dels grups anglosaxons; és a dir, que crec que cada vegada el FIB és més semblant a Glastonbury i, per si no ho teníem clar, sols cal parar atenció als autobusos que, apilats des de Manises, aboquen milers i milers de britànics a la vila castellonenca. 

En aquest sentit, considere que tot el que aquestes cites guanyen en ressò internacional ho perden alhora en autoestima local, en reivindicació del potencial musical autòcton. I no ho dic per chauvinisme, sinó pel destrellat que implica tindre a casa nostra un cartell farcidet d'estrelles absolutament desconegudes per a nosaltres, per més familiars que siguen per als turistes de torn. Ben mirat, crec que els responsables del FIB -als quals els reconec una trajectòria tan meritòria com prestigiosa- s'ho haurien de repensar, sobretot de cara als assistents nacionals que han anat perdent any rere any.

Dover

Potser com a antídot a aquest model, la proposta que aquest cap de setmana ha preparat l'Ajuntament d'Ondara des de la Regidoria de Cultura i Joventut ens situa en un marc ben distint i alhora engrescador. L'Esclata-Sò és un festival novell, innovador, que s'abeura de la música indie de l'escena nacional i, al mateix temps, del folk valencià. Si més no, podeu fer-li una ullada al cartell per comprovar com hi conviuen agrupacions post-grunge com Dover amb cantautors íntims com Feliu Ventura; bandes alternatives com Love of Lesbian amb figures de renom dins la música tradicional valenciana com Pep Gimeno "Botifarra". La barreja, tal com podreu veure al cartell, és agosarada i atractiva però en certa mesura dignifica, tal com suggereixen els organitzadors, la fusió entre "tradició i avantguarda".

Añadir leyPep Gimeno "Botifarra"

Una molt recomanable cita per a aquest cap de setmana -dies 5, 6 i 7 d'octubre- que tindrà lloc a la Plaça de Bous d'Ondara -més informació sobre el festival, així com sobre la venda d'entrades a www.esclataso.com i que tant de bo tinga continuïtat en futures edicions per tal de seguir recolzant l'escena musical de casa nostra.

Segon número del butlletí 96milmotsmés: Els camins de la literatura

Fa uns dies parlava amb un amic editor sobre els intricats camins de la promoció literària en uns temps com els actuals, on sembla que la cultura ha quedat ressagada dins el maremàgnum de retallades amb què l'administració ens amenitza el dia a dia. La tasca de les editorials cada vegada pren connotacions més heroiques, tenint en compte alhora la minva del suport institucional i fins i tot mediàtic. Quines són les eixides, davant la conjuntura? Doncs, moltes i algunes potencialment aprofitables: la promoció activa en actes i fires, les xarxes socials, el ressò dels blogs, els diaris digitals i, per últim -tot i que sé que me'n deixe un grapat- els butlletins impresos o digitals.

Coberta del butlletí de tardor 96milmotsmés

En aquest sentit, l'aposta dels amics d'Edicions 96 per seguir difonent el seu catàleg -i la literatura, en general, per descomptat- per mitjà d'una publicació pròpia em sembla una idea que cal reivindicar per la seua constància i sobretot pel seu valor simbòlic. El nou butlletí de tardor inclou, entre d'altres, una entrevista a l'escriptor Vicent Sanchis, ressenyes d'obres recents, així com les firmes de Josep Franco, Almudena Francés o Josep Lluís Roig. Interessants ingredients per a una publicació per mitjà de la qual hem de seguir celebrant la figura del llibre com a eix central de la nostra cultura. Si més no, l'abast transversal de 96milmotsmés és del tot palés: pedagogia, didàctica, oci, recerca i un interessant etcètera d'enfocaments guien els continguts d'un mitjà que des d'ací vos encoratge a visitar -l'enllaç el deixe baix tot i que també podeu descarregar-lo o aconseguir-lo en format de paper- i que tant de bo redescobrim en properes edicions.

Llig ací el nº 2 de 96milmotsmés

Lectures: El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana

Recorde perfectament un article de l'escriptor Javier Cercas sobre la modalitat del lector-vampir, un arquetipus de fervorós amant de la literatura que, més que fruir dels llibres, els vampiritza, els posseeix, fins a sucar-ne l'última gota. Amb la darrera novel.la del Silvestre Vilaplana he experimentat tal sentiment com a lector al mateix temps que visualitzava en la trama aquesta mateixa fenomenologia.

D'El quadern de les vides perdudes me n'havien parlat, així com havia llegit interessants ressenyes de l'obra, però ara que ja m'he cruspit fins a l'última plana puc parlar d'aquesta gran novel.la, guardonada amb el Premi Alfons el Magnànim en l'edició de 2011. El més cridaner, al primer colp d'ull, és el canvi de registre de l'autor alcoià, qui ha assolit un merescut prestigi gràcies a obres reconegudes i alhora premiades tals com Les Cendres del Cavaller o L'Estany de Foc. Més enllà de l'enfocament històric, present així mateix en la seua aportació al gènere juvenil, El quadern... és una obra pura i intensament contemporània que s'abeura d'altres matisos per composar una història tan heterogènia com captivadora, on hi ha thriller, un ritme colpidor, un grapat de dubtes, introspecció i, sobretot, molta, moltíssima, literatura.

Silvestre Vilaplana

Del text m'ha fascinat principalment aquesta última faceta: la literatura com a estímul, com a personatge addicional. I és que la novel.la de Vilaplana ha d'entendre's com un homenatge a la ficció i a les artèries del pensament, de l'enginy humà, que la conformen. Com que no sóc partidari de desgranar arguments, perquè d'això ja se n'haurà d'encarregar el lector, sols puc dir-vos que el punt de partida de la novel.la ja és prou engrescador com per quedar-hi adherits als capítols esdevenidors. Una xiqueta desapareguda, un assassí despietat i una llar de parets encrostonades, gairebé a punt de solsir. Entremig, però, les cabòries del protagonista: un vell desmemoriat que tracta de reconstruir el seu passat mentre sobreviu a un present malenconiós a mercè de la venda dels llibres que atresora a la seua desangelada casa i que suposen el seu únic patrimoni.

La presència del mobbing immobiliari dins l'obra, així com l'ambient angoixant i sinistre de la vivenda del protagonista em recorden a L'últim home que parlava català, de Carles Casajuana, tot i que si he de parlar d'un eco més potent, hauria de citar L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, una obra on el joc metaliterari pren una consistència prou més enrevessada, però igualment captivadora. Així mateix, El quadern... assumeix les seues pròpies dreceres argumentals amb gosadia i un talent majúscul, sobretot a l'hora de cargolar les situacions i, al mateix temps, les deduccions del lector. El simbolisme de cada passa argumental, de cada detall, enjogassen el lector en una aventura amb tantes cares com lectures distintes. El resultat: una obra absorbent, un instant classic com dirien els anglosaxons, d'aquells que dignifiquen de llarg l'aparença i percepció de la narrativa valenciana actual.

Els efectes secundaris d'un tsunami: La ficció com a catarsi, la ficció com a redempció

En menys de dos anys s'han estrenat dues pel.lícules inspirades en el ferotge tsunami que assotà el dia de Nadal de 2004 gran part dels països que voregen l'Índic. La tragèdia, encara no superada en moltes de les illes d'aquesta geografia, suposà la mort de més de 240.000 persones, a més de la incomptable quantia de danys materials que encara malmeten l'economia d'aquests països pobres -en la seua majoria- tots dependents del turisme i d'una imatge idíl.lica de paradís perdut que la tempesta d'aigua també s'encarregà d'esborrar per sempre.

Per a ser sincer, el dissortat fenomen em colpí molt en el seu dia, així com inspirà el relat final del meu recull Efectes Secundaris. Si heu llegit el llibre, ja sabreu de què parle, i els qui no l'hajau llegit, ja podeu endinsar-se en la seua lectura per tal d'aïllar el misteri de què vos parle. Així mateix, cal dir que el plantejament del meu relat s'apropa bastant a les interpretacions que el cinema recent n'ha fet, del tsunami i de les seues múltiples conseqüències. A Més enllà de la vida, l'agradable raresa amb què Clint Eastwood ens sorprengué l'any passat, la narració de l'episodi tailandés té connotacions espirituals intenses, de replantejament de la vida i de la nostra pròpia carnalitat. D'altra banda, el proper 11 d'octubre s'estrena The Impossible, l'ambiciosa nova pel.lícula del director de casa nostra Juan Antonio Bayona, la qual s'abeura precisament d'un testimoni real fins ara inèdit: l'espanyola Maria Belón, la família de la qual miraculosament sobrevisqué a l'onada gegant malgrat el salvatgisme d'una experiència extrema, al limit, que la protagonista amb prou feines rememora, entre sanglots i calfreds, tal com la revista El Semanal d'El País contava fa dos diumenges en un minuciós reportatge.

Escena de The Impossible, estrena l'11 d'octubre

 Sobre el film, un conegut meu crític de cinema que ja l'ha visionada m'ha comentat les bondats d'"una obra excel.lent, tan intensa com emocionant, que tant t'angoixa com t'aporta esperança, i no solament sobre l'incident, sinó sobre la vida en general". Amb tals afalacs, la veritat és que m'apeteix molt veure la pel.li, alhora que també em fa reflexionar sobre moltes de les crítiques que sovint es fan inicialment als treballs -literaris o cinematogràfics- inspirats en tragèdies o fets reals de tota mena. Davant la controvèrsia, jo sempre m'he decantat pel vessant més humà(nista) que ens guia als que creem (coses, vides) i creiem en les coses i en les vides que traduïm cap a la ficció. De fet, m'és molt difícil percebre un caràcter morbós en l'aproximació de Bayona al tsunami. Ni tampoc crec que el major incentiu dels espectadors que vagen a veure la pel.li siga el de l'instint xafarder, ni el de l'estímul fàcil.

Considere, més que més perquè aquest constitueix l'esperit de la meua escriptura, que quan fabriquem una obra de ficció basada en fets obscurs del nostre passat, ho fem precisament per dignificar-los per mitjà de l'art. L'art exorcitza els vestigis tràgics de la vida, del passat, per tal de nodrir la memòria i enfortir el nostre record. Si més no, no se m'acut millor imatge que la popular obra del pintor japonés Hokusai, del segle XIX, qui també convertí en creació -i alhora icona- un dels majors horrors per a l'arxipèlag nipó, tant en el seu temps com en l'actualitat. El tsunami, que tot ho assola, esdevingué des del seu pinzell una obra mestra i alhora un recordatori de la nostra petitesa davant la natura. Som febles, és clar, però hem de celebrar que comptem amb l'art com a principal arma per desafiar les adversitats. Per pair-les. D'aquest do, il.limitat i encoratjador, hauríem d'enorgullir-nos-en més a sovint.

Tsunami, de Hokusai

Sobre l'art, el turisme i la teoria del freak: Reivindicar l'Ecce-Homo no és burlar-se de Cecilia Giménez

Ara que ja se n'ha parlat tant de l'Ecce-homo de Borja i de totes les conseqüències promocionals que ha suposat l'incident pictòric de la ja conegudíssima octogenària Cecilia Giménez per al municipi saragossà, caldria fer una sèrie de reflexions per tal de contradir l'excessiva seriositat amb què molts han interpretat el fenomen. Un fenomen curiós, rematadament kitsch, que crec que és un dels episodis més punks que ha viscut aquest país des de La Movida -si és que allò realment va exisitir, tal com desmitifica Alaska i companyia-, tenint en compte alhora veneracions posmodernes com la del No cambié de Tamara, pels volts de 2002. Efectivament, el cas de l'Ecce-Homo de Borja és del tot diferent, i un -que és molt permeable a aquestes fenomenologies surrealistes perquè volent-ho o no sempre m'he sentit prou freaky- no podia perdre's l'espectacle, aprofitant la proximitat de tal emplaçament en el meu darrer viatge.

Un servidor, amb febra, davant la masterpiece

Aparentment, Borja és un poble tranquil i el Santuari de la Misericòdia, el lloc del crim, està a cinc quilòmetres del centre del poble, encimbellat a una pedania fins ara poc transitada. El dia que hi vaig aplegar, ben al contrari, hi havia cua per accedir al recinte. Tota una proesa, si es té en compte que eres les tres i mitja de la vesprada, i el santuari no obri les portes fins a les quatre. Pels voltants, això sí, el guirigall de turistes frisosos giravoltant per la parròquia i l'estupefacció dels habitants de Borja, entre els quals es comptava l'esmentada Cecilia, qui arrossegava la cadira de rodes del seu fill, d'uns quaranta anys d'edat i amb paràlisi cerebral. L'actitud de la restauradora accidental, tenint en compte el ressò internacional de la seua peculiar intervenció, era el de l'assumpció forçada de la glòria mediàtica. Semblava farta de la notícia que ella sola ha generat, però al mateix temps conscient de no poder frenar ja una història que se li ha anat de les mans, al mateix temps que s'escolava per les xarxes socials en un rebot víric, de creixement vertiginós.

