dimarts, 2 d’octubre de 2012

Lectures: El quadern de les vides perdudes, de Silvestre Vilaplana

Recorde perfectament un article de l'escriptor Javier Cercas sobre la modalitat del lector-vampir, un arquetipus de fervorós amant de la literatura que, més que fruir dels llibres, els vampiritza, els posseeix, fins a sucar-ne l'última gota. Amb la darrera novel.la del Silvestre Vilaplana he experimentat tal sentiment com a lector al mateix temps que visualitzava en la trama aquesta mateixa fenomenologia.

D'El quadern de les vides perdudes me n'havien parlat, així com havia llegit interessants ressenyes de l'obra, però ara que ja m'he cruspit fins a l'última plana puc parlar d'aquesta gran novel.la, guardonada amb el Premi Alfons el Magnànim en l'edició de 2011. El més cridaner, al primer colp d'ull, és el canvi de registre de l'autor alcoià, qui ha assolit un merescut prestigi gràcies a obres reconegudes i alhora premiades tals com Les Cendres del Cavaller o L'Estany de Foc. Més enllà de l'enfocament històric, present així mateix en la seua aportació al gènere juvenil, El quadern... és una obra pura i intensament contemporània que s'abeura d'altres matisos per composar una història tan heterogènia com captivadora, on hi ha thriller, un ritme colpidor, un grapat de dubtes, introspecció i, sobretot, molta, moltíssima, literatura.

Silvestre Vilaplana

Del text m'ha fascinat principalment aquesta última faceta: la literatura com a estímul, com a personatge addicional. I és que la novel.la de Vilaplana ha d'entendre's com un homenatge a la ficció i a les artèries del pensament, de l'enginy humà, que la conformen. Com que no sóc partidari de desgranar arguments, perquè d'això ja se n'haurà d'encarregar el lector, sols puc dir-vos que el punt de partida de la novel.la ja és prou engrescador com per quedar-hi adherits als capítols esdevenidors. Una xiqueta desapareguda, un assassí despietat i una llar de parets encrostonades, gairebé a punt de solsir. Entremig, però, les cabòries del protagonista: un vell desmemoriat que tracta de reconstruir el seu passat mentre sobreviu a un present malenconiós a mercè de la venda dels llibres que atresora a la seua desangelada casa i que suposen el seu únic patrimoni.


La presència del mobbing immobiliari dins l'obra, així com l'ambient angoixant i sinistre de la vivenda del protagonista em recorden a L'últim home que parlava català, de Carles Casajuana, tot i que si he de parlar d'un eco més potent, hauria de citar L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, una obra on el joc metaliterari pren una consistència prou més enrevessada, però igualment captivadora. Així mateix, El quadern... assumeix les seues pròpies dreceres argumentals amb gosadia i un talent majúscul, sobretot a l'hora de cargolar les situacions i, al mateix temps, les deduccions del lector. El simbolisme de cada passa argumental, de cada detall, enjogassen el lector en una aventura amb tantes cares com lectures distintes. El resultat: una obra absorbent, un instant classic com dirien els anglosaxons, d'aquells que dignifiquen de llarg l'aparença i percepció de la narrativa valenciana actual.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada