10 pel·lícules per a passar un confinament o per a conéixer-me millor, que tampoc està malament(e)

Seguim amb la dèria dels Top-10. En aquest cas, fílmic. M'ho van preguntar dos seguidors del blog farà cosa d'un any i des d'aleshores he anat fent els deures. Una tria molt difícil perquè tinc moltes més pel·lis favorites que no he pogut encabir dins del llistat ateses les constriccions del número deu: que bé, molt redó, però alhora molt inexacte per resumir les passions i aficions que ens atorguen una filmografia del tot personal. Supose que algunes les coneixereu, però la finalitat d'aquest post és reunir-les per bastir una oferta de propostes dins d'un confinament que es fa costera amunt. Espere que vos agraden tant com em van agradar uns films que m'han marcat i influenciat des del seu visionat. Obrim el teló. Silenci.

10. Night of the living dead, George Romero (1968)

Un clàssic. I tant. La vaig veure de menut i em va marcar moltíssim tot i que en aquell primer visionat no hi vaig entreveure el rerefons polític que l'obra sempre va tindre i que tants remakes han ressuscitat posteriorment, mai millor dit. Romero mereix un monument per encetar un filó que no ha acabat mai de parir productes, però aquest és l'original i originari. El relat fundacional d'un gènere que no ha millorat des d'aleshores però que nasqué del talent i la perseverança d'un visionari.

9. The adventures of Priscilla, Stephan Elliott (1994)

Sobre com un film passa de minoritari a mainstream podria fer-se un congrés. El cas d'aquest film australià que fins i tot compta actualment amb un musical de ressò internacional és totalment paradoxal, però jo em conforme amb l'impacte que em va generar aquesta obra en la meua adolescència. Prodigiosa banda sonora i poderosíssim missatge central tan evocador com els escenaris naturals que travessen aquestes drag-queens en la seua odissea Austràlia endins.

8. La boda de Muriel, P.J. Hogan (1995)

Curiós que fóra un altre film australià el que m'amenitzara tant l'adolescència. Aquesta comèdia amb empremta de drama és una de les meues històries favorites de sempre. Un relat redó d'aquells que pots visionar una i altra vegada sense interpretar que el pas del temps li reste vigència a una narració tan senzilla com genuïna. Sempre li estaré agraït a aquesta pel·li: sobretot per descobrir-me ABBA i el seu lluminós repertori, probablement un protagonista més de la funció.

7. Annie Hall, Woody Allen (1977)

M'agradaria saber quina classe de guions escriurien i dirigirien tots aquells setciències que diuen que tot el que dirigeix Allen des dels noranta són obres menors. Crec que la filmografia del novaiorqués és un caramel que cal degustar al ritme que cadascú considere. Per a mi, Annie Hall és una obra mestra per la humilitat amb què es conta i es veu una història d'amor corrent que és alhora una història (de desamor) universal. Pioner en l'alteració formal i lògica de narratives, el director i la pel·lícula mereixen els Oscars i les ovacions que reberen. 

6. Lord Of The Rings.The Fellowship of the ring, Peter Jackson (2001)

Els que som frikis a consciència sabem que un director forjat en el gore i en l'underground era la ment escollida per adaptar tal com calia Tolkien. Peter Jackson cavil·là la grandesa d'un relat que és probablement la producció més ambiciosa en la història de la cinematografia. Ara bé, el primer capítol és per a mi el predilecte. El naixement de la història i d'una ambientació que et robarà el cor durant vora deu hores. Fidelíssim al llegat de l'autor literari, el pròleg del film a Hobbiton o la travessia de les mines de Mòria són per a mi escenes majúscules dins la història del cine d'aventures.

5. 120 batecs per minut, Robin Campillo (2017)

La fermesa amb què aquest director concilia el gènere documental amb el desenvolupament de la ficció potser justificà el gran guardó del Festival de Cannes de 2017, però per a mi la gran glòria d'aquest film francés és la versemblança d'un relat que dignifica el testimoni de l'activisme de la comunitat LGTBI de principis dels anys noranta en la seua lluita contra la SIDA i la hipocresia dels governs europeus a l'hora d'abordar l'epidèmia de la síndrome d'immunodeficiència adquirida quan es considerava una ignominiosa xacra de maricons. Una obra crua, dura, però absolutament necessària, sobretot en temps d'una altra pandèmia. L'altra, ja sabem, continua: la SIDA ha matat ja 35 milions de persones. Hi ha tractaments i solucions, però encara no hi ha vacuna.

4. Big Fish, Tim Burton (2004)

M'hauria agradat afegir un ex-aequo amb Edward Scissorhands ja que la filmografia de Tim Burton és molt especial per a mi. No m'agrada la disneyficació del director dels últims anys, amb coses com Dumbo i companyia, però ara que Jack Skellington i tota la fauna burtoniana descansa en els dominis financers del tio Walt, hem de cedir a la realitat. Big Fish em sembla una síntesi perfecta de l'obra completa de Burton per molts motius, però l'experiència personal pesa molt i reconec que els últims minuts d'aquest film són el més emotiu i palpitant que he vist mai. I per tot això Burton és enorme, com el gran peix que guia aquest relat.

3. Mulholland Drive, David Lynch (2001)

No fa falta ser fan de Twin Peaks ni de tot l'imaginari del director canadenc per fruir d'un film que és una suma de narratives i conceptes cinematogràfics. Nascuda com a sèrie, cancel·lada, retallada, desfeta, refeta, la història de Mulholland Drive com a producció és tan retorçuda com el fascinant argument que Lynch ens ofereix i que canvia a cada visionat, tot oferint una experiència fílmica única i recargolada. 

2. El viatge de Chihiro, Hayao Miyazaki (2002)

Aquesta pel·lícula conté les meues escenes favorites dins tot el cinema (d'animació o no) que he vist. Quan Chihiro descansa al seu balcó, al capvespre, mentre rosega un doriyaki. Quan Chihiro agafa el tren aquàtic junt al fantasma sense cara en un trajecte cap a la redempció... La filmografia de Miyazaki em pareix una autèntica meravella que ofereix mil i una encarnacions de talent i força narrativa. La princesa Mononoke o El castell ambulant són els exemples que puc afegir, encara que l'odissea de Chihiro em sembla un prodigi de conte que mai no envelleix i que m'estime d'especial manera.

1. Dracula, Francis Ford Coppola (1993)

És molt curiós que aquesta siga també la pel·lícula favorita de moltes persones que m'estime i que tinc a prop i que, tot d'una, configuren una lògica de coincidències estètiques i vitals. Pel que fa a aquesta pel·lícula, sempre he dit que és molt més que un film. El Dràcula de Coppola és un homenatge a la història del cinema i de la literatura i fins i tot de totes les arts de representació. No debades, la novel·la original de Bram Stoker es publicà l'any que naixia el cinematògraf i el director ho reflecteix de manera magistral en una de les seqüències d'una obra que, tot i denostada pels fans més ortodoxos del mite vampíric, supera la llegenda originària per articular un relat majúscul que no té res a veure amb les anteriors reencarnacions de Vlad. Pel·lícula d'amor, sobretot al cine i a com nasqué, vos la recomane fervorosament.

