dilluns, 29 d’octubre de 2012

Tendències fosques: El triomf de la raresa (I)


No hi ha dubte: l'empremta gòtica, més que tendència, és ja un dels pilars més ferms dins la indústria de l'entreteniment del nou mil.lenni Si al darrer post vos parlava de la consolidació imparable del Halloween com a festivitat planetària, els trets i fonaments d'aquesta celebració han esguitat definitivament els paràmetres del mainstream fins a refermar i massificar un discurs estètic del tot trencador. La reflexió la faig, a més de per la imminència del 31 d'octubre, arran de l'estrena de Frankenweenie, l'última obra de Tim Burton; potser, l'ambaixador oficial d'aquesta sinistra i recargolada estètica a mig camí entre la ultratomba i la suma de totes les sèries marginals de la història del cinema, de la B a la Z i fins i tot més enllà.


El gran Jack Skellington, icona de Burton
L'alfabet gòtic, axí mateix, l'ha dictat Burton des dels seus inicis professionals, amb projectes com el curtmetratge original de Frankenweenie, obra que ara veu la llum en gran format acomplint alhora el somni del seu autor de poder dilatar el seu místic conte cap a la grandiloqüència de les multisales. Si tenim en compte que a Burton el van fer fora com a il.lustrador del seu despatx de Disney a les acaballes dels '90 i després d'haver parit mites com A Nightmare before Christmas (1993), és del tot sorprenent que la mateixa productora que en el seu dia no va confiar en el seu talent el torne a acollir ara amb tots els honors possibles. De concessions per part del geni californià, cap ni una. Les seues obres segueixen destil.lant el talent personalíssim dels seus origens i les temàtiques, tan fosques com sempre, no deceben els seus seguidors ni, heus ací la gran sorpresa, els seus nous fans: una ampla i inesperada franja infantil que ha contribuït a fenomens tan insòlits com el de comprovar -i ho he fet in situ- que el major sedàs d'un Disney Store ja no són les adorables princeses ídem o el mateix Mickey Mouse, sinó les figures de Jack Skellington o, atesa l'actualitat, el gosset de peluix d'Sparky, qui protagonitza la darrera pel.lícula; una petita joia de l'animació en stop-motion que paga la pena veure ara que està en cartell, abans que els programadors se n'adonen, de la gosadia. De gosadies, en tot cas, moltes: el film, orientat en un principi al públic infantil, és en blanc i negre, la temàtica parla de com ressuscitar una preuada mascota morta en accident i la influència de capçalera del guió és un altre gran referent literari, és a dir, el Frankenstein, de Mary Shelley.


Amb tots aquests ingredients, Frankenweenie és, doncs, més que una gran pel.lícula -a mercé de la seua humiltat i concís missatge-, la constatació d'un definitiu canvi de rumb en l'imaginari de Disney, el qual ja ha abandonat de manera irrevocable el seu model i tipologia de producció, probablement massa anquilosat, conservador i, el que ja no pot perdonar-se, avorrit. És així del tot prometedor que es facen obres sense correcció política, ni ideològica ni, en aquest últim cas burtonià, moral. Frankenweenie marca el pas d'una tendència que, evidentment, també es viu paral.lelament dins del camp editorial, i de la qual me'n faré ressò igualment. I és que, retorcent i reformulant el tòpic, no és del tot gratificant posar un monstre dins la nostra vida?


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada