dijous, 22 de desembre de 2016

Carta oberta, altruista i pietosa a SSMM Els Reis Mags d'Orient 2017

Jo i el Pare Noël, en vespres del Nadal de 1990
                            
No hi ha record més tendre –i alhora no hi ha cap recurs més redundant i poc original en aquestes dates– que obrir un article nadalenc amb l'evocació de les cartes que innocentment escrivíem als Reis Mags. A la foto que adjunte ací a la vora em podeu vore al costat del Pare Noël –amb un aspecte i estilisme general que m'agermana amb els niños de Rusia–, però he de dir que mai me'n vaig refiar, de l'homenot roig: no sé, no el trobeu un poc estrany, a aquest personatge escandinau? Jo sempre he dit que té tota la planta de ser un borratxo i, de fet, l'estètica del Santa Claus remet al barroquisme dels víkings i també al seu èxtasi embriac. Els Reis Mags semblen més evocadors i, de fet, en aquesta entrada reprendré la costum de demanar regals per a aquells que s'ho han guanyat enguany. És una tradició blogaire que calia revisitar, sobretot perquè l'altruisme és l'única via possible per concloure l'any de manera satisfactòria. Per tant, estimats Reis d'Orient, facen el favor de fer fer arribar a les següents persones els obsequis que a continuació els detalle. Aprofite l'avinentesa per manifestar-los a Ses Majestats la meua més sincera i utòpica devoció. Salutacions cordials i fins aviat!

LA MEUA LLISTA DE REGALS:

Per a Alfonso Rus, una sala d'oci i esbarjo:  Estimades majestats, voldria que li feren arribar al senyor Rus una instal·lació com la que ací els detalle. Seria una opció fantàstica per tal que el meu ofrenat gaudira del dinamisme que li pertoca el temps que haja d'estar empresonat, perquè en el seu tràngol il·limitat d'ara no sé si entre, ara no sé si ixc crec que el senyor Rus mereix exercitar el físic i gaudir d'un oci que mai no se li hauria d'haver arrabassat. A la (operació) Taula i al llit, el primer crit: i, no debades, en aquesta mateixa infraestructura, ell ho té tot. Lo tengo todo, papi. Com diria la popular cançó. El problema d'aquesta gàbia, en tot cas, és saber si pagaria IBI o no. Si ho ha de gestionar ell, crec que en quedaria exempt. Ja sabem que aquest tipus de polítics no tenen massa clar això dels impostos.

Per a Susana Díaz, el joc Cluedo:  Com a experta en la pràctica de la punyalada per darrere, la presidenta d'Andalusia i trepa-matriarca-lideressa-forçada-forçosa del nou PSSOE (Partit Succedani del Socialisme Oligàrquic Espanyol) sé que s'ho passaria bomba amb aquest joc d'intrigues i assassinats. De fet, no hi hauria rival possible dins una partida amb ella com a contrincant, sobretot perquè si hi juguen també els barons autonòmics, de segur conspirarien per a atorgar-li el triomf. Com qui no vol –o vol massa– la cosa.


Per a Pedro Sánchez, El autobús de ensueño de Pin & Pon
El líder destronat gaudiria com un xiquet amb primàries –vull dir, sabates– noves d'aquest vehicle policromat que és també la metàfora de la seua nacional i silenciada gira promocional.  És una gira de denúncia que des dels mitjans s'ha vist tan empetitida com els mateixos Pin & Pon, per la qual cosa no és d'estranyar que el líder derrocat senta simpatia per les coses menudes, ara sobretot que se l'invisibilitza per tal d'arraconar eixa cosa tan infantil i acomplexada anomenada coherència.

Per a Rafael Blasco, la sèrie Prison Break en DVD: 
Tenint en compte que s'ha de passar sis anys engarjolat, aquest altre amiguito del alma taaaaan (chaqu)hetero tal vegada explorarà altres opcions sexuals a la presó (ja se sap: allò del sabó a terra, les dutxes, la testosterona a vessar, etc). Encara que potser el fet de privar-se sis anys de veure els cabells astorats i refulgents en pla Supersaiyen de la seua dona siga una benedicció divina. En tot cas, sé que li farà il·lusió veure la sèrie Prison Break per tal d'ordir amb temps una fugida comme il faut. És una teràpia necessària i alhora didàctica per acarar els anys de càstig. De fet, la figura camaleònica –per saber camelar, no pel rèptil– del senyor Blasco hauria d'inspirar la constitució d'un Fons Valencià per la Insolidaritat: entitat que ell representa millor que ningú ja que ell és la versió carnal de la desvergonya i la ignomínia. Una persona que s'enriqueix i mercadeja amb les penúries dels xiquets haitians, entre d'altres, no mereix una condemna en i d'aquest món. El destí, o fins i tot el nou partit al qual s'afilie,  ja li retrà allò que li pertoca; potser un nou càrrec o fins i tot una nova Conselleria. Ell és de-lo-milloret que ha parit aquest país. Yes, of course.

Per a tota la cúpula de PODEMOS, Una jornada de Paintball Extreme Pro
Per a la Cúpula de Podemos –que sona a monument arquitectònic tot i que no ho és– caldria oferir un pack col·lectiu que incloguera una sessió completa de Paintball Extreme Pro: és a dir, amb munició real i potent per tal de dotar de més versemblança l'escaramussa. En cas d'exhaurir l'artilleria, se'ls oferirien katanes per així escenificar de manera fefaent l'atomització i disgregació absoluta de l'esquerra. Atomització conceptual i física, és clar, per tal que tots els dirigents podemites i anticapitalistes puguen competir els uns amb els altres en plan Los juegos del hambre, però amb més rotllo Tarantino, que és el que els mola a l'hora d'escenificar les divergències que acumulen amb petulància outsider.

Per a Felipe González & José Mª Aznar, ex-aequo, el còmic complet de The Walking Dead
Si abans parlava dels Pin & Pon autèntics, aquests dos personatges són els actuals Pin & Pon de la política zombi ibèrica. És a dir, gerros xinesos (re)vinguts a la vida de la mà de l'IBEX 35 i altres forces de la natura. Com sé que els agradaran els monstres podrits, per la complicitat que tots dos atresoren, voldria que els Reis Mags els portaren els cinc volums integrals de l'obra mestra de Robert Kirkman. Els còmics de The Walking Dead són un autèntic biopic d'aquests dos expresidents que comparteixen amb els zombis una mateixa i sangonosa finalitat. Entre la cal viva i Irak, la veritat és que aquests dos presidents enèsimament ressuscitats són prou menys agradables que els morts vivents de veritat.

Per a Albert Rivera, un Gusyluz
Per a Falangito no podem obviar que necessita un guia espiritual per il·luminar-li el camí. Un Gusyluz és un joguet clàssic que no pot faltar en el seu fons d'armari, que és el mateix que els del Men In Black. La veritat és que la irrupció de C's si ha revifat alguna cosa és la dinamització de la sastreria masculina. No s'havien vist mai tantes corbates en l'escena política espanyola i, és clar, eixa vestimenta és la que agrada als senyors d'Iberdrola i Endesa. El Gusyluz del senyor Rivera s'alimentaria a través d'aquestes companyies i no amb piles, per descomptat. És la llum que guia el seu recorregut i la seua intimitat: l'estreta conxorxa amb un poder assedegat de monopoli que es nodreix de l'afany capitalista de personatges com ell. Un tipus d'heroi entre patriòtic, acartronat i robòtic que pel bé d'Espanya seria capaç d'arrancar-se un braç tal com James Franco a 27 hours.

Per a Jorge Fernández Díaz, un carnet d'accés anual per a una sauna gai:
Tot i que ja no siga ministre d'Interior no vol dir que no puga meréixer un obsequi confegit a la seua mida. Un home religiós i devot com ell hauria de reflexionar sobre l'abast universal de l'amor i totes les seues variants. No debades, crec que un carnet d'accés anual per a qualsevol sauna gai de la capital madrilenya o catalana seria el regal ideal. Principalment, per practicar la genuflexió, que és una acció quotidiana dins la vida feligresa i alhora un posicionament idoni per propiciar el plaer alié. A partir de l'experiència, el senyor Fernández potser canviaria l'opinió tan bel·ligerant que conserva i defén respecte a un col·lectiu que no li ha fet res mentre que, per contra, el col·lectiu sí que ha de patir les insolències que l'exministre els dedicà i encara dedica. No oblidem que alguns delictes prescriuen, però l'homofòbia, sobretot quan prové d'un càrrec institucional, hauria de ser censurada –i no aplaudida– pel partit polític al qual pertany aquell que injúria.

A tota la CUP, en peça, un enorme feix de Recortables:
Atesa la seua expertesa en esgarrar papers, retallar caps, trinxar icones i tornar a esquinçar més papers, als diputats de la CUP caldria donar-los un joc sencer de Recortables. En català Retallables sona fatal, no ens enganyem, i, de fet, remet a un dels punts més ferotges del seu programa de govern: les retallades. A més, els Recortables de tota la vida tenen el seu punt zen i compten amb el factor d'estimulació pertinent pel que fa a l'exploració d'estilismes. Ja n'hi ha prou de samarretes del Che o de Fidel: cal buscar un nou fons d'armari per a l'esquerra radical. Nous ídols, també. Igualment faig menció als pentinats i als complements. Cal revisar molts conceptes i, per tant, els Recortables farien el seu paper, mai millor dit. 

I fins ací el meu llistat. No m'estaré d'advertir-los, senyors Reis Mags, d'un fet ineludible: m'he portat molt bé, excessivament bé, per la qual cosa els pregue que facen arribar a les persones esmentades els regals corresponents. Vagen amb compte, en tot cas, quan arriben a Europa per si els confonen amb els refugiats i els barren el pas. Comptat i debatut, d'orient sols ens interessen els reis: ja siguen vostés o els saudís. Sí, aquells que arriben a Marbella en Rolls-Royce per tal de recordar-nos que el racisme, sobretot a Espanya, és una qüestió ja no capital, sinó de capital. Bon Nadal. Bon viatge. Bon Jovi.

dimecres, 14 de desembre de 2016

Pepa Romans (1944-2016): Un miracle entre els tarongers de Pamis

PEPA ROMANS  1944-2016

El passat 12 de novembre, en l'homenatge que se li va retre a Pepa Romans dins del marc de la II Fira Marina Alta, em va fascinar veure-la ensumant el feix d'herbes que sostenia entre els punys. Potser l'aroma mediterrani que se li escolava entre els dits era l'antídot per gaudir d'un reconeixement que res no podia entelar, ni tan sols la malaltia. Cuiners, hostalers, amics i veïns festejaren aquell dia que Pepa no era només la nostra cuinera més important, sinó també una dona profundament estimada i admirada. M'emociona saber que la calidesa que va gaudir aquell matí de dissabte, en el marc d'una fira, la del seu poble, era la culminació a una vida tan plena com meritòria. I és que Ondara, aquell dia de novembre, s'engalanà de gastronomia i cultura: precisament els pilars que bastiren la incomparable trajectòria de Pepa Romans.

Pepa, en el seu àmbit d'inspiració: la seua cuina

Centrar-nos ara en totes les distincions atorgades, en tots els premis rebuts, seria, al remat, una ordinariesa. La gran contribució de Pepita està per damunt de totes aquestes solemnitats i nomenclatures que sovint desdibuixen l'autèntica importància de l'herència gastronòmica. No debades, el somni que ella materialitzà fa ara més de tres dècades en un humil restaurant de Pamis és la llavor dels fruits que, a poc a poc, hem collit després. La seua collita és una ofrena als plats de sempre, un clam per dignificar la cuina tradicional i alhora posicionar-la dins l'estatus que sempre li pertocà. La seua perserverança, a més, consolidà una genuïna icona culinària per la qual es coneix pertot arreu el poble d'Ondara i el conjunt de la Marina Alta: Casa Pepa és, per tant, molt més que un restaurant; és una manera d'entendre la cuina i el seu vincle amb el territori, és el goig de reivindicar la gastronomia local com a esdeveniment universal i al mateix temps enorgullir-se'n. No és d'estranyar, doncs, que tots els cuiners i cuineres de referència de la Marina Alta la mencionen com a font de formació i inspiració: la seua labor és una influència constant que ara es veu refermada amb la consolidació conceptual, gairebé orgànica, del seu testimoniatge.

En l'homenatge que se li va retre dins la II Fira Marina Alta

De Pepa Romans caldria subratllar igualment la seua vàlua com a força de la natura. En tots els sentits, des de tots els angles. Principalment, per l'estoïcisme d'assolir totes les seues aspiracions com a dona cuinera i emprenedora, però també com a mare inesgotable. Un accent femení que des d'ací vull celebrar pel caràcter simbòlic que guia el llegat del seu matriacat. Matriarca de sa casa i de la cuina de la Marina Alta, el miracle que nasqué en una casa entre els tarongers de Pamis és l'epicentre del potencial gastronòmic de la nostra comarca. Per això, el dia de hui no és un dia de dol, de la mateixa manera que el seu missatge no morirà mai: perviurà en el magistral esperit de continuïtat que representen les seues filles Sole i Tona Ballester. Un arrelament que es prolonga cap a la costa, també comarca endins, per evidenciar que el somni de Pepa Romans és ja un somni col·lectiu. Les veus, les mans, de tants cuiners i cuineres de la Marina que a dia de hui creuen en la nostra cuina, en els nostres productes, amb la fermesa i la fe que Pepa els transmeté. No hi ha millor homenatge ni recordatori que viure i veure el nostre terme tal com ella ho va fer. Fins sempre, Pepa; fins aviat, somni.

Les seues filles Sole i Tona Ballester: la continuïtat del llegat de Pepa Romans i de Casa Pepa

diumenge, 20 de novembre de 2016

Crònica d'una fractura lingüística irreconciliable: un aclariment més, un antídot contra la controvèrsia

L'oficina de la Seguretat Social de Dénia, el lloc on tingué lloc l'incident

Després d'una setmana carregada de mostres de suport, però sobretot d'insults i difamacions a les xarxes socials arran de la publicació de la notícia sobre el tracte degradant rebut a la Seguretat Social de Dénia, tanque el capítol de la meua queixa a l'esmentat servei amb aquest article aclaridor que espere que subratlle l'eix principal de la meua reclamació original. Anirem per parts:

1) En primer lloc, i després d'haver vist tergiversada la reclamació original per infinitat de haters i trolls de clara inclinació profeixista i antidemocràtica, reitere l'ordre del relat: JO NO EXIGISC QUE SE'M PARLE EN EL MEU IDIOMA, SINÓ QUE SE M'EXIGEIX A MI QUE PARLE EN CASTELLÀ EN EL MEU TERRITORI. A mi, i a ma mare, en aquest ordre. L'acte fou tan breu com desagradable i no té cap trellat, que és el més ressenyable de l'anècdota. Si una persona no entén la meua llengua i educadament em demana que m'expresse en castellà, normalment no m'hi opose. És un acte de gentilesa i comprensió. Jo no tinc res en contra del guàrdia de seguretat que dóna els torns a l'oficina encara que supose que ell sí que té algun prejudici respecte a la meua llengua i els parlants de la mateixa. És molt senzill: un entra a la seu, s'adreça al mostrador i quan se li demana el DNI i comença a citar els números en valencià (set + cinc + tres... ) és quan se'ns diu que no se'ns entén i que cal dir-ho en castellà. Ací és on naix la reclamació. Davant el dubte de per què no se'ns entén o no se'ns vol entendre, la resposta és reiterada: PORQUE NO. I no vaig a reiterar la retafila legal que dictamina la cooficialitat lingüística i, sobretot, la convivència de dues llengües en un mateix territori.

Tal com he reiterat, se m'exigí expressar-me en castellà, no a l'inrevés

2) És curiosíssima la dèria demagògica i manipuladora d'aquells que m'han anomenat paleto de pueblo, palurdo, cortito de miras, catalanista, valencianista, fascista, independentista i un llarg etcètera de nomenclatures, sense acabar d'entendre que la meua principal queixa és el TRACTE DEFICIENT EN UN ORGANISME PÚBLIC, MÉS ENLLÀ DEL CONFLICTE IDIOMÀTIC, que no és, per descomptat, un assumpte menor. De fet, la meua denúncia tres mesos després de l'incident es fonamenta en la descoratjadora impotència de comprovar com els atacs a la nostra llengua són minimitzats constantment pel mapa mediàtic, mentre que quan un castellanoparlant no sent respectats els seus drets lingüístics, la polèmica pren matisos de catàstrofe nuclear. Heus ací bona cosa d'exemples: des del futbolista que canvià d'hospital perquè no li parlaven en castellà a la constant barbàrie de demagògies contra la immersió lingüística a Catalunya tot passant per anècdotes compatibles amb la meua, però des del punt de vista ibèric.

3) Reiterar que les ofenses no em pertorben ni fereixen, sinó que m'encoratgen a defendre amb més vivacitat els meus drets com a parlant. No debades, el solatge de tot aquest rebombori viral denota els perfils anticonstitucionals d'aquells que creuen en la superioritat d'un idioma per damunt d'un altre (i en tot l'estira-i-arronsa jeràrquic, històric i sociològic que això comporta). Un debat que (es) creia superat però que encara ressuscita dimonis ancestrals, tal com podreu comprovar si llegiu les aportacions que s'han fet a les xarxes socials sota els enllaços de la notícia a mitjans com Levante-EMV o La Marina Plaza.

4) En resum, jo recomanaria a aquells que s'encenen d'ira amb reivindicacions tan bàsiques que invertiren el temps que dediquen a denúncies com la meua a aprendre idiomes, sobretot el valencià/català/balear: la setena llengua d'Europa quant a importància amb més de 10 milions de parlants. Una llengua que, vés per on, és la llengua amb què tants ens comuniquem tots els dies. Les llengües són un mitjà de coneixement i cultura, no una excusa per a la imposició i el menyspreu. Per desgràcia, per a molts, l'autoodi no deixa de ser un recurs recurrent a l'hora de reviscolar actituds tan cavernícoles com incomprensibles. Una excusa per revifar complexos del passat en clau futura. Són els mateixos que pronuncien sense recances Schwarzenegger, però que ni en tres reencarnacions podrien ni voldrien entonar ni decodificar una essa sonora.

dimarts, 15 de novembre de 2016

Les tendes que fan poble: En record de Rosa Grimalt, en record dels meus avis Rosa i Vicent

Els meus avis, Rosa i Vicent, de joves, a la seua tenda del carrer Dénia d'Ondara

Sóc nét de comerciants i em vaig criar a la tenda que Vicent Seser i Rosa Pons tenien a la planta baixa de la Casa del Mayorazgo, just al xamfrà entre el carrer Dénia i el carrer Sol d'Ondara. Des de menut vaig saber que els establiments petits no només eren un mercat d’abastiment proper i eficient, sinó també la síntesi d’una manera de viure i d’una economia més social, més càlida. Quan ma tia Rosita tancà la tenda originària dels meus avis fa més d’una dècada, el barri assumia que aquella porta closa era també l’assumpció de nous temps. No només es deia adéu a una tenda, sinó a l'empremta més visible de l'herència dels meus avis: la seua humil i atapeïda llar, el seu mercat d'abastiment particular, una manera de veure el món i d'emmagatzemar-lo. Els meus avis van morir massa prompte, massa joves, i sempre he pensat que el seu esperit pervivia entre els prestatges dels queviures, entre les caixes de galetes, potser esguardant com creixien els seus néts i com les seues filles s'esforçaven en dur endavant el negoci familiar. Un model de vida, de comerç, que morí poc després, tal com la meua infantesa, extraviada per a sempre en el record d'aquella tendeta on els Huesitos es confonien entre les saladures i la mortadel·la amb olivetes...

Per això, durant molts anys, la tenda de Rosa Grimalt, al carrer de la Pau, mantenia viva una espelma difícil de definir, però no de percebre. Per una part, el complet catàleg del seu inconfusible comerç, però, sobretot, el caràcter irrepetible i únic de la seua gerent: una persona emblemàtica, no només del teixit comercial local, sinó del poble en el seu conjunt. Rosa Grimalt era una institució per a un sector que sempre ha viscut les amenaces de les grans superfícies. Amb una personalitat i elegància expansives, Rosa dignificava cada dia a la seua tenda el concepte clàssic del bon botiguer: aquell que recomana, aconsella i fins i tot coneix personalment el seu client. Als antípodes del servei despersonalitzat i tantes vegades fred de les grans marques, Rosa era l’antídot contra el tedi robòtic de les multinacionals. Un David contra Goliat que sempre he admirat pel seu estoïcisme i perseverança en defendre un model artesà, personalitzat. Tenint en compte la transcendència simbòlica del seu local i també de la seua propietària, la seua sobtada mort és un fet molt difícil de pair. En un any de tantes notícies dolentes, dir-li adéu a Rosa Grimalt és assumir també l’adéu a un comerç de referència a Ondara. A un mode de vida que cada vegada s’estreteix més per passar a ser el miratge d’un passat tan recent com enyorable. A Rosa la recordaré sempre per l’atenció amb què em preguntava com m’anava tot i a l’estima que destil·laven les seues paraules. Ella representa el model de poble que m’agrada i el model de convivència que fa dels pobles un hàbitat especial. Sense l’alé de persones com ella, sembla que els pobles no valen la pena, per la qual cosa la millor manera d’homenatjar-la és seguir creient en el comerç local i en l’esperit d’aquells que estimen la seua feina i contribució. Mentrestant, a tu, Rosa, et recordarem sempre per la personalitat única que guiava les teues accions. La teua energia desbordant. El teu glamour. El teu comerç. La teua vida.

Rosa Grimalt, a la seua tenda, en una foto recent cedida pels seus fills

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Martí (20 anys no són res o ho són tot): A la memòria de José Luis Martí Vives


 
El meu amic Martí i jo en una actuació còmica a finals de 1992

Feia molt de temps que volia escriure aquesta entrada. La necessitat de materialitzar-la és més recent. A principis d'any, durant la moguda promoció d'El traductor vaig tindre el plaer de ser entrevistat per diferents mitjans i persones que s'interessaven pels orígens de la meua escriptura. Que què era el primer que havia escrit? Que quines eren les meues influències? I tot un etèctera d'agraïts interrogants des dels quals escorcollar el propi passat per indagar-ne les contestacions. La resposta ja l'havia meditada en anteriors ocasions i era inequívoca: el teatre. El món del teatre o, si més no, la faràndula. Més bé, la segona accepció, que no deixa de ser una barreja més humil de referents i referències per a algú que s'ha criat amb un pare cantant i amb un generós entorn d'amistats relacionades amb el món cultural i de l'espectacle. No és d'estranyar que amb deu anys començara a dissenyar i escriure obretes inclassificables que després interpretàvem als festivals de l'escola o del grup cultural local. Des del sainet al thriller –els arguments delirants faríen les delícies de qualsevol terapeuta freudià–, tot passant per les imitacions de tota mena i de qualsevol grup còmic del moment.

Dins d'aquelles reencarnacions, sobretot de l'emergent duet televisiu Cruz y Raya, vaig tindre la sort de comptar amb el meu amic Martí. O, millor dit, de col·laborar-hi, ja que ell era la vertadera ànima d'aquella recreació amb esperit propi. Martí era, a més de company de classe, un hàbil observador que condensava en guions curts i improvisats l'essència d'esquetxos de ressò popular. No només tenia tècnica, sinó encert a l'hora d'identificar l'escletxa per on s'escolaven els somriures inesperats. El seu era un perfil personalíssim on hi havia pinzellades dels Martes y 13, però també aportacions inventades, de factura tan eloqüent com surrealista. Durant totes les actuacions, era ell qui mesurava el tempo i qui controlava l'articulació dels acudits. I tot això, en festivals on també ballàvem amb les nostres quintes –sempre expertes en les coreografies, sempre pacients davant la nostra tossuderia– i on representàvem altres papers de les meues esmentades i esbojarrades obres. Molts dels assajos tenien lloc a sa casa, on m'enlluernava la seua ràpida confecció de les escenes. L'admirava per moltes més coses, com ara una cultura musical que havia adquirit per influència del seu germà gran –recorde els seus nombrosos vinils– o per ser un gran expert en videojocs. De fet, recorde la seua mestria davant d'uns recreatius on sempre se m'esgotaven les monedes disponibles abans que ell perdera una sola partida. A les vides dels arcades les anomenava tanques mentre se'ns exhauria la vesprada davant la NES que jo havia instal·lat a l'habitació de la rentadora de ma casa. Jocs de 8 bits, episodis de Bola de drac, la seua sèrie i mitologia predilecta... Vesprades eternes dins estius invencibles. I, a més de tot això, per si fóra poc, tenia unes aptituds esportives envejables, als antípodes de la meua poca destresa. Era en el camp del futbol on els nostres interessos col·lidien i les nostres agendes s'allunyaven. No debades, en arribar a l'institut ens movien diferents inquietuds tot i que vam compartir pupitre en aquell primer curs de batxillerat on el despuntar de l'adolescència relaxà el nostre fervor artístic. En deixar de compartir escenari, el nostre vincle també anà ajornant-se. Canvi d'amics, formació de noves colles i totes les mobilitzacions pròpies d'una època on cadascú viu un procés distint. Amb tot, la nostra sintonia romania intacta i encara que ja no enyoràvem la intensitat d'aquelles incursions teatrals, sabíem que tot plegat havia pagat la pena.
 
Jo, en una obra satírica que vaig escriure i protagonitzar per al Festival de Fi de curs 1992/1993

Poc després, un dia de setembre de 1995, el meu amic Martí morí en un accident de moto. Una notícia que vaig escoltar com un murmuri entre ma mare i la meua germana des de la quietud de la meua habitació. I aleshores, l'immens desconcert i la contradicció de no poder pair allò que havia ocorregut. En edats primerenques, la realitat de la mort és un discurs distant que no qualla en un primer intent. Tot d'una, el buit no tenia la intenció d'establir amb el present una relació de versemblança. Els adolescents sempre creuen ser immortals, sobretot perquè són adolescents i el despertar de la vida exorcitza qualsevol temptativa de finitud. Al cap i a la fi, aquell incident, aquella tragèdia sobtada, amerava la meua generació d'un regust de tristor abans no conegut, encara que no he escrit aquest article per parlar de la mort del meu amic, sinó per parlar de la (seua) vida i de l'empremta inesborrable que va exercir en mi des d'aleshores l'experiència viscuda.

Els anys, tot seguit, s'amuntegaren en un seguit de tràfecs i etapes inconnexes que són sempre transcendents, fins i tot en la seua ordinariesa, perquè ens pertanyen i perquè formen part del nostre camí. La sendera que recorrem a tort i a dret, amb parades i acceleracions que no són més que requisits del trajecte. L'asincronia de deixar enrere el record del meu company, de seguir creixent mentre ell restava en un estadi inconcret, era una ferida col·lectiva entre amigues i amics. Martí era una persona molt estimada per tothom i no entrava en els plans de ningú haver de prescindir per sempre del seu sentit de l'humor o de la seua notòria presència (escènica o no: totes dues eren molt valuoses). El buit s'ordenava mentalment com un error del sistema, una avaria emocional que calia enregistrar per seguir endavant, malgrat el lament o la ràbia: sentiments punyents que amb el temps cicatritzen en una oblidadissa embranzida cap al futur. 

Ara, més de dues dècades després, volia permetre'm l'homenatge, que no és un mer recordatori, sinó també una celebració del present. Un dissortat colp de puny del destí que marcà un abans i després en la meua manera de viure i d'escriure. Fins i tot quan vaig acabar El traductor, quan vaig decidir analitzar què és allò que ens guia a crear, o a viure, vaig tindre present l'espontània comicitat que guiava els meus diàlegs amb Martí. Necessitava reprendre les coses allà on les vaig deixar i desprendre'm de la solemnitat impostada que li barra el pas a la recerca del jo vertader. Guanyar en simplicitat i sinceritat tot allò que cal perdre una vegada ens enfilem en la disfressa de l'adult. Darrerament, m'he descobert en tal intent. Fotos que he penjat aleatòriament al Facebook i que ressusciten el clown, el xiquet entremaliat o l'equilibrista embogit que realment sóc. La performance visual no és més que una metàfora del meu present. El reflex d'una actitud que em defineix ara i ací i que em recorda un preciós extracte d'una carta de l'escriptora Montserrat Roig al seu nebot: "No podem renunciar a la bogeria, ni a l'apassionament, menys encara en aquesta vida, on tot és provisional".

L'admirada autora catalana, que morí i viví abans d'hora, és una lliçó indefugible que m'ha recordat a tu, Martí, a qui adrece aquest darrer paràgraf. És immensa la gratitud que vull expressar-te. L'agraïment pels anys compartits i pels moments gaudits. Per tot el que em vas ensenyar i que ara vull manifestar. Com ara, la necessitat de ser feliços pels èxits assolits, per les fites abastades, en comptes de preocupar-nos per la insatisfactòria recerca de metes encara imaginàries. Per això adjunte la foto d'aquell final de curs, d'aquella irrepetible conjunció de companyes i companys, d'aquella etapa joiosa que vam completar i gaudir i que res ni ningú pot aturar, esborrar, ja. Ens pertany. És nostra. Com la felicitat –ara sí: immortal– que hi ha retratada en aquell darrer dia de juny de 1993. 

Mentrestant, a tu, t'ha estat oferit un do que a cap de nosaltres se'ns atorgarà ja. Vaig tindre l'ocasió de dir-li-ho al meu estimat Samuel Llorca i ara vull recordar-t'ho de nou. Tu no envelliràs mai. Tindràs 15 anys per a sempre. No tots poden contar el mateix. Sempre, sempre, seràs tan guapo i simpàtic com ho eres aleshores. Tal com ho eres ara. Estimat, irrepetible, Martí.

Foto de final del curs 92-93 dels alumnes de 8é del CP Marjals d'Ondara

dijous, 18 d’agost de 2016

Terrier, un regal literari calent per a un estiu fred

I no, el jardí no s'havia assecat, ni per a res resta erm. Permeteu-me aquest abandó blogaire que només ha estat possible gràcies a un any de traca, de castell pirotècnic i fins i tot d'explosió geotèrmica. Si m'heu llegit a les xarxes socials, haureu comprovat com la promoció d'El traductor s'empassava molts caps de setmana, punts d'Iberia i hores d'esbarjo. Aquesta cosa de la literatura en català requereix d'un bon nivell d'activisme per rutllar mitjanament bé i si ho barregem amb feines que ja de per si són absorbents, el resultat és un període tan caòtic com estimulant. Ni la genuïna Ballerina, en els seus millors temps publicitaris, era tan absorbent com jo. Tampoc no és cap excusa, posats a dir, però sentia el deute de justificar que no he estat segrestat per les FARC, ni ingressat a la clínica Buchinger de Marbella (encara que tot arribarà). Amb tot, reprenc l'activitat amb un petit regal d'estiu per als meus lectors i lectores. Com sabeu, fa ben poc vaig rebre el Premi Enric Valor de Narrativa Breu de l'Alcúdia de Crespins que organitza l'Associació La Garrofera. Terrier, el conte guardonat, és una sentida ofrena als seguidors d'aquest blog que compartisc ací i ara, no sense abans desitjar-vos que acabeu de passar l'estiu de la millor manera possible; és a dir, sense engegar el telenotícies i sense acostar-se a la primera línia de platja en horari diürn.

Recollint el guardó, a l'Alcúdia de Crespins

 T E R R I E R


“Una vida sense gos és un error“      CARL ZUCKMAYER

Bruno giragonsa sobre si mateix com una trompa abans d’amagar-se darrere d’un arbust per fer de ventre. L’amo l’esguarda atentament i dubta d’apropar-s’hi per recollir-ne les immundícies. Al cap i a la fi, es tracta d’un parc públic desangelat, rematadament brut. Dels més descurats de la ciutat. Potser, els jardiners municipals ni s’hi acosten. No hi ha flors, ni queda cap paperera dempeus i els bancs de fusta corroïts, de pintura encrostonada, tampoc no conviden a seure-hi. Un embolcall massa vullgar per a un exemplar del tot extraordinari, romia en ataüllar de nou el terrier enjogassat amb el vol d’una papallona. Va costar-li mil euros fa un any i no se’n penedeix. A ell li agradaven altres races del tot oposades com ara el pitbull o el rottweiler, però l’adquisició del cadell era una inversió per a negocis esdevenidors. Calia considerar la creixent proliferació del fox terrier i la necessitat de despuntar-hi, dins del sector dels classificats. Secció: mascotes. Referència: Se ofrece macho para montas (precio a convenir). Un titular concís que calia escriure en castellà, entre d’altres coses perquè no sabia escriure-ho en la seua pròpia llengua, tot donant a entendre, per mitjà de les fotos adjuntes, la bona qualitat del mascle. Mida compacta. Pèl amb la justa lluïssor. Pedigrí justificadíssim per consolidar un sedàs que es materialitzà amb un primer contacte telefònic.
La interessada li parlà de Lluna, la seua terrier de tres anys. El veterinari li havia recomanat embarassar-la per tal de prevenir futurs processos tumorals i calia assumir la recomanació amb prestesa. Per això no discutí massa el preu de l’operació (li ho deixà en cent cinquanta), tenint en compte que vivien a prop i que, no ens enganyem, Bruno era encara un debutant.
Mentre sospesa l’escaiença de la rebaixa reconeix la gossa i la propietària en veure-les arribar a l’hora convinguda. Ella, com ell, al voltant dels quaranta, però prou més mudada, endiumenjada gairebé. Enfundat en un ordinari xandall d’Adidas, li encaixa la mà i fa un xiulit per avisar Bruno, embadocat pels tufs d’orins que ameren les soques dels arbres. L’animal acudeix parsimoniós i s’engresca amb l’escrutini de la partenaire. Lluna és grisa, com el semental, i prou més receptiva; no tem l’ensumada aliena i no s’està de cortejar el candidat amb successius volts. L’ama riu la conxorxa canina mentre va dosificant comentaris banals per tal de fer més abellidora l’estona. Poc després, els gossets se n’allunyen en la seua dansa de narius i ensopegades. 


Els adults, mentrestant, prolonguen la conversa. Ell no té tanta traça comunicativa com la companya i sols reitera l’estranyesa del fet que Bruno no haja muntat encara la femella. Havia comentat que era un mascle primerenc, no que en realitat era la primera volta que l’emparellava, i ara sols ha d’esperar la consumació de l’encontre per confirmar la recepció de l’estipendi. Sense còpula no hi ha cobrament, és clar, encara que Bruno no és conscient de les seues obligacions. Nasseja el cony de Lluna, per descomptat, però després fa un bot sobre la gespa i pren distància. La gossa també se n’abstreu per moments mentre els respectius amos els comminen a apropar-se de nou mitjançant palmes, crits i enrevessades interjeccions. Ell assegura conéixer el llenguatge secret dels cànids i la xicota se’n riu. El troba graciós. No li pega tort que en un determinat moment force el contacte entre els animals i engrape Lluna per les costelles per tal d’encastar-li un penis tremolenc. Fins i tot li fa gràcia la subtilesa amb què sosté el membre en un manucleig capciós que malda més per trempar-lo que no per exercir d’apuntador. Tant se val. Rebelment descavalcat, al sisé intent Bruno hi desisteix per tal d’apartar-se de la presa definitivament. L’amo el maleeix i constata que, en cas de no estar acompanyat, li hauria fet un puntelló. Per desobediència i també per orgull.
Lluna retorna, espantadissa, als peus de la dona, qui tracta de tranquil·litzar el criador. «No passa res, són gossos», li adreça mentre intenten per enèsima vegada culminar l’apropament. De cap manera. En un moment donat, rabiüt, Bruno fins i tot li lladra a l’ensinistrador. Per sufocar el desassossec de la trobada, ella proposa d’anar a sa casa, on la gossa se sentirà més reposada. Realment, l’oferiment no s’adiu a la realitat: és el mascle, l’element discordant; és el mascle, qui no està seré. Ni l’un, ni l’altre. Perquè el mascle adult sols s’asserena quan deixen el parc i queda oberta la possibilitat del mercadeig. Una avinença que va refermant-se mentre el diàleg s’esgarria cap a aspectes més concrets. Que si l’un, aturat i solter. Administrativa i divorciada, ella. Voreres, semàfors, embornals i tres passos per a vianants. Bruno i Lluna, encalçant-se mútuament. Després, la confiança per part d’ell d’afluixar un acudit sobre la possible homosexualitat del cadell i la cordialitat de l’acompanyant per riure l’ocurrència i afirmar que la sexualitat del món animal és molt menys encorsetada que la dels humans. Un aclariment innecessari que tots dos tornen a celebrar en arribar a l’apartament i encetar dues cerveses.
Mentre Bruno i Lluna tornen a amorrar-se, olfactius, els musells, la relació de proximitat entre els adults guanya en calidesa tot el que perd de tensió i excés d’expectatives. La deferència dóna pas a un altre tipus de complaences mentre tots dos s’adonen de l’atracció recíproca. Ha estat el canvi d’escenari, probablement, l’estímul definitiu. El canvi de percepció. A ella, de fet, l’encisen els homes ravalers amb roba d’esport; a ell l’embogeix el registre burgés d’una dona que guanya en una nòmina més del que ell arriba a estalviar en tot un any a mercè de regateigs per internet i tripijocs varis. Amb tot, ella ol a perfum modest mentre ell put a pinso del Lidl. L’intercanvi de flaires, però, l’experimenten després de la tercera llauna, quan tenen els llavis tan xops d’escuma de civada com de saliva. Les besades són intenses, de tan inesperades. Testimonis de l’arravatament, sengles mascotes s’esglaien davant l’aferrissament dels respectius senyors. Tant fa. L’esvalotament és incontenible, tant com per no recordar el motiu primigeni de la trobada. Un titular eloqüent i irrenunciable, el del classificat que els ha reunit. Un encapçalament que es materialitza en el mateix instant en què el convidat cobreix l’amant per darrere, abans d’arrancar un sotragueig d’escomeses que no sols farà udolar Lluna, escarotada de veure la seua ama sota el domini d’un estrany.
Comptat i debatut, l’objecte de l’anunci tampoc no pretenia ensarronar ningú. Pendent de perfilar una compassada envestida, el propietari de Bruno només desitja que la temperatura i caràcter libidinós de l’ambient puga encomanar-se als cans, aferradissos al sofà on es desenvolupa la vertadera muntada de la vesprada. En cas que això ocórrega, quin hauria de ser el preu dels serveis? On caldria aplicar un mínim descompte? Aliens als esbufecs dels amos, els gossos acluquen finalment l’ull i s’adormen, mandrosos, després d’una jornada massa compromesa.
Enfervorit a cada abrivada, l’autèntic semental de la cita se sent el dipositari de la masculinitat i heroïcitat sexual menyspreades pel seu deixeble. Al mateix temps es planteja la possibilitat d’enfilar-se en noves i potencials propostes dins les webs comercials. L’apartat de «Contactes», qui sap. Però això ho pensa a posteriori, abans del clímax. Vigorós moment en què dedueix que un pitbull o un rottweiler no l’haurien deixat en tan mal lloc. Haurien copulat, complit, com ell, davant la femella de torn assedegada de ritme i companyia. Per contra, adormit sobre el terra, el rostre de Bruno és el d’un gos fracassat, gai o impotent. Un desencert absolut. O no: si no haguera tingut un terrier mai no hauria conegut la propietària de Lluna. A partir de tal pretext, doncs, ja pot ejacular sense recances. Rescabalar-se, acceleradament, d’un munt de penúries que queden endarrerides, engolides, pel panteix d’un udol final.