Un encertadíssim Gary Oldman sobre les seues vampiresses, entre les quals destaca una jove Monica Belluci (dreta)

Música, vivència i experiència: Les 10 cançons de la meua vida

Si hi ha una cosa bona del confinament forçat que encetàrem el passat divendres 13 de març, la possibilitat de recuperar el temps perdut és una de les principals. En el meu cas, reconciliar-me un poc amb el meu bloc, endreçar una casa que sempre em troba a faltar i connectar més amb mi mateix. Mentre feia les tres coses, fa uns dies, em vaig adonar de la importància que té la música en el meu dia a dia. M'és impossible fer res a casa si no és amb música. Netejar. La dutxa. Fer el llit. Parar taula. Els auriculars són una prolongació més del meu cos perquè, no ho negaré, m'agrada escoltar les cançons a un volum alt, fins i tot a nivells no recomanables. Aquesta intensitat té molt a veure amb una entrada que tenia pendent des que vaig encetar aquest bloc i que resumeix els motius pels quals vaig engegar els Calcetins, és a dir: parlar de tot allò que no és literatura i que al remat la condiciona, la nodreix i la complementa. Tot seguit, compartisc amb vosaltres les deu cançons de la meua vida. És un lloc comú molt anglosaxó, el dels Top-Ten, però vos recomane que feu el mateix exercici que jo aquests dies: tanqueu els ulls, penseu en el que heu viscut fins ara i tracteu de resumir-ho en deu cançons. No és fàcil, veritat? Aquest captiveri del COVID-19, tampoc. Però això és una altra història. Arranquem:

10. PARÁLISIS PERMANENTE, Autosuficiencia (1981)

Si Eduardo Benavente no haguera mort tan precoçment, hauria sigut l'hòstia saber què haurien enregistrat en el futur. Pioners del post-punk i del rock gòtic, els Parálisis Permanente sempre em sonen frescos i actuals. Tal com estipularen els Ramones, es poden fer grans cançons en menys de dos minuts i aquesta obra mestra n'és la prova. La vaig descobrir encetada ja la vintena. La vaig sentir per primera vegada en un pub del centre de València que ja no sé si existeix. Entre calimotxos i litrones, la bona música naix als antres cutres i bruts. Des d'aleshores és un himne per a mi. És un llampec de vida, rebel·lió i autoafirmació.

9. MARILYN MANSON, The Beautiful People (1996)

Amb aquesta cançó vaig entrar al nou mil·lenni en una nit de cap d'any mítica que no oblidaré mai ni tampoc les amigues i amics que m'hi acompanyaven. Què dir de Marilyn Manson? Em sembla una de les figures més interessants que ha donat el rock des dels '90 encara que el més interessant de Brian Warner és la seua maduresa com a artista polític i polifacètic. The beautiful people és també un himne post-grunge que defineix molt bé el rupturisme que suposava passar de Kurt Cobain a un híbrid entre Alice Cooper i Iggy Pop. Així mateix, m'agraden més els seus treballs actuals que els primers, amb una producció un poc tosca.

8. THE DARKNESS, Last Of Our Kind (2015)

Els britànics The Darkness són la banda que més ha oxigenat el meu mp3 en els últims anys. A més de ser el meu grup de rock internacional favorit del moment, tenen un repertori que tomba d'esquena i que gaudit en viu és un espectacle de primera magnitud tal com vaig presenciar a la Sala Gamma de Múrcia el passat mes de gener. Last of our kind és el primer single del disc homònim publicat el 2015 i és un èxit que resumeix tot el que ells són i ofereixen: energia i vida pura, sense artificis. 

7. DEPECHE MODE, Enjoy The Silence (1990)

Els vaig descobrir durant els anys universitaris. Depeche Mode no eren aleshores el grup de moment, però a València ciutat sempre han tingut una gran base de fans i són ells els que em contagiaren. El seu recopilatori Depeche Mode 86-98 el vaig fer batre al meu Sony Discman fins que em vaig endinsar en una seua discografia completa la gràcia de la qual acaba el 2001, en la meua humil opinió. Des d'Exciter no m'agrada gens el que han publicat els de Basildon. Ho trobe tot mediocre i desganat. Res arriba a l'excel·lència de hits com aquest Enjoy the silence: la primera cançó que vaig sentir d'ells en un interludi de l'Hablar por Hablar de la Ser, quan vetlava en les caloroses nits de l'estiu de 1998 escoltant testimonis no tan bonics com les melodies dels Depeche.

6. ANTÒNIA FONT, Alegria (2002)

Poques bandes en la nostra llengua han assolit el nivell de lluminositat i excel·lència dels Antònia Font. La trajectòria dels mallorquins va ser tot un esperó per a la indústria de casa nostra i aquest èxit en particular em va enamorar des de la primera escolta. Enamorat del disc homònim i fins i tot de la coberta del treball, tan naïf i autèntica com ells, el seu ressò demostrà que només es pot ser universal si s'és absolutament local.

5. BJÖRK, Unison (2001)

Seguidor de la islandesa des del seu debut, em fa ràbia que l'excentricitat de l'artista eclipse tantes vegades el seu talent com a intèrpret i compositora. Tinc una tesi pendent sobre patriarcat i misogínia musical que algun dia podré acabar. El doctorat em fa gossera, però no el projecte inicial. Björk publicà el 2001 una obra mestra anomenada Vespertine que, a més de ser el meu disc favorit de la cantant, conté aquesta peça, probablement una de les composicions més belles dins la història del pop. La vaig veure en viu a Segòvia l'agost de 2006 en un concert de reduït aforament a la Granja de San Ildefonso on vaig refermar la meua admiració per aquesta enorme artista.

4. THE SMASHING PUMPKINS, Landslide (1994)

El meu disc favorit de la banda de Billy Corgan és el recopilatori de rareses i cares b que publicaren després de l'èxit de Siamese Dream. Pisces Iscariote és el disc del meu estiu de 1997. L'escoltava per la nit, al meu llit, mentre esguardava la lluna i especulava amb el canvi que suposaria, pocs mesos després, arribar a la universitat, canviar de residència i tants dubtes més. El lirisme de Landslide és per a mi la banda sonora d'aquell any i d'aquell moment. La versió que els de Chicago feren de l'èxit dels Fleetwood Mac és minimalista i grandiosa alhora. Stevie Nicks, de fet, n'està orgullosa.

 3. CORONA, The rhythm of the night (1993)

 

Em va encantar que el MuVIM dedicara el 2013 una retrospectiva al llegat cultural de la Ruta del Bakalao i a l'empremta d'un fenomen que mereixia aquesta reflexió. Jo no sóc gens nostàlgic i, d'altra banda, generacionalment no vaig viure aquella etapa sinó la immediatament posterior, a les acaballes dels noranta, quan la consolidació de l'Eurodance endolcia els estils més industrials i binaris. Allò que amb el temps s'ha denominat remember era la nostra banda sonora en temps real. Desenes de composicions ben encomanadisses que es consumien al moment i que eren d'un sol ús. Encara que moltes eclosionaren sense pena ni glòria, només les millors han sobreviscut. Per a mi, Rhythm of the night, de la cantant italiana d'origen brasiler Corona, és el millor exponent de tota la generació. Encara que té collons, dins la conjuntura actual, que siga italiana i s'anomene Corona, l'artista segueix fent gira ininterrompudament gràcies al revival del gènere. No debades, aquest estiu vaig coincidir amb ella a l'aeroport de València. Això vol dir que la festa perviu.

2. MARIA DEL MAR BONET/MIKIS THEODORAKIS, A la Platja/Sto perigali (1993)

La confluència mediterrània d'aquests dos artistes enormes només podia desembocar en un treball discogràfic d'aquesta magnitud. Paraules majors. Per a mi, que no coneixia l'obra de Theodorakis, va ser tot un goig descobrir-lo mitjançant la veu de la Bonet. Recomane aquest disc a tota persona vivent d'aquest sistema solar. Bé, també he de confessar que sóc hel·lenòfil des que tinc coneixement i tot el que vinga de Grècia em fa profit, fins i tot el Varoufakis. Tant se val: qui no s'emocione escoltant aquesta cançó o està mort o està escoltant reaggeton, que ve a ser el mateix. És curiós que a Grècia aquesta cançó tinga consciència d'himne nacional, encara que oficialment no ho siga. A mi els himnes no m'agraden, sobretot si un no els ha triat. El de Theodorakis és gran perquè l'ha triat el poble. I amb la veu de la Bonet, encara es fa més versemblant, potser per recordar-nos que si tenim una pàtria, aquesta és la nostra mar.

 1. PET SHOP BOYS, Being Boring (1990)

La vastíssima discografia dels Pet Shop Boys demostra que el pop pot ser alta cultura o fins i tot literatura pura. El seu zenit, per a mi, és Being Boring, la meua cançó favorita del seu repertori i també la meua cançó favorita en general. Sempre m'emociona escoltar-la. És una cançó suau, amb una producció senzilla i aparentment innòcua, de tan minimalista. El millor són els versos. El que diu Neil Tennant i com ho diu. El somnis i les aspiracions que tenim de menuts. La culminació de convertir-se en el que sempre havíem desitjat ser. I, sobretot, la constatació, quan mirem arrere, de no haver-nos avorrit mai. De no haver sigut mai uns avorrits. Crec que l'objectiu de la música popular és representar-nos i emocionar-nos en la mateixa mesura. Aquesta gran peça del pop contemporani n'és la prova fefaent, tal com ho és l'icònic videoclip que en dirigí el prestigiós fotògraf Bruce Weber. Una estètica que em va inspirar una composició fotogràfica que penja d'una de les parets de ma casa i que resumeix eixe vincle entre música i vida que he intentat reflectir amb aquesta entrada. Ací baix vos la deixe, sense oblidar encomanar-vos abans el vostre propi Top10. És una manera de conéixer-nos millor i d'omplir les xarxes de música i vida. Fins prompte, amigues i amics!

El coronavirus en els temps de la còlera

Obra de l'artista urbà Tvboy, realitzada a Barcelona amb motiu de la cancel·lació del Mobile Congress

Escric aquestes línies en encetar el desé dia de confinament. 23 de març de 2020. És un dilluns plujós, d'aspecte grisenc i de cel enteranyinat; amb una temperatura tèbia que no se sap ben bé si pertany a la primavera que acaba de nàixer o a l'hivern moribund que es resisteix a abandonar-nos. Tant se val: el clima reprodueix de manera exacta el nostre estat d'ànim. Un ànim escalfat entre les mantes que ens cobreixen al sofà i els titulars que obrin i tanquen els telenotícies i que reprodueixen la tirallonga de dades macabres amb què ens hem acostumat a gestionar l'evolució de la pandèmia. L'havíem ataüllada fa uns mesos en la narració xinesa i original del relat. Una història que créiem retorçuda, de tan asiàtica i llunyana, però que ho és menys que el remake europeu: una versió italiana que ha superat l'originària i una altra adaptació, l'espanyola, que és la que planteja més interrogants respecte al desenllaç final de l'episodi.

Un no arranca l'any sabent que viurà un estat d'alarma en pocs mesos, ni tampoc que haurà d'extremar les mesures d'higiene i seguretat per tal de no contagiar-se d'un virus de nom i comportament rebordonits, COVID-19. Són moltes obligacions que hem aprés a gestionar a través de la pantalla del telèfon mòbil: l'autèntic interlocutor i intèrpret d'un trauma col·lectiu que es disfressa de broma infinita per digerir-se millor. Els nostres smartphones bullen aquests dies. Vídeos. Acudits. Missatges. Mentides. Ocurrències. Àudios. Desgràcies. Mil i un formats per farcir la memòria del terminal i així exorcitzar la por a l'actualitat. Mentrestant, als mitjans de comunicació, la polaritat ideològica es desmarca de la cordialitat per retratar la còlera d'aquells que se senten furibunds contra el govern: sense dubte, l'epicentre de la culpa i la diana de les venes més conspiranoiques. D'altra banda, una corrent més reposada i creativa clama per l'optimisme, els aplaudiments als balcons i els cants a l'esperança. Dos actituds contràries que defineixen el nostre paper davant la crisi. 

Malgrat tot, els dies en reclusió són llargs i tots acabem acostumant-nos a la bicefàlia de pertànyer als dos bàndols. Som humans, tal com ho són les nostres reaccions. I si bé el retard i la inexactitud de l'executiu espanyol ens semblen inexcusables, també és cert que tots nosaltres temíem tant una crisi econòmica com una crisi sanitària. La inexperiència ens farà experimentar-les les dues alhora. Encara que caiguem en la litúrgia tova d'externalitzar les responsabilitats i atorgar-li a l'autoritat l'exclusivitat del càstig, és el moment de reflexionar sobre el civisme i la voluntat generals que faran més àgil l'evolució de l'epidèmia dins del nostre territori i, sobretot, dins la nostra casa.

Tenim l'oportunitat de traçar el millor pla per a nosaltres i per a la societat que espera veure la nostra millor cara, a pesar de la cobertura parcial de les mascaretes. Hem de permetre'ns aquest moment, encara que siga difícil. No era el pla convingut, ho sabem. Ni tan sols s'assembla a la fotogènia apocalíptica dels films que evoquem per assegurar que estem vivint uns temps irreals. Aquesta és la realitat que ens pertoca i no, efectivament no té els colps d'efecte ni els llocs comuns de les pel·lis grandioses de Michael Bay o d'un Hollywood que a hores d'ara també ha iniciat la quarantena geogràfica. La nostra és una producció més propera, més modesta, més social i europea. Més casolana, si més no. El poc pressupost l'hem de compensar amb una dosi extra d'ètica i intel·ligència emocional per així dignificar el nostre present i circumstàncies. No ens subestimem, això sí, per favor. La crisi econòmica de 2008 a 2016 tingué tantes víctimes directes i col·laterals com les que desafortunadament tindrem ara. I ho vam superar. Ho superàrem per ser conscients del poder terapèutic de les crisis i de com les fallides conjunturals són una part indestriable de nosaltres i d'un sistema, el capitalisme, amb què ens hem hagut de conformar atés l'ordre i l'exigència normatives que dissenyen el motlle de la nostra existència. Arranquem així el rodatge de la nostra millor producció i atrevim-nos a ser-ne el millor protagonista possible. Som vulnerables, sí, però també som capaços de mostrar el millor quan se suposa que toquem fons i acaronem el  pitjor. Fonem a negre per resetejar la pesantor i arrancar un altre format. És possible. 3, 2, 1. Acció.

Obra gràfica sobre el COVID-19 propietat de NIAID/Victor Tangermann

Fuendelcepo 1996-1997: L'origen de Pedres que han de ser remogudes

Jo, al llavador de Fuendelcepo, l'agost de 1996

El final de l'adolescència. El principi de tot, potser també d'una adultesa que mai s'acaba de perfilar del tot. És el que em vingué a la ment en repassar les fotos que il·lustren aquesta entrada i que s'emmarquen en els orígens de Pedres que han de ser remogudes, el meu darrer llibre guardonat amb el Premi Alfons el Magnànim de narrativa en valencià 2019 i publicat fa uns mesos per Bromera. Com he avançat a les presentacions del llibre, la llavor d'aquest recull nasqué a Fuendelcepo, un petit poble d'a penes sis habitants en el límit entre Terol, València i Castelló. L'adolescent que recorria aquells indrets a les acaballes dels anys noranta sentia una estranya curiositat per les fosses de la Guerra Civil que hi ha disseminades arreu del terme. Ho vaig sentir prou vegades, ja que eren molts els familiars que m'acompanyaven en les caminades pinades endins, perduts entre matolls i desnivells que fan de tot aquell lloc un paratge especial, eixutament peculiar. De les seues converses vaig escoltar més d'una vegada la hipotètica ubicació d'uns fossars tan misteriosos com sòrdids que testimoniaven la ferotgia del conflicte bèl·lic en aquell racó aragonés. 

Fotografia feta per mi el 1996 d'un ramat d'ovelles dins del terme de Fuendelcepo

L'embrió de Pedres, el conte que tanca el recull de contes, va brollar d'aquells passejos tot i que no recorde si la llibreta on vaig anotar les idees principals del relat la vaig encetar allí o a casa. En tot cas, i tampoc sense desvelar l'argument de la història, m'encisava la trama d'escorcollar entre els sentiments d'aquells familiars que no saben on estan els seus avantpassats i que clamen per retrobar-los. En aquells anys encara no hi havia una consciència tan ferma respecte a la memòria històrica, però almenys podia establir alguna concordança entre el que allí ocorregué i la possibilitat de convertir l'experiència en ficció. 

La granja de porcs que apareix en la descripció del terme que fa Albert, el protagonista de Pedres

El conte el vaig encetar aleshores i mai vaig saber com acabaria. Va necessitar més de vint anys de maduració per culminar una obra que inclou altres visions molt personals del que és la narrativa negra. Necessitava apropar-me al gènere i crec que l'excusa de reunir huit històries tan diferents quallava pel simple motiu d'una tria heterogènia, aparentment inconnexa. En aquells viatges a Fuendelcepo, de fet, m'acompanyaven sempre lectures especialment sinistres. Allí vaig llegir El misteri de Salem's Lot, de Stephen King o també tots els contes d'Edgar Allan Poe. Recorde que aquells anys tenia programat Gustavo Adolfo Bécquer com a lectura obligatòria i que algun dels seus contes va ser llegit en la mateixa casa on vaig maquinar l'aventura d'Albert, el protagonista de Pedres: un conte que dóna sentit al recull pel fet d'explorar l'enfocament d'un gènere tan obert com el negre. Per a molts lectors, el dubte serà el mateix: és l'Holocaust un tema susceptible de ser enfocat com a prosa negra? Per a mi, sí; ben mirat, si parlem dels crims com a l'eix del gènere, no ho és, de negre, l'assassinat de sis milions de jueus? Aquesta visió és, doncs, la que va materialitzar el llibre tants anys després, en recopilar altres esborranys que compartien un mateix cor: la perversitat humana i com la consumim culturalment, ja siga en la literatura, el cinema o el teatre.

Una casa a Fuendelcepo, pels volts de 1997

En resum, en el meu nou treball he volgut explorar els mecanismes i els arquetips per mitjà dels quals la literatura negra –més bé, fosca– sempre m'ha captivat. Ja siga per la creació d'atmosferes, per la presentació dels arguments o per l'avaluació del bé i el mal segons els interessos de l'escriptor, es tracta d'un motlle literari inesgotable. No debades, el llibre s'obri amb una frase de Patricia Highsmith que qüestiona el caràcter canònic de la justícia i com aquest concepte no concorda amb la realitat del món que habitem. Probablement també la llegiria en algun d'aquells ponts freds on retornàvem a Fuendelcepo per reunir forces i amistats al voltant de la llar. M'estime tant aquest poblet per les vivències que legitimen la meua memòria emocional respecte al topònim. Si més no, en el llibre apareix com a Fuendelviejo ja que no volia estigmatitzar el nom original. Un gest d'amor que no s'adiu a la resta d'arguments que filen en Pedres que han de ser remogudes un discurs del tot inèdit dins la meua obra. Aquest és l'incentiu que em va motivar a escriure'l i que m'engresca ara a encetar noves aventures literàries: la creació de narratives que, sense deixar el solc de la ficció, siguen un clar reflex d'allò que vull viure i contar. De segur que el Jovi de 1996 no hauria cregut que aquell conte primigeni donaria títol a un llibre més de dues dècades després. La literatura, com la vida, no deixa mai de regalar-nos sorpreses i oportunitats. L'autèntic enginy és saber destriar entre l'ensurt i la reflexió.