dimarts, 3 de juliol del 2012

Coses que vam perdre en el foc

He volgut emprar aquest títol per a l'entrada, Things we lost in the fire, el mateix de l'homònima pel.lícula dirigida pel fill de Gabriel García Márquez el 2007, pel seu poderós efecte com a imatge. La tria, lluny de rescatar la idea central del film, és sols una síntesi del que venim veient i escoltant des de divendres arran dels esborronadors incendis de Cortes de Pallás i Antilla. I per a imatges, sense anar més lluny, les que il.lustren aquestes paraules: sols un assaig de l'horror que ha corprés l'interior del nostre país, per assolar-ne fins a l'últim matoll.


Pel que es comentava just aquest matí, l'incendi està estabilitzat però no controlat encara i fins i tot ja es parla de la primera víctima mortal, un dels operaris que sobrevolaven la zona, desparegut des de fa dos dies. En un primer colp d'ull, escoltar la xifra de 50.000 hectàries devastades ens glaça la sang, si és que pot arribar a glaçar-se alguna cosa amb el sopluig d'aquest mar de flames; saber després que més enllà de la totalitat de les extensions cremades hi ha tot un seguit de tragèdies, tant econòmiques com personals, tant col.lectives com patrimonials, és encara més descoratjador.


La visita del president Fabra i la resta de condolences institucionals, què voleu que vos diga, supose que no sufoquen ni les flames ni els nostres ànims. Arribats a aquest punt, aquest incendi colossal és una metàfora perfecta del que el País Valencià és i ha volgut ser. En el seu article publicat ahir a Vilaweb, Martí Domínguez resumia molt bé la paradoxa que guia la tragèdia, a mercè del menyspreu als ecosistemes valencians i al seu manteniment per mitjà de retallades, comiats i altres inclemències: "Podria cremar tot el País Valencià, que no hi hauria manera de parar-ho". Efectivament, l'incendi no va començar divendres sinó molt abans: en el precís moment que començaren a descuidar-se les nostres muntanyes i tot el nostre patrimoni natural. Les prioritats per a aquest govern, això sí,  continuen focalitzant-se en eixa abstracció fàl.lica i destrellatada que s'anomena grandes eventos: ni més ni menys que l'epidèmia de despeses desorbitades que ha permés que tinguem òperes buides -de públic i de contingut- i també cèrvols socarrats. En el nostre país conviuen miraculosament ambdues imatges, la dels muntatges milionaris i la de les víctimes innocents com la que ací baix vos adjunte.


En el foc, per tant, hem perdut moltes coses, a més de la nostra dignitat com a poble. Entre les flames se'ns enfugeix també una part de nosaltres, ja socarrimada d'indignació, d'impaciència i de tantes altres cabòries. Saber ara de la intencionalitat o espontaneïtat del foc, poc va ajudar-nos. Tampoc no hi ha consol en saber que a països com Alemanya, Polònia o Suècia, amb superficies forestals que tripliquen la nostra massa verda, no s'hi donen aquest tipus d'espectacles. Per tant, senyors polítics, no justifiquen els atacs en la demagògia de l'esquerra contra la dreta; en moltes d'aquestes nacions europees hi ha governs conservadors i la protecció dels espais verds és una garantia innegociable. Ací parlem, per contra, d'altres matisos; precisament, els que vostés volen encobrir.

Poc més voldria afegir ja. A mi, com als que estareu llegint aquests paràgrafs, les imatges dels focs m'han atordit contra el seient. Sols recorde, de fa uns anys, la imatge difuminada d'un incendi que va assotar l'interior de Califòrnia. Entre els arbres encesos i la fumarada, en la llunyania, una colla de cèrvols fugia encesa en flames. Als animals se'ls veia esmaperduts i bojos, ja moribunds per l'abast de les cremades sobre la seua pell socarrimada, mentre bramaven contra les soques ardents. Semblava que els animals demanaven un poc de clemència, com si buscaren en el seu deliri al responsable d'aquella traïdoria. Seguint aquest model oníric, sols desitge que la imatge de tots els pobladors de les valls valencianes vençudes pel foc, la imatge del petit cèrvol abatut de Cortes de Pallás, assetge per sempre els somnis dels qui han permés aquesta tragèdia. I que en el seu desfici i en el seu insomni assumisquen algun dia, encara que siga, una mica de penediment.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada