Torna The Walking Dead: Per què ens agraden tant els zombis?

L'actor Andrew Lincoln, en una foto del rodatge

Estrenat el passat 15 d'octubre a les pantalles nord-americanes i un dia més tard ací -via canal Fox  privat i de pagament, of course- el primer episodi de la tercera temporada de la sèrie The Walking Dead s'ha convertit en l'emissió més vista en la història de la televisió per cable. Vora quinze milions d'espectadors resintonitzaren aleshores amb les desventures de la colla de supervivents capitanejada per l'estoic policia Rick Grimes, reprenent l'acció que concloïa el passat mes de febrer amb l'adéu de la segona temporada. Sobre l'èxit rotund d'un producte audiovisual que en un primer moment es concebé per a minories, o simplement com a tempteig genèric, caldria preguntar-se vàries qüestions: per una part, què és el que tant ens atrau dels zombis, per refermar dia a dia aquesta dèria pels morts vivents? I filant més prim: no són els zombis, i el seu apocalíptic entorn, una metàfora perfecta del món actual?

Portada del còmic

Sobre la sèrie he de reconéixer que no coneixia massa els còmics en què es basa l'acció; una llarga i ja prestigiada col.lecció d'historietes cosides amb enginy per l'il.lustrador Robert Kirkman, el mateix artífex d'una proposta televisiva que ha ensorrat molts mites respecte a les possibilitats de la petita pantalla de cara a encabir ficcions extremes. Foren un bon amic i una bona amiga els qui em recomanaren la seua lectura, de la qual n'estic ben pagat, sobretot per l'entreteniment que m'ha aportat, així com pel variadíssim joc de comparacions que després pot establir-se amb la versió televisiva. De l'esperit pulp de la versió en paper, la sèrie s'abeura en una certa i dissimulada mesura, tot i que la grandesa del pressupost -ha anat de menys a més, i d'això la tercera temporada en dóna fe- permet una reinterpretació dels matisos del treball de Kirkman.

Com que supose que l'heu vista i, si no és el cas, vos encoratge a fer-ho, l'únic que puc dir de la sèrie és que es tracta d'una de les millors coses que li han passat a la televisió en anys. Hi ha el precedent de mites catòdics recents com Lost, Mad Men o The Wire, per suposat, però deduesc que l'objectiu bàsic dels creadors d'aquest serial sobre zombis distava molt dels referents ja mencionats. I és que The Walking Dead recupera amb molt d'encert el caràcter episòdic de les sèries antigues, respectant la senzillesa de les estructures narratives i consolidant el to addictiu dels seus arguments. Els ingredients de la trama, per descomptat, són els clàssics dins del gènere: angoixa, terror, patiment i, més que cap altra cosa, l'afany per la supervivència. La definició i construcció dels personatges, així mateix, és magistral, a l'igual que la manipulació de les seues accions, moltes vegades diferent a la de la font original. El resultat és, després de vora vint episodis, una fórmula infal.lible a la qual li augure moltes i ben sucoses -sobretot quant a hemoglobina- temporades.

Després hi ha, evidentment, l'anàlisi filosòfic d'una temàtica en contínua actualitat. El creador del gènere, el director George A. Romero, catalitzador del mite dels zombis en la seua obra mestra de 1968 La nit dels morts vivents, ja demostrà en la seqüela de la mateixa, Zombie 2: Dawn of the Dead, que els seus arquetípics monstres tenien alguna cosa important a dir-nos. Si més no, els supervivents d'aquell cataclisme químic s'emmurallaven a un centre comercial per tal de fugir d'una mort/mossegada segura. En el remake més recent d'aquesta pel.li, el paper del mall prenia connotacions encara més simbòliques a l'hora de consumar una peculiar teoria sobre el consumisme com a major demostració possible de la vida, és a dir: qui consumeix, viu; qui no pot consumir, vagareja moribund a les afores del centre comercial.

Algunys anys després i amb aquesta també vírica crisi econòmica per entremig, l'èxit de The Walking Dead presenta igualment un interessant debat sobre la percepció que tenim de l'apocalipsi. Són temps durs, intensos, de vegades insuportables, per això és del tot gratificant sofrir amb la croada de Rick Grimes & companyia contra el món podrit amb què els ha tocat lluitar. Veient-los combatre l'adversitat, a un li tremola el pols com a espectador totalment implicat tot i que quan acabe l'episodi hi ha la bona notícia de saber que, potser el món està fet una puta merda, sí, però no tenim, de moment, caminants contorbant-se sota els fanals. Bé, he dit de moment...

Nota: La Fox emet hui el segon capítol de la tercera temporada tot i que, pel que fa a l'emissió en obert, serà La Sexta -és el canal que emeté les dues anteriors temporades- qui ens delecte el prime-time en breu.