dilluns, 8 de febrer de 2016

"El traductor" i Ricard Abad fan camí: Crònica de dos mesos de desfilada hipercalòrica

A penes dos mesos després de la publicació de la meua nova novel·la, tenia un fum de coses per comentar i potser ha arribat el moment de fer-ne recordatori. Per una part, la immensa gratitud a tots aquells i aquelles que m'heu acompanyat en les primeres presentacions d'El traductor. Des de l'original encontre que em prepararen per sorpresa les companyes de la Regidoria de Cultura d'Ondara fins a l'acollidora trobada a la Xara del passat divendres tot i passant per la Casa de la Paraula de la Fundació Baleària a Dénia i per la Casa de Cultura de Pego. Han estat dos mesos ben intensos, amb les festes de Nadal enmig, però amb moltes engrescadores i inesperades sorpreses

La Casa de Cultura d'Ondara, el passat 17 de desembre
.
Presentació a la Fundació Baleària


Una d'elles, sense dubte, ha estat la publicació de diverses (i molt positives) crítiques de l'obra. Una de les primeres fou la del filòleg mallorquí i activista literari Jaume C. Pons Alorda, el qual abordà a Núvol una entusiasta crònica de les peripècies de Ricard Abad. El professor universitari alacantí Enric Balaguer també ressenyà la novel·la al seu blog A tall d'invocació mentre que El País.cat publicà el passat dijous aquest enèrgic article de Ponç Puigdevall que em va deixar, tal com suggeriria el protagonista del llibre en el seu afany bilingüe, breathless: sense alé. Aportacions generosíssimes que m'han recordat que potser era una bona idea ressuscitar aquell esborrany de comèdia esbojarrada que no m'atrevia a materialitzar i que ara ja va fent camí de la mà d'AdiA Edicions.


Presentació a Pego del passat 29 de gener

La Biblioteca de La Xara, el passat divendres 5 de febrer

Si més no, tal com vaig comentar, la promoció de la novel·la implicarà una expedició pancatalana que em fa goig encetar. Tot i que encara no s'han confirmat totes les dates, puc avançar que, a més de les presentacions en territori valencià,  hi haurà presentacions a Barcelona, Eivissa, Mallorca i Menorca. La propera, però, serà a El Verger (Casa de Cultura, divendres 26 de febrer, 19:30 hores) i a Pedreguer (divendres 11 de març, Casal Jaume I, 20.00 hores), on també s'hi realitzarà un club de lectura previ. De la resta de dates, ja aniré confirmant trobades. Mentrestant, això sí, infinit agraïment per la calidesa amb què heu rebut El traductor; per la complicitat amb què heu gaudit del seu missatge i per les mostres d'estima que m'heu fet arribar de tan diverses maneres. Ricard Abad celebraria tot açò empassant-se un palet de donuts; a mi, dissortadament, aquesta festa m'ha arribat en ple règim hipocalòric, la qual cosa no sé si és una broma pesada o, de retruc, lleugera. Tant se val! Seguirem informant-ne.

dilluns, 30 de novembre de 2015

Apunts per a una literatura lúdica: com vaig arribar a "El traductor"

"Jo tenia un blog a Àfrica... ". No, no ho deia Isak Dinesen a Memòries d'Àfrica; ho dic jo ara que retorne a aquest raconet digital meu per informar i informar-me de dues coses: per una part, que tinc nova novel·la; d'altra banda, que feia un fum de setmanes que no reprenia l'activitat blogaire. La primera notícia m'il·lusiona i pel que fa a la segona, més enllà de les disculpes pertinents a la parròquia calcetinera, he d'admetre que la intensa agenda laboral dels darrers mesos li ha barrat el pas a hipotètiques noves entrades que finalment no han contribuït a densificar més el deixant de kilobytes que engrossen la complexa arxivística d'Internet. Amb tot, lluny de descàrrecs, aquesta és una entrada feliç, just com la novel·la que en breu presente i que fou premiada a principis d'any a Mallorca amb el Premi Vila de Lloseta de Narrativa 2015. Publicada per la jove editorial balear AdiA Edicions dins la col·lecció Llimona verda, aquesta sisena incursió literària meua és un somni rebel (sobretot, amb mi mateix) que nasqué després de publicar Últimes existències, precisament quan em plantejava encetar una altra novel·la sobre la crisi econòmica. Sobre això mateix, l'opció d'encarrilar determinats projectes creatius o desterrar-ne d'altres, m'agradaria escriure algun dia un altre llibre, potser un assaig, tot i que, a la fi, com en un il·limitat joc de nines russes, dins d'aquest joc metalingüístic els escriptors també acabem densificant altres ecosistemes, en aquest cas editorials o, si de cas, de la indústria paperera.

Amb uns quants paràgrafs o fins i tot amb unes poques línies, un pot despatxar-se alegrement i certificar que no hi ha res més plàcid que cedir a l'instint narrador quan aquest desemboca en una determinada història que necessita verbalitzar-se. El traductor, en aquest sentit, és el resultat d'una suma d'experiències personals i professionals que, a l'hora de ser traslladades al paper, no precisen del segell distintiu de l'autobiografia. No debades, el protagonista d'aquesta novel·la té molt poc de mi o fins i tot ben poc; heus ací un dels reptes i alhora plaers de la creació literària: la recerca d'un jo inèdit, l'exploració d'escenaris novells, d'escenografies insòlites. En certa mesura, aquesta llibertat narrativa em retrotrau a la meua primera novel·leta, Esbòs per a una improbable novel·la històrica (inclosa al recull Sis contes i una novel·la incerta, 2010): un registre al qual m'abellia retornar i que ara he volgut assaonar de tots els elements que em diverteixen, que em fan feliç, tant a la vida com a la literatura. Hi ha, principalment, la gran influència de genis com Woody Allen o Raymond Carver; de fet, fragments seus introdueixen les dues primeres parts del llibre. La seua cita no és casual, sinó un mer indicador que no te l'obligació de disfressar-se d'homenatge. Com diu l'escriptor Javier Cercas, cal acceptar que el lector/escriptor no llig, sinó vampiritza; no consumeix textos, sinó que els fagocita per conformar una realitat/producció pròpia on el talent alié passa a formar part d'un mateix. Sempre he cregut en eixe procés d'assimilació on hi ha tanta invenció com aprenentatge.

I és que a través d'El traductor he reviscut els moments i els motius que em conduïren per primera vegada al full en blanc. Hi hagué gaudi, però també reflexió, és clar, al voltant de la confecció d'una història que s'abeura de mil referents abans de materialitzar-se per mitjà de la pròpia veu. Tenia fam de comèdia, en definitiva. La crisi no és cool, en resum, o sí ho és fins que en parlem massa i aleshores passa a ser un déja vu que reitera més que explica. La peripècia de Ricard Abad, megastar d'aquest fulletó (eficientment reencarnat en la il·lustració de la coberta realitzada per Benjamí Tous), em permet accedir també al classicisme lineal d'un arquetipus de novel·la que sembla en retrocés i que desitjava reivindicar. Amb El traductor celebre, així doncs, el plaer d'una literatura lúdica que sempre m'ha agradat consumir i que ara tractaré de defendre en les successives presentacions. Si més no, els propers divendres 11 de desembre i dijous 17 de desembre (Ondara i Baleària Port a Dénia, respectivament: n'he adjuntat els cartells) comença la peculiar singladura d'El traductor. Que s'alce el teló, que caiguen les vergonyes i que la burrera desfile.


dimarts, 29 de setembre de 2015

Cercant la Felicitat a Sérifos: Grècia (i la vida) segons Elvira Cambrils


Sérifos, l'illa grega on té lloc l'acció del nou llibre de Cambrils

Diu l’escriptor Lawrence Durrell, i ho reiterà Elvira Cambrils a la darrera presentació de Tot el que tinc per ballar amb tu (Edicions del Bullent, 2014) que tingué lloc a Ondara el passat 18 de setembre, que l’illa de Sérifos és un indret per a suïcides o per a escriptors. La tria d’aquesta escenografia dins la nova novel·la de l’escriptora de Pego no és, així doncs, una elecció casual, tal com vaig assenyalar en aquell encontre ondarenc on no em vaig estar de recordar que la literatura de Cambrils no és mai un joc inofensiu, ni lleuger, sinó un exercici d’introspecció, de recerca vital, que es prolonga en cada obra seua fins a confegir un discurs transversal on la filosofia s’agermana amb les vivències (personals, universals) per tal d’abastar una literatura pura, amarada de sentiments, gaudis i secrets. Un talent amb budells, en resum, que batega amb més força que mai en aquest tercer i inspirat nou treball.


No és d’estranyar, si més no, que el recorregut de destinacions físiques i alhora espirituals que l’autora estima coincidisca amb les peripècies narratives dels seus personatges. La seua literatura és carnal i compromesa, sense concessions ni màscares que n’entrebanquen la versemblança. Una mediterraneïtat efervescent amb què Cambrils reivindica les seues passions, els seus idil·lis amb una geografia palpitant que no és només el bressol de la nostra cultura, sinó també el destinatari dels nostres anhels. La Grècia que la protagonista de la novel·la cerca és, com bé assenyala l’escriptora, una Grècia que es duu a dintre. Un paradís interior que és també un debat interior: l’eterna picabaralla entre orient i occident, entre allò que som i allò que en realitat voldríem ser.
L’autora analitza a fons la fricció d’aquest conflicte intern per mitjà de Feli (Felicitat: una metàfora feta mite), una dona que desitja una pausa en la seua vida en crisi i que troba en l’illa de Sérifos un oasi transitori que esdevindrà, fruit de l’atzar, definitori. El viatge de la protagonista es tradueix en una metamorfosi interior i exterior, des de l’aridesa del paisatge que l’acull a la sequera d’una identitat buida, anorreada, que troba recer en un racó remot de la mediterrània. Una llar inesperada que planteja què és exactament el concepte de llar, d’aixopluc.


La novel·la explora així un territori prou més indòmit que el de les Cíclades: l’ànima humana i la seua infinita tendència al càstig, a l’autolimitació,  com a censura a les pulsions més elementals; alhora, la seua necessitat de supervivència o l’escapatòria d’un hedonisme desitjat, imprescindible, per tal d’abastar la serenitat d’una maduresa ja assolida. Són drets, estímuls, que Cambrils defén en la descripció d’aquest intens i captivador tercer llibre seu: un catàleg d’emocions on quallen magistralment les temàtiques predilectes de l’autora i on es convida al lector a ballar amb una protagonista amb què tots compartim dubtes i preocupacions. Un ball que no és només una invitació a la vida, sinó un viatge per aprofundir en els desitjos i les aspiracions que la fan possible. 

divendres, 10 de juliol de 2015

Una postal de Puerto de la Cruz: Literatura de viatges o Viatges de literatura?


“Els viatges són els viatgers. Allò que veiem no és allò que veiem, sinó allò que som     
FERNANDO PESSOA

L'estiu de 2010, just entre agost i setembre, vaig passar dues setmanes a l'illa de Tenerife. Em vaig prometre que en faria una entrada al blog –sou molts els que passeu per aquesta parròquia amb motiu dels diaris de viatge; gràcies, una vegada més– tot i que l'esmentat post es va quedar emmagatzemat a la mateixa carpeta on dormen les fotos d'aquella aventura canària. L'any passat, mentre visionava de nou les fotos, vaig recordar com em va colpir la bellesa atlàntica, gairebé americana, de Puerto de la Cruz, la capital del nord de l'illa. Arrecerada pel vall de l'Orotava i pel sentinella enfarinat del Teide, la ciutat és una barreja de continents i també de moments. El meu instant predilecte va tindre lloc al passeig marítim, on les piscines naturals batallen contra les piscines artificials dels hotels. Fou en aquella platja urbana de sorra negra, mentre dinàvem a un xinés de privilegiades vistes, quan se'm va quedar glaçada la imatge dels xiquets botant pel penya-segat que divideix el port del municipi. Un moment anodí, quotidià, que sintetitzava totes les diferències, tots els descobriments, que un experimenta quan va de viatge i  no sempre es conforma amb l'experiència visual, sinó que abasta una dimensió més espiritual. En digerir la bellesa d'aquella postal en moviment vaig saber que no n'escriuria un diari, sinó un conte. El vaig titular Puerto de la Cruz i el compartisc ara que ha estat premiat amb el II Premi de Relats d'El Campello 2015. Una alegria estiuenca que m'ajuda a combatre la calor, tal com el record de les platges volcàniques de l'arxipèlag que tant m'estime. De fet, les fotos amb què il·lustre el text són les mateixes que l'han inspirat ja que la memòria, ja se sap, és tan injusta com oblidadissa. La literatura, al remat, és un conservant molt útil per a aquest tipus de vivències. Amb tot, sempre n'he dubtat, de la distinció entre periodisme i literatura de viatges. Potser hauríem de prescindir d'etiquetes en aquest àmbit ja que la pertinença dels texts és pràcticament insubstancial si el que destil·len és versemblança. Heus ací el tret més valuós en aquest format confessional que realment amaga la literatura de viatges. La vida en estat pur. La puresa de l'instant viscut.


Una de les platges urbanes de Puerto de la Cruz


PUERTO DE LA CRUZ

L’illa em col·lapsa els narius com si fóra un ofec, com si no hi haguera temps per ensumar-ho tot, des de l’Orotava cap a Isora, de nou cap a Santa Cruz. D’ençà vaig aterrar a Tenerife em va colpir el seu cel encotonat, la seua platja de cendra; una platja que sempre és la mateixa, voltes per on voltes. Santuari de lava amarat de negror, de fosques onades. I al capdamunt, omnipresent, la panza de burro: grisenca i estoposa nuvolada que giragonsa sobre la capital del nord en una compassada gravitació. Tan bon punt se n’allunya com retorna per encobrir la vil·la d’una ombra humida i lleugera, absolutament atlàntica.

Puerto de la Cruz n’és el principal testimoni, d’aquest joc de gradacions. Ara, hivern i tardor; després, l’estiu i la primavera, enjogassats l’un amb l’altra com el vol dels ocells, els mateixos que planegen sobre la ciutat, a mig camí entre el port i la muntanya. M’hi vaig instal·lar sense romiar-ho massa, tal vegada enardit pels consells que recomanaven el sud de l’illa com a epicentre d’un bullici que, tot i prometedor, mai no és per a mi motiu de disbauxa. Los Cristianos, Playa de las Américas: dues referències hàbils per a una clientela assedegada de sol i clor, ingredients que pots gaudir sense eixir del resort, sense apartar-te de la piscina i l’hamaca reservada. El sedàs infal·lible per a russos vulgars que presumeixen de billetera mentre se sofrimen les galtes en passejar sobre el marbre dels centres comercials oberts 24 hores. Britànics jubilats que devoren ous amb bacó sobre una terrassa on només es parla anglés, al costat d’una botiga alemanya on amb prou feines es despatxa la premsa teutona, les postals carrinclones i un saborós bretzel


El sud. El sud sempre és el mateix, siga quin siga l’hemisferi. Fins i tot dins l’arxipèlag canari. De Benidorms n’hi ha pertot arreu, fins i tot on se suposa que hi havia l’Atlàntida. Paradís perdut sobre el qual no vaig voler especular mentre em decantava per les fresques valls del nord, ben lluny dels tuguris de disseny, dels cocktails de saldo que prometen més maldecaps que efervescència, de les avingudes hiperpoblades on sols regnen els parasols: sobre les voreres, encastats als jardins o guarnint l’exotisme dels combinats al fons dels gots com una àncora fondejada a contratemps...

A Puerto de la Cruz vaig trobar un hostal petit, d’estètica tradicional i de tarifes accessibles, just al centre del municipi. Un allotjament on els finestrals de fusta repintada de verd i les generoses balconades s’abocaven cap al mar com si volgueren abeurar-se’n. La direcció: Amèrica. Un enfocament ineludible, inequívoc. El nou continent on es mimetitzaren unes arquitectures colonials, acolorides i massisses. Tal com la parla dels canaris, musicalitzada i vívida, com si fóra la versió desacomplexada d’un mateix idioma. Veneçuela, Cuba, tot el Carib: peces d’un trencaclosques forjat a l’altra punta de l’oceà. Eixa és la impressió que m’acompanyava en la davallada cap al passeig marítim de San Telmo, el vertader nucli del poble. Una avinguda que ensopegava amb les ones i, aquestes, frisoses, amb les roques. Una badia de banyeres naturals, d’esguits d'escumera, que delimitaven un trajecte corb, al voltant dels restaurants i les tendetes que niuaven, tal com podien, entre els esculls.

El te que vaig demanar a una cafeteria austríaca –inclosa la bandera i l’aparador de pastissos de fruites– només va ser l’excusa per seure-hi una estona i gaudir de l’escena. Davant meu, la costa retallada. La gentada, rondinant pel bulevard escarpat. Alguns, empunyant un cucurutxo. D’altres, aferrats a un telèfon mòbil que no hauria de sonar en un indret com aquest. Semblava que no hi havia cobertura, ni tan sols contaminació electromagnètica; les palmeres, solament els cocoters, haurien de ser l’únic dispositiu vertical per garantir una comunicació estable i de qualitat en paratges de tals característiques. Els foranis, de fet, s’estranyen pel caràcter distés, afable, dels nadius. Famílies humils que s’arromanguen els pantalons per provar la temperatura de l’aigua. Xiquets en calçotets que corren cap al penya-segat que es fon cap a l’oest per tal d’encaminar-se costera amunt i escalar-lo. Després, quan abasten l’altura desitjada, ni tan sols l’esperada, es llancen a l’aigua. Un capbussó immediat, fervorós. Un xof! addictiu. Una clapa de bromera en l’opacitat de les aigües i, tot seguit, el cabet de les criatures ressuscitant des de la fonda obscuritat.


És una imatge que se’m va glaçar, com el te, en delectar-me en la bellesa de l’escena. Els bracets dels més menuts aferrant-se al roquissam, tot perseverant en l’avanç vertical malgrat la lliscosa superfície tantes vegades trepitjada. Alguns, evidentment, s’esvaraven. Un dels més petits, amb l’esquena ensangonada d’una arrapada, ploricà breument abans d’emprendre una volta més l’ascensió. De lluny, el precipici atzabeja poblat de moviment. El formigueig dels menors esventrant la gran roca amb les seues incansables corredisses. Un tràfec que atreia la mirada dels vianants, pendents de l’espectacle mentre els cambrers paraven les taules per al sopar i les dependentes de les tendes de souvenirs replegaven els tendals, ja innecessaris. La vesprada s’exhauria amb la intermitència de les pampallugues que deixaven escapar els primers fanals mentre els encoratjats nadadors resseguien la proesa quotidiana de llançar-se al blau, ja marí, ja enfosquit. El sol es ponia de gairó, com un galló de taronja sucat a l’horitzó.

Amb els darrers glops a la infusió m’adonava que el meu viatge començava amb l’entusiasme pueril d’aquella xicalla aferrada a l’entreteniment més proper. Aferradís també al desig d’encalmar les meues aclaparadores ànsies de voler aprofitar al màxim l’estada illenca, em vaig proposar dissoldre, junt al solatge herbori del te, tot l'estrés previ. Remenar la cullereta de pressa per desfer els grumolls, per esbandir els dubtes, les recances. L’excés d’expectatives que fa que no viatgem mai amb la ment i elcos, sinó a través d’un percentatge aproximat de tots dos. Hi ha penediments que també encabim a la maleta i que ens acompanyen allà on anem, invisibles i roents.


En aquella nova ciutat, emperò, jo només volia centrar-me en l’olor dels plataners, la frondositat de les laurisilves, incloent-hi el tentineig dels lloros sobre els capcirons dels arbres. Havia percebut la flaire de la neu també, en una ràfega accidental que potser provenia del Teide, probablement amb la testa enfarinada de glaç. Entremig, l’aroma de capcioses buguenvíl·lies o d’un succedani de les mateixes flors, les quals van ser algun dia més exòtiques que les dessaborides deixebles. 

Cap al tard, Puerto de la Cruz reviscola de la letargia del dia. Entre els esguits dels xiquets que continuen xipollejant entre els pedregars, perviu la recerca del bassal més profund. Me’ls mire amb nostàlgia. Són allà encara i ja els enyore. Voldria ser un més d’ells, engrescat per culminar el bot més alt, per ser tot jo un Acapulco més arriscat, més meritori. Ser un d’ells i ser l’arquetipus d’ésser que sols cobeja grimpar entre les penyes. Cap altra obcecació. Cap altra fita que no siga aquesta. Cap altre obstacle que puga aigualir, enterbolir, el gaudi de la vida. El viatge més pur és aquell que no deixa endur-se andròmines inútils, vestigis d’altres temps i cabòries. Vides encetades que no s’assemblen a la nova vida que un nou viatge enceta...


Vaig pagar el te tot i deixant-hi una mínima propina. Pocs cèntims, al capdavall. Vaig remuntar cap a la part alta del passeig. Els venturosos botadors prolongaven en el capvespre les seues aquàtiques cabrioles. Aleshores vaig sentir que sempre seria feliç sabent que a San Telmo hi havia xiquets desafiant a tothora l’alçada dels cingles i la fondària de la cala. Vaig somriure per a mi mateix. Allà lluny, de bell nou, un altre rebel saltava des de l’estimball cap a l’ancó. Tot d’una, l’esclafit de la carn contra l’aigua retenia el ressò d’una joventut extraviada.