La trencadora i alhora clàssica "Blancanieves" de Pablo Berger: El blanc i negre és el nou negre

D'entre els dogmes instantanis que guien des de sempre el món de la moda, m'agrada especialment el de batejar el color-tendència de la temporada com a nou negre, entenent que el negre, com a tonalitat i com a refèrencia, és la base de qualsevol fons d'armari, de qualsevol punt de partida quant a vestimentes. Amb això, és curiós com des de les revistes i gurús especialitzats del sector es parla del color marró com a nou negre, o del verd maragda o de l'ocre de ves tu a saber quin to d'avantguarda. Comptat i debatut, el paral.lelisme podria aplicar-se a qualsevol altre àmbit i, de fet, pel que fa a la indústria cinematogràfica podem asseverar, ateses sobretot les més cridaneres estrenes dels darrers mesos, que el blanc i negre és el nou negre.

La reflexió la faig principalment després d'haver vist la nova versió de la Blancaneus del director Pablo Berger, probablement una de les versions més enrevessades del conte dels germans Grimm, adaptada ara a les nostres pantalles en format mut i amb el més auster dels jocs cromàtics: un blanc i negre justificat i coincident amb el marc cronològic de l'obra, l'Espanya dels anys 20. Fins ací, podria dir-se que la proposta del director basc és del tot agosarada, tot i que una vegada gaudit el film, un dedueix que fons i forma es fonen en una coherència absoluta per marcar el pas -excel.lent banda sonora i muntatge- d'una de les pel.lícules més interessants que ha parit el cinema espanyol en les últimes dècades. Blancanieves és, així doncs, una obra ambiciosa alhora que original, que no renuncia a l'entreteniment mentre reformula amb enginy el gruix sentimental de la iconografia hispànica: de les sevillanes als bous, dels nans toreros a cortijos convertits en sinistres castells emmurallats governats per una cruel madrastra.

I és que el mite de la Blancaneus es veu respectat  i enaltit en aquesta adaptació, especialment en l'arquetipus de la madrastra encarnada magistralment per Maribel Verdú: tota una delícia de perversitats que turmenten a l'encoratjada protagonista, una prometedora Macarena Gómez, els ulls de la qual traspuen tanta bellesa com esperit de lluita. Si més no, tal com ha reconeix l'escriptora Elvira Lindo pel que fa a la qualitat interpretativa de l'obra, són els ulls dels actors els que ens parlen des d'una honestedat genuïna, sense embuts ni artificis.

I és que potser la màgia d'aquesta pel.lícula rau precisament en la seua habilitat per respectar el mite original a l'hora de capgirar-lo per complet. Si en el discurs creatiu que marca la posmodernitat, la intertextualitat és la gasolina que permet contextualitzar-ho tot en una barreja de referents, la Blancanieves de Berger és l'exemple prototípic d'una reinterpretació, més que encertada, enriquida. Pel que fa a la meua visió personal com a autor, no obstant, també m'he abeurat d'històries alienes a l'hora de crear les meues ficcions; Una vida en l'hora de Marwan Chamut, per exemple, no existiria sense el conte de La Ventafocs, de la mateixa manera que la meua versió d'Els tres porquets (Remix 2010) -dins l'imminent Últimes existències- no s'hauria escrit, evidentment, de no comptar amb la forta empremta del relat original. La reinterpretació de textos suposa així, més que un recurs, una oportunitat per afiançar i engrandir les fonts originals, al mateix temps que s'admet l'excel.lència dels cànons històrics dins la narrativa literària o audiovisual.

Així mateix, si alguna cosa ennobleix especialment Blancanieves, és la seua aposta per l'estil del cine mut, encetada l'any passat amb la sorpresa dels Oscars, The Artist. Si bé no tenen res a veure l'una amb l'altra -sols que ambdues són dues bones, grandíssimes pel.lícules- les comparacions ja comencen a pesar-li a l'obra española, la qual competirà als premis de l'acadèmia de Hollywood enguany, en una encertada tria de l'acadèmia espanyola. Blancanieves, en tot cas, bé s'ho mereix -els premis d'ací i d'allà-, així com consolida aquesta tendència a partir de zero dins el món de la creació. O és que la indústria del cinema no ha fet un clar reset de principis a l'hora de coronar The Artist com al millor llargmetratge de l'any passat? En temps de crisi, potser l'austeritat ens ajuda a replantejar-nos-ho tot: blanc i negre, rètols de diàlegs, bona música i, al capdavall, obres tan senzilles com perdurables. Si més no, en el món de cinema la recessió s'ha traduït en termes de regressió i el resultat, a hores d'ara, és tan esperançador com estimulant.