L'interior del Santuari, amb l'obra a l'esquerra

Tot seguit, quan el santuari obrí les portes, l'allau de turistes -al voltant d'una trentena de persones, a les quatre del migdia i amb el sol que queia!!!- accedí al recinte tot complint el requisit de respectar el silenci del lloc de pregària. És cert que durant l'estona que jo hi vaig estar, cap dels visitants deixà escapar cap rialla ni incrongruència; es curiós, de fet, com l'únic que pot escoltar-se allí és el so dels flaixos i dels telèfons mòbils mentre tothom fa cua per immortalitzar-se junt al fresc restaurat. I la litúrgia se segueix amb seriositat, com quan algú descobreix la serenitat de La Gioconda o la blancor del marbre del David de Michelangelo, és a dir, sense ironies, ni acideses. Per això, després d'haver-lo vist reproduït en desenes de formats i mitjans, la sensació que em va envair quan el vaig tindre al davant va ser del tot especial, enigmàtica. Com quan veus per primera vegada una obra cabdal de la història de l'art, però sense la mateixa ampul.lositat, és clar.

Jo no sé els altres, però jo en aquesta restauració accidental hi veig un poc de Münch, del seu Crit, que curiosament ha estat una de les reinterpretacions més emprades en l'homenatge que li han fet a l'Ecce-homo el col.lectiu d'artistes de Barcelona *Wallpeople. L'acció dels artistes catalans, sempre a l'avantguarda (i no solament de l'art), em recorda que a molts dels que critiquen amb agressivitat el caràcter banal de tot aquest enrenou els caldria revisitar un poc els annals de la història de l'art per tal de saber que l'error, la teoria de l'error, és un dels factors que permeten la consolidació de moltes creacions. I no parle d'errors arquitectònics -la Torre de Pisa no seria famosa, ni visitada per milions de turistes, si no estiguera torta, errada en la seua estructura-, sinó de tants detalls més que configuren la nostra cultura per tal de dir-nos que tot no és previsible. Ni en la vida, ni en l'art.

Una de les obres exposades a Barcelona pel col.lectiu Wallpeople

L'Ecce-Homo de Borja, doncs, és una lliçó sobre la que cal reflexionar. Què és el que consolida una obra d'art, al capdavall? L'afluència massiva de visitants han fet de l'esmentat indret un punt de peregrinació on fins i tot ja es cobra entrada (molt ben fet) i on ja ningú recorda l'Ecce-Homo original, un treball que no tenia res d'interessant i que els experts en patrimoni ni tan sols tenien catalogat ja fóra per la seua mitjana qualitat o joventut. Per tant, no paga la pena reivindicar aquesta (fallida???) restauració i celebrar l'èxit d'una operació que ha posat Borja en el mapa alhora que consolidava la solidesa d'un destí turístic?

Sketch visual, dels que pul.lulen pel Facebook

Comptat i debatut, ara el debat se centra en els drets d'autoria i en poder explotar el filó comercial del fenomen. Recorde que quan vaig eixir de la capella i vaig tornar a veure Cecilia i el seu fill deficient a l'únic bar de la pedania (està just davant del santuari) em va saber greu que per la seua edat i pensament, la dona no arribe a entendre que la seua acció pot revertir i passar a ser tot el contrari. Sobre l'Ecce-Homo hi ha samarretes ja i fins i tot ninotets, però no sé si Cecilia -amb el suport o no de l'Ajuntament de Borja- tindrà l'habilitat de poder recaptar algun royalty de tota aquesta estratègia. Almenys s'ho mereix, i almenys li faria paper a ella i al seu fill, tenint en compte les necessitats de la seua malaltia. Seria el més just, posats a dir. En tot cas, si el món de l'art ha esdevingut mercaderia pura i artistes com Damien Hirst guanyen milions de dòlars sols per pintar un nas de pallasso a un retrat del s.XVIII o diseccionar un tauró dins una peixera de formol, què li barra el pas a aquest Ecce-Homo per convertir-se en una obra de renom?

Madoff, un dels majors culpables de la crisi actual: el revers de l'heroi involuntari d'Últimes Existències

Ara que ja heu vist la coberta d'Últimes Existències i que el llibre ja ha pres forma (tot i que el seu llançament oficial no tindrà lloc fins al novembre), continue amb la tasca que vaig encetar el passat mes de juny pel que fa a les pinzellades promocionals amb què he anat desgranant l'obra. Res de teasers, doncs, ni floritures; sols d'anar analitzant una obra que no s'assembla a res del que he escrit fins ara i que vull anar introduint a mode de filtracions, com si d'un Wikileaks casolà es tractara.

Quan vaig començar a escriure aquest llibre, em guiava la finalitat de plasmar al paper el que per a mi, com a ciutadà i alhora com a periodista, ha suposat aquesta crisi ja no sé si sols econòmica o de tantes altres coses més. Aleshores em vaig adonar que la crisi se'ns ha contat realment com un gran relat. Boirós i enrevessat com un enorme cabdell de males notícies, però un gran relat al capdavall. Els mass media (la veu de l'amo), així ens ho han volgut vendre i és així, poc dalt poc baix, com ens ho hem empassat. El meu humil objectiu amb el text, doncs, passava per deconstruir la madeixa i fer-me la meua pròpia versió dels fets. Últimes Existències, per tant, és un llibre a mig camí entre la ficció i el periodisme que tant s'abeura dels mites moderns com dels antics, dels públics com dels anònims, tot cosint un tapís de vivències extremes que és el que per a mi ha consolidat la vigència de la crisi.

La importància d'algú com Bernard Madoff dins l'obra és del tot comprensible, si s'até al caràcter primigeni de les accions de l'inversor estatunidenc dins del llarg i ja dilatat calendari de la crisi. Tot i que no vaig a recapitular les gestes de tan honorable prohom de Wall Street (són vox populi i, a més, cal llegir el llibre per obtindre un punt de vista fins ara inèdit en l'aproximació al món Madoff), continua atraient-me de Madoff i dels seus socis més pròxims la seua habilitat per fer de la mentida un credo i de la falsedat, tota una religió.

És l'esfera privada el que més m'atreia, però, a l'hora d'aproparme a Bernie, tal com els seus l'anomenaven. I és que tant la seua dona com els fills formaven part, d'alguna manera, d'una enganyifa universal que suposà, almenys de manera simbòlica, l'encesa d'aquesta traca tan poc festiva que ha acabat esclatant-nos a tots a la cara. Ruth Madoff, gran dama de Wall Street i exemple d'ambició i bon posicionament, tal com podeu veure-la a la foto de dalt, sabia el que era la senzillesa i sabia també el que significava passar de la humilitat absoluta a posseir-ho tot, en béns i propietats, en efectiu i en targeta. Els somnis ràpids, és clar, també es dil.lueixen de pressa.

Molt més esborronador és el destí dels fills, Mark i Andrew (en aquest ordre, a la foto de dalt), també relacionats amb son pare no només pel llinatge, sinó en qualitat de brokers de la firma Madoff Securities: eixe gran imperi de la mentida que propicià a l'economia mundial una de les mossegades més intenses de la seua història. Un buit de 65 bilions de dòlars no és qualsevol cosa. Que li ho diguen als petits i grans inversors que van encetar la davallada cap a l'infern després de la descoberta de les fal.làcies de Madoff. Hi hagué, per tant, un moment en què els somriures dels membres d'aquesta burgesa nissaga es congelaren per sempre. Un instant en què s'adonaren de la gravetat d'una malifeta que suposaria l'arranc d'una gran condemna per a les butxaques d'aquest món. I és aquest parèntesi, de penediment o no, el punt de partida, l'autèntic inici d'Últimes Existències.

Premi de Narrativa 2012 dins dels XXXIV Premis Cristòfor Aguado de Picassent

Per l'imperatiu de les vacances i el consegüent parèntesi, se'm va oblidar comunicar-vos la bona notícia amb què vaig dir adéu a l'agost. I és que tal com em van comunicar des de l'Ajuntament de Picassent, vaig resultar guanyador del Premi de Narrativa dins dels XXXIV Premis Cristòfor Aguado, un guardó que se'm va atorgar la vesprada del divendres 31 d'agost en el marc de l'inici de les festes del municipi, tal com podeu veure en la imatge que vos he adjuntat ací baix i on compartisc l'escenari amb l'alcaldessa de Picassent Conxa Garcia i el regidor de Cultura Jaume Sobrevela. A destacar, dins del breu i encertat acte de lliurament, la menció de Conxa Garcia als premis literaris del municipi com a emblemes culturals que cal seguir recolzant malgrat la complexa conjuntura econòmica. Chapeau, per la meua part: agraït no solament pel reconeixement al meu treball, sinó per la certesa de saber que la inversió en cultura -tan retallada i esmicolada en els darrers anys- és sempre profitosa, a la curta i a la llarga.

L'obra guardonada és el conte Yves, una revisió als últims dies de la vida del dissenyador i icona cultural francesa i alhora internacional Yves Saint Laurent. Aquesta història segueix l'estela de la sèrie de relats biogràfics que vaig encetar amb Rossa! (com sabreu, al voltant del mite de Marilyn Monroe) i suposa una recreació de la intimitat del popular modist, és a dir, una aproximació, des del focus diguem-ne domèstic, a la decadència física i artística del geni d'origen algerià.

Del relat no vos avance res més, ja que en breu el penjaré en aquestes mateixes pàgines per tal que s'endinseu en un conte fins ara inèdit; si res més no, l'Ajuntament de Picassent ha publicat ja l'obra dins del llibre de festes de 2012 -un excel.lent i noble format-, on també s'hi recullen l'obra local de narrativa, la de poesia, així com la menció a l'estudi etnogràfic que cada any es guardona dins del mateix certamen. Tal com vaig dir en rebre el premi: una lloable iniciativa (uns històrics guardons de literatura en valencià!!!) que és la gasolina que segueix engrescant-me a seguir perseverant en aquesta dèria tan apassionant de l'escriptura, de la màgia de la creació.

Tard o d'hora, tots acabem tornant al col.le

Tal com em vaig acomiadar de vosaltres fa ara dues setmanes, amb aquest progressiu canvi d'oratge i el retorn a la normalitat (què és normalitat, com diria el geni Millás) torne a reprendre els meus calcetins amb la mateixa il.lusió del principi. I ho faig en setembre, el mes iniciàtic per excel.lència. El mes on comença tot de veritat, independentment de Cap d'Any i el fals reset de l'1 de gener. Setembre és el mes on encetem realment l'any i la millor explicació a aquesta realitat és l'inici del curs escolar: episodi que no puc deixar de rememorar any rere any i que justifica la preciosa frase de Rilke sobre la vertadera pàtria dels homes, és a dir, la infantesa.

Més enllà de nostàlgies evidents, crec que l'enyor respecte a l'escola és un fenomen col.lectiu. És cert, que si evoquem aquells anys primerencs, deduïm que cada curs, cada grapat de vivències, forjava un univers de temps expandit, just com els nostres primers estius; un paradís de goig sense mesures ni límits temporals. Tornar a l'escola era partir de zero novament. L'EGB, això sí, suposava un repte almenys simbòlic, amb aquella gradació des de primer a huité. En cada etapa, però, les mateixes sensacions: aquells plumiers lluents i farcits d'objectes que de vegades ni empràvem, aquells quaderns pendents d'encetar, aquells retoladors Carioca que pudien a alcohol fins que aish! se'ls assecava la punta, aquelles maquinetes de fer punta i els llapissos als que sempre se'ls trencava l'ídem... Així mateix, no sé per què he emmagatzemat per sempre dos detalls particulars dins d'aquest peculiar inventari: les ceres Manley i la pintura de dits Jovi.

Aquest material, pertanyent als anys de l'ensenyament primari, el recordaré per sempre i no hi ha vegada que ensume l'esmentada pintura o els pastosos colorets Manley i no em vinguen al pensament una estranya barreja d'evocacions. Com la magdalena de Proust, l'olor intensa d'aquests productes és una drecera directa cap a aquells anys on res era com seria després. Al cap i a la fi, sempre he pensat que hauríem d'acarar la vida amb la mateixa il.lusió amb la que ens enfrontàvem a aquells collages de macarrons o a aquelles rudimentàries i imperfectes obres de marqueteria. La vida, amb creativitat, és més vida. Sens dubte. I si és amb les mans brutes, encara millor. Al mateix temps, per què amb el pas al món adult, tots perdem en espontaneïtat i enginy tot el que guanyem en falsa seriositat, en falsa perspectiva?

Mai no ho he acabat d'entendre, però tot i amb això vos confessaré un ritual que cada any seguisc realitzant amb la mateixa fe d'aleshores. No sé si és instintiu, o simplement involuntari, però tots els anys, just quan comença el curs escolar, em compre una llibreta i un bolígraf; de vegades, un llapis o un quadern més menut. Tant se val. En les planes sempre encete nous propòsits, idees, per a l'etapa que comença. De fet, he de dir que pràcticament tots els meus llibres han nascut a partir d'aquesta afició. Paga la pena, doncs, reflexionar sobre aquesta necessitat d'iniciar els cursos de la nostra vida amb il.lusió, amb tasques com la que vos he contat o no per entremig. Tard o d'hora, tots acabem tornant al col.le. La vida és aprenentatge. La vida és una escola que mai no tanca. Això sí, la millor de les escoles és la que ens obrí les portes del món, aquella que enyorem. Hui, per exemple, he vist des del meu balcó com els xiquets s'apressaven per arribar a temps a la primera classe del dia. Carregats amb la motxilla, i amb el tedi de matinar, el seu rostre dibuixava carasses a mig camí entre el cansament i la resignació. De colp i volta, me n'he adonat: per més que ens n'allunyem, per més que assumim una falsa maduresa, sempre serem aquell xiquet que corria atrafegat abans que sonara la sirena de les nou.

Vacances sense recances: un petit parèntesi per dir adéu a l'estiu... i a tantes altres coses

L'altre dia em preguntava un dels amics/seguidors d'aquest bloc si no anava a prendre'm un descans al llarg de l'estiu, abans d'iniciar el curs nou (o allò que més se li assembla; deixem-ho en quotidianitat a seques) amb aquell recurs tan recurrent de les piles carregades, la desconnexió (ni que fórem androids!), etc. Doncs, bé: el moment de la pausa ha aplegat. I m'arriba just ara, a les portes del setembre, que és quan em pertoquen les vacances restants com a funcionari de sèrie Z que sóc. Per això, abans d'acomiadar aquesta primera temporada que vaig encetar la passada primavera, volia dedicar-vos unes paraules a tots els que m'heu seguit en aquest nou i engrescador projecte.

En primer lloc, moltíssimes gràcies per haver accedit a aquest espai i dedicar una estona -o moltes: heu estat molt fidels i cal agrair-ho de tot cor!- a les meues dèries. La singladura que vaig iniciar a l'abril ha esdevingut una de les experiències més gratificants dins la meua vida (o millor dit mala vida, atesa la conjuntura) com a periodista i m'ha demostrat que la versatilitat del bloc com a mitjà de comunicació és una eina fantàstica en uns temps tan austers i alhora esbojarrats com els que estem vivint. Si més no, a l'igual que la literatura, Calcetins desparellats s'ha convertit en el meu paraigües particular: l'aixopluc on guarir-se de la pluja (i quina pluja!) per anar desxifrant-nos i refent-nos el món a la nostra mida, al nostre gust.

Tot el que he rebut durant aquest període d'estrena a la xarxa és, sens dubte, bo, positiu i encoratjador. Per això puc assegurar que, malgrat les tempestes que s'endevinen a l'horitzó, malgrat algunes de les desagradables qüestions que he abordat al bloc -principalment relacionades amb la crisi econòmica, eixe trending topic que no se sufoca mai-, res no entela la satisfacció d'haver compartit tantes històries i reflexions amb vosaltres. Encete així les meues vacances sense recances, sense laments, amb la il.lusió de reprendre en breu el timó d'aquest vaixell que m'heu permés capitanejar. Les vacances són un instant de felicitat, de goig, i com diu l'escriptora Almudena Grandes, potser la felicitat, en aquests moments, és també un acte de resistència. De fet, com moltes vegades deduesc, les vacances són la suma de moltes coses petites. Just com a la foto amb què m'acomiade de vosaltres, un retall del diari de viatge que vaig publicar a juliol. Doncs, això, la cosa no té massa misteris: acosteu-se cap al capvespre a la mar, contempleu com s'enfonsa el sol entre les ones i intenteu, encara que us semble una fal.làcia, ser feliços. Fins aviat.