Un any d'Últimes existències

Atordits sovint per l'allau de les novetats editorials, la veritat és que és molt difícil quantificar fins a quin punt un llibre és encara una novetat o no. Tenint en compte que 2013 m'ha passat volant i que és certa la dita que diu que els anys corren més de pressa en la mesura que anem fent-nos grans, hui no acabava de creure que ja fa un any des que eixia al carrer i es presentava per primera vegada Últimes existències. Un aniversari que l'amic (i ocasional dissenyador gràfic) Toni Masip s'ha encarregat de recordar-me per mitjà d'aquest recull de comentaris i ressenyes sobre l'obra. No hi són tots els que n'han parlat, però almenys hi ha una mostra del que s'ha publicat, del que s'ha comentat. Paraules que vull agrair novament ja que de no ser pel suport dels companys del gremi, seria molt complicat difondre ja no la nostra literatura, sinó la literatura en general. El panorama mediàtic de casa nostra s'ha aprimat durant aquest any tant com les nostres expectatives d'assolir un mapa estable de mitjans de comunicació, per la qual cosa sols ens queda l'opció de perserverar en els procediments que fins ara ens han resultat profitosos. Resistència i il·lusió, més que més. I no és poca cosa. Per això m'ha alegrat el dia el detall glamourós del company Masip i per això l'he volguda difondre, no solament per agrair-li la confecció del pòster, sinó per reconéixer la tasca de tots aquells incansables lletraferits, estudiosos i periodistes que viuen de i per la literatura en la nostra llengua. En resum, un regalet nadalenc que vull compartir tant amb els lectors com als escriptors que n'han parlat, del llibre i de la crisi. Que el nou any ens porte, això sí, més lletres i menys recessió. No és un desig, és un clam!

"Habitatge": Dues nominacions als Premis de Teatre de Mislata

La singladura d'Habitatge no deixa de generar bons auguris, sobretot tenint en compte l'èxit de les darreres representacions, especialment la de Dénia, sobre la qual no havia parlat encara al blog, i que comportà la sorpresa i alhora entusiasme de veure ple de gom a gom el Teatre Auditori del Centre Social. Ara bé, pel que fa a la programació de l'obra al certamen de Mislata, ahir mateix ens assabentàvem que el muntatge ha estat nominat a dos premis per al lliurament del concurs que tindrà lloc aquest proper divendres dia 13. Les nominacions recauen en l'apartat de millor actriu per a Tere Ballester i al millor ús de la llengua. Dos reconeixements que tant a mi com a L'Oracle de l'Est ens fan ballar amb un peu. De fet, pel que fa a la participació de l'agrupació al premi de Mislata, vos adjunte ací baix l'enllaç al reportatge que Mislata TV, la televisió del municipi, realitzà amb motiu de l'estrena de l'obra dins l'esmentat certamen. Un projecte molt ben explicat per aquells que l'han fet possible i que demostra, de retruc, que en les televisions locals i en la manera d'enfocar-les hi ha molta esperança per al nostre mapa audiovisual.

Reportatge de Mislata TV sobre Habitatge

Cantar i recordar: IV Festival de la Cançó Vila d'Ondara "Pepe Lozano"

El passat gener vaig dedicar-li a mon pare una entrada per recordar-lo a ell i a la seua manera d'entendre la música; que era i és també una determinada manera de viure, de sentir, la vida. Voldria agrair novament les paraules i mostres d'estima que molts li dedicàreu a partir del meu escrit i que ara he d'actualitzar per tal d'anunciar la gala que tindrà lloc aquest dissabte dia 7 de desembre a l'Auditori d'Ondara (22.00 hores) organitzada per la Comissió de Festes de la Soledat 2014 i especialment impulsada per Rosa Ana Costa Ramis, a qui la meua família agraeix de cor la iniciativa. Una nova edició del Festival de la Cançó Vila d'Ondara que enguany porta el seu nom, "Pepe Lozano", i que pretén ser un acte d'homenatge. Una decisió, la del bateig del certamen, que espere que es mantinga des d'enguany tenint en compte que va ser ell qui va idear i posar en marxa aquest projecte fa ara huit anys. Al 2005, el primer Festival de la Cançó fou un projecte que jo, per encàrrec seu, vaig presentar gala rere gala i que es prolongà durant tot l'any fins a la final que tingué lloc a les Festes de la Soledat. El mateix guió, doncs, de la quarta edició, que espere que es consolide com a cita dins del calendari cultural i fester local. A ell, com a intèrpret, li faria molta il·lusió; la mateixa que experimenten tots els aspirants que s'hi apunten per tal de provar sort. Una complicitat que ja es va assajar al 2005, a l'estudi de mon pare, el qual es va convertir de sobte en una acadèmia d'audicions, de provatures, de pessigolleigs, tant dels més menuts com dels més avesats a empunyar el micròfon. Mai no vaig veure tan feliç i trafegós a mon pare com durant aquell any, com durant aquell festival, per la qual cosa la seua repetició és una manera de reivindicar-lo a ell i a la seua visió de la música popular. Per això mateix la meua germana Marian i jo hi participarem, en aquesta primera gala, per mitjà de la cançó, que és encara l'idioma amb què ens entenem amb ell. Jo feia ja huit anys que no cantava a un escenari i ara, la veritat, em ve de gust interpretar la peça que se'm va quedar fora del repertori en el primer festival. Tant per a la meua germana com per a mi, la nostra intervenció és una manera de celebrar que, malgrat els buits, a pesar de les absències, el show ha de continuar. Un espectacle que de segur serà alegre, gojós, enèrgic i vivaç. Tal com era l'home que el va mamprendre.