dimarts, 22 de juliol de 2014

El curs que no acaba mai: "Tragicomèdia a Secundària", de Mateu Lluís Vives


Deia un crític cinematogràfic que ara no recorde que ens passem la vida parlant de l'institut. De quan hi anàvem, d'abans d'anar-hi i de tot el que ens ha passat d'ençà vam deixar el darrer centre d'ensenyament. Un cercle viciós que demostra que allò que vam viure davant de la pissarra té i tindrà una empremta immarcescible en la vida de cadascú, independentment que els destins laborals ens tornen a apropar o no a l'esmussadora i polsegosa textura del guix. Es tracta d'una realitat incontestable que he tornat a experimentar arran de la lectura de Tragicomèdia a Secundària (Voliana Edicions, 2014), de Mateu Lluís Vives: un enigmàtic lletraferit i alhora valuós confident que ha volgut sintetitzar 35 anys de carrera docent en un sucós volum de memòries que ja ha abastat la tercera edició en només un any i que repassa de ple els daltabaixos emocionals i professionals que han marcat la trajectòria del protagonista. Un recorregut colpidor, alhora franc, que evidencia les estretors d'un àmbit poques vegades retratat amb tanta versemblança, sinceríssima i desacomplexada versemblança.

I és que la tasca dels ensenyants és un compendi de vivències agredolces que paga la pena destil·lar tal com l'autor ha fet. És precisament eixa pàtina de dramatisme soterrat que subjau sota la ploma hilarant del confessor el principal encert d'un llibre que no menteix mai al lector, ni tan sols quan s'endinsa en el registre més xafarder i al mateix temps expiatori. No debades, per als que hem xafat alguna vegada l'aula amb afany pedagògic, aquest volum és un exacte mirall d'allò que vam viure o, com diria l'autor, sobreviure. L'estructura episòdica del text, així mateix, ens permet anar escorcollant anècdotes i situacions d'allò més enrevessades que assumeixen amb ironia les dificultats d'un gremi sovint abocat al desconcert. Uns capítols que mantenen una addictiva cadència lúdica i que tamisen unes temàtiques teòricament males de pair. Heus ací l'enginy d'un hàbil i conreat narrador que sap depurar les penúries i transformar-les en suculent material literari. Un bàlsam iconoclasta –brillantíssíma, la seua visió del procés de normalització lingüística, tal com l'escriptor Manel Alonso matisà a la ressenya que en realitzà a Sons de Xaloc–, que és també un retrat de les noves generacions valencianes que l'autor ha anat educant/combatent/garbellant. A més, entre d'altres al·licients, si algun estímul ha d'acostar els lectors a Tragicomèdia a Secundària és la seua agosarada i agraïda llibertat a l'hora de contar allò que cap altre docent s'havia atrevit a escriure encara. Un arquetipus narrador que a Europa, sobretot a França, corona les llistes de vendes i que a casa nostra no comptava fins ara amb massa referents. Afortunadament, Mateu Lluís Vives n'és un, malgrat la seua voluntat de fer les presentacions encaputxat a l'estil txetxé. És el que passa quan manipules materials sensibles, que no s'ha d'anar esbombant identitats, ni tampoc signatures...

Mateu Lluís Vives, encaputxat, a la presentació del llibre a la Universitat d'Elx

Aquest respecte i foment de l'anonimat, què voleu que vos diga, em té captivat: engrossa el misteri i aporta a les nostres lletres un glamour de gènere que li manca. Necessitem més Tragicomèdies a Secundària, necessitem més Mateu Lluís Vives i necessitem més bons llibres per tal d'agermanar el talent amb el mercat. Mentrestant, als amics docents més desqueferats, els (reco)mane obligatòriament aquesta lectura abans que comence el curs, eixe curs que entre avaluacions i avanços de calendari, sembla que no acaba mai. Seria una idònia teràpia de xoc. D'altra banda, per als que no coneixeu la dimensió pupitre i em pregunteu tantes vegades per la recomanació estival de torn, ja sabeu quina és la meua tria d'enguany. Deixeu d'ensarronar-se l'enteniment amb best sellers sobre templaris, inquisidors o bisbes, o tot alhora. Ací tenim també potencials supervendes i aquests, al contrari, no conten mentides ni se les inventen: únicament descriuen qui som. I això no és poca cosa. Ni poca broma.

divendres, 11 de juliol de 2014

Qui ens salva de "Sálvame"?

Retrat d'Ouka Leele per commemorar el lustre de Sálvame

La longevitat és una anomalia dins l'àmbit televisiu. Això ho saben els programadors, els productors i sobretot els crítics, precisament aquells que fa uns anys defenestraven la fórmula màgica de Mediaset per a les vesprades desficaciades i que ara aplaudeixen un format que capgirà la dimensió rosa catòdica amb tanta desvergonya com predisposició. Sálvame compleix cinc anys i Telecinco li ret un homenatge sense precedents que intenta dignificar el conjunt d'un llegat que, en termes d'audiència, no dóna senyals d'esgotament: un gloriós share que és realment el gran i únic estímul per haver fet de l'aniversari un acte de contricció. Els responsables de l'espai han volgut així atorgar-li a la seua criatura un embolcall pop art per mitjà del retrat que la prestigiosa fotògrafa Ouka Leele realitzà a principis de setmana amb la intenció d'immortalitzar el programa i els col·laboradors que el fan possible. Una excusa pictòrica, amb roda de premsa inclosa, per a un programa punk que ha sabut conduir amb encert eixa agredolça figura mediàtica anomenada Jorge Javier Vázquez, causant de tantes adhesions com polsegueres.


Un dels punts àlgids del programa: l'espai on es produí un intent d'agressió


És ell, sense cap dubte, qui més insisteix en vernissar de postmodernitat el programa estrella de la cadena, moltes vegades oblidant que tampoc no ha descobert la Coca-Cola o, sense deixar l'esfera warholiana, la sopa Campbell's. Que Sálvame siga un fenomen pop, ningú no ho dubta; que la idea d'encimbellar-lo als trons dels clàssics televisius siga una opció massa impostada, tampoc no pot deixar de valorar-se. Perquè per a aquesta persona que escriu és molt vàlida la referència trencadora, iconoclasta, de l'espai i de la concepció del gènere, però no deixa de ser preocupant la dilatació dels seus continguts fins a quasi cinc hores diàries. Mediaset insisteix a dir que ningú no entretén com ells. Em sembla una aportació fútil. Reivindique el component festiu i hedonista del programa, però no m'estaré de dir que és ben curiós el fet que siga l'espai més vist en eixa franja horària. Puc fer servir l'argument que molts argüeixen al respecte: Sálvame ha triomfat entre 2009-2014 perquè era l'únic magazine que garantia no parlar de la crisi econòmica, sinó de la Belén Esteban, Rosa Benito i altres mitologies compatibles. Això és cert. De crisi no se'n parlava, però no sé si em preocupa més l'actualitat econòmica o aquest succedani d'actualitat assaonada d'allò que el crític Ferran Monegal va batejar, poc dalt poc baix, com a canibalisme complaent. Perquè són els controvertits valors que Sálvame traspua allò que més hauríem de replantejar-nos: de l'arribisme a la falsedat, de la competitivitat al sadisme, de la violència a la ultraviolència, verbal i sentimental. Unes credencials que enceten –encesos– debats entre els protagonistes de la party i alhora entre els espectadors.


La Esteban en reposat diàleg amb el caigut en desgràcia Víctor Sandoval


Perquè el combustible per fer rodolar la maquinària de Sálvame tots aquests anys ha estat l'escenografia de la confrontació. La confrontació com a gènere en si mateix, disfressat de xerrameca. Una metralla de potencial abast que tant hipnotitza com aniquila l'enteniment. És una mercaderia baratíssima en matèria audiovisual i heus ací l'ardit promocional de l'assumpte: Sálvame és molt més barat que una sèrie, que un concurs o que un programa blanc. El circ, al mateix temps, és accessible i uniforme: és més fàcil desxifrar els enigmes de la vida de la cunyada de Rocío Jurado que decodificar l'etern conflicte entre Israel i Palestina. La gent busca un altre tipus de detonacions, plantegen els fans del programa en asseverar que no es tracta de telebasura. Un altre concepte peculiar, el de la telebrossa, ja que també podrien titllar-se com a escombraries els debats teòricament progressistes de La Sexta –La Sexta Noche, Al rojo vivo– on resplendeix la picabaralla visceral i bipolar entre els dos perpetus clans ideològics enfrontats. L'espectacle és igualment la carn trinxada, la de l'oponent o la de l'ideari de l'oponent. Atesa la conjuntura, no podem esquarterar impunement la màgia ravalera de Sálvame si tenim en compte l'esterilitat del mapa mediàtic ibèric: un xiquet de bolquers en comparació amb els germanets europeus, que ja caminen de la mà de sòlids consells de l'àudiovisual.

Ací, pel contrari, encara no gaudim d'organismes que ens defensen com a espectadors. Sabem a ciència certa que ens governen polítics sinistres que sols desitgen que parlem de cuixes –de futbolistes i de mamacciccios– abans de discutir sobre cap altra cosa. A ells els ve bé que gaudim del discurs nihilista de Sálvame, potser sense saber que el tir de vegades pot errar. No debades, l'àcida campanya antimonàrquica del controvertit espai en horari infantil, de sobretaula i de berenar desficiós, és una de les anècdotes televisives que millor recordaré de 2013 i 2014. I això ho féu Sálvame, amb total claredat i unanimitat i sense la interferència de palmeros dretans com Eduardo Inda o Paco Marhuenda. Instants que són com la floreta que naix al cim de l'abocador de fem. Instants que freguen el surrealisme o fins i tot la revolta. Instants que sacsegen els complexos i que permeten afirmar que Sálvame és el millor show polític que s'emet entre les cadenes espanyoles.

divendres, 4 de juliol de 2014

L'Orgull, de vegades ensangonat, més enllà de l'Arc de Sant Martí

Tot i que l'efemèride del col·lectiu LGTB se celebra tradicionalment el 28 de juny de cada any –en commemoració de la històrica i simbòlica revolta de Stonewall–, aquest cap de setmana tenen lloc a Madrid els festeigs de l'Orgull Gai, passadets enguany per aigua a causa de l'oratge i igualment aigualits pel boicot incansable d'una alcaldessa tan homòfoba com incompetent a la qual potser l'enlluernen massa les llibertats i els drets civils. I és que en el debat entre l'excés de purpurina i la seriositat de les reivindicacions, no m'estaré de dir que han estat necessaris tots dos elements per tal de traçar un mapa de visibilitat amb què combatre l'estretor d'altres temps i mentalitats. No debades, la igualtat és un llarg camí que no solament s'ha de recórrer amb cercaviles i confetti, sinó a partir de moltes altres consideracions al voltant del que suposa el respecte pels drets humans. 

D'atacs, discriminacions i agressions al fet homosexual n'hem sentit parlar sempre. És una realitat paral·lela a la cordialitat amb què una gran part de la societat ha assumit el valor de la diversitat, encara que l'altra cara de la moneda encara refulgeix amb brutalitat: la mateixa visceralitat paleolítica que desemboca en el racisme, el masclisme i tantes altres xacres. Vinc a dir tot açò arran del salvatge i recent assassinat de Javier Abil Orpegui, un ciutadà de Gandia de 45 anys que desaparegué a principis de maig per ser trobat fa una setmana, gràcies a les investigacions policials, a les rodalies de MontePego. Es tracta d'un cas esfereïdor que els mitjans han anat recomposant a partir de la macabra troballa de les despulles del seu cos. Una sèrie de pistes que conduïren els efectius fins als tres botxins i responsables de la tragèdia. Més enllà d'aquests detalls, no cauré en el parany de cap altra truculència, ni intencionalitat –com ho seria la menció a la nacionalitat dels assassins–, ja que si he mencionat el cas no és sols per deixar empremta del recordatori a Javier, sinó per reflexionar al voltant de la brutalitat que sol caracteritzar aquests homicidis. Si heu llegit les nombroses notícies que se n'han derivat, de l'assumpte, entendreu a què em referisc. El matís que més s'ha escolat d'entre la informació aportada ha estat el del mòbil homòfob com a detonant del curs dels fets, per la qual cosa, tot i no conèixer l'outing de la víctima, no vaig a menysprear una dada que sol entelar la memòria del desaparegut en un doble o fins i tot triple descrèdit.

El 1998, de fet, va ocórrer una cosa semblant a Fort Collins, Colorado. Un jove anomenat Matthew Shepard, de tan sols vint-i-dos anys, fou apallissat i mort per dos individus amb els quals havia estat bevent cerveses una estona abans. El motiu? La confusió entre corteig i camaraderia. I ser gai, per descomptat. El cas de Shepard, particularment retorçut –fou trobat encastat a un reixat, gairebé una crucifixió–, consolidà la vigència d'un mite que setze any després és una fundació i un referent mundial per la defensa dels drets gais i alhora humans. En homenatge a ell vaig escriure ja fa uns anys el relat Matthew, guardonat com a finalista i accèsit al I Premi Internacional Harvey Milk de relats curts que el col·lectiu LGTB de La Safor convocà el 2011. Una sèrie de coincidències com el mateix fet que Javier Abil fóra saforenc m'enardeix ara a compartir aquesta història, la de Mathew Shepard, que és en certa mesura la de totes les víctimes que han pagat amb la vida l'homofòbia. Que en l'altre món troben la pau que els va mancar a aquest costat de la biosfera. Que la seua desgràcia no siga només l'encapçalament d'articles morbosos. Que en el seu descans arriben a perdonar la crueltat d'un món encara en blanc i negre. Un món sense colors, ni la policromada ombra de l'arc iris. Un món nou. Més enllà de l'Arc de Sant Martí.

MATTHEW

En memòria de Matthew Shepard, 1976-1998
 
“Faggot, faggot, do you hate him ‘cause he is pieces of you”
JEWEL, Pieces of you


Fort Collins, Wyoming. 6 d’octubre de 1998. El bar, abans de la mitjanit, sembla un cau d’ànimes esmaperdudes. Junt a l’escura-butxaques, un camioner esmerça els últims cèntims en aconseguir un jackpot que no arriba mai. Hi ha quatre o cinc borratxos a l’extrem esquerre de la barra que esguarden el malaurat jugador mentre el cambrer maleeix el tirador de la cervesa, que torna a avariar-se precisament ara que encara no ha començat la nit. A Matthew li agrada la decadència del club, per això s’hi acosta cada nit cap a aquesta hora, sense saber exactament què l’atreu d’un local on cap dels seus amics gosaria mai a enfilar-se. És un indret llòbrec, sinistre, tot i que l’entendreixen els rostres dels qui l’envolten. Desconeguts o no, hi ha predominança d’homes madurs. Ha tingut sort alguna vegada, de fet, en els seus intents per fer de la vetllada l’oportunitat perfecta. Hi ha hagut sexe, és clar, però sempre amagadís i urgent, com als reduïts i idonis lavabos dels centres comercials. L’aparcament del bar és obscur i ampli, ideal per a les trobades furtives. Els seus partenaires, d’altra banda, prefereixen sempre la rapidesa i l’absència de complicitats. Al cap i a la fi, solament són aus de pas. Cares fugisseres.

D’un fort espetec, el cambrer reanima el dispensador de cervesa. Els clients beguts aplaudeixen l’escomesa mentre els espessos grumolls d’escuma retinguda ragen de l’aixeta. La porta del bar s’obri aleshores. Hi accedeixen dos xicots rossos i ben plantats. L’un du una gorra ben esgarrinxada i l’altre mordica frisós un escuradents. Matthew dubta sobre la familiaritat dels seus rostres. És la primera vegada que els veu? No sabria si assegurar-ho o no. Del que sí que no desconfia és de l’atractiu dels nouvinguts, potser vorejant la trentena. Texans estrets, roba tacada. Potser vénen de la fàbrica. El cambrer els serveix una caramullada pinta de Budweiser. Sembla que la cosa s’anima. I no solament per a la caixa enregistradora del local.

Des de l’altre costat de la barra, Matthew els reülla. Li agraden, per suposat. No sap per què se sent sempre atret pel mateix tipus d’homenot de la perifèria, però no pot estar-se d’escodrinyar-los a través del baf que entela la filera de gots buits que fan del local un autèntic cementeri de vidre: hi ha copes badades, n’hi ha de mig buides i n’hi ha, fins i tot, de calentes. La cervesa s’escalfa de pressa, tal com el neguit de l’universitari, cada vegada més pendent del que ocorre a l’altre extrem del bar. Com que ja s’ha fotut la seua consumició, no es penedeix de demanar-ne una de més. Comptat i debatut, ja en són quatre, les cerveses que s’ha empassat. Tres de rosses, una Guinness i ara una Bud, com etziben els mascles de la factoria per tal d’estalviar-se el polisíl.lab de la popular marca.

Definitivament, li recorda a un company de l’institut. El ros de la gorra, en efecte, li sembla a Arthur. Com l’enyora ara. Eren altres èpoques, és clar: molta més ingenuïtat, molt poca experiència i, a més a més, massa por. Arthur l’esperava al pati. Passejaven entre les tanques. Esmorzaven junts aquells suorosos sandvitxos de mantega i cheddar i, cap al capvespre, quan tot semblava perdut, el telefonava per dir-li totes aquelles coses intranscendents que emmascaraven un sentiment real, anestesiat pel seguit de temors i recels que dos adolescents com ells podien acumular en la solitud de la seua pertinença a Fort Collins, un petit poble perdut enlloc, on fins i tot els somnis s’evaporaven amb facilitat a mercè de les calentes ràfegues d’uns estius que no sols marcien el blat del terme. El dia que Arthur es mudà a Ohio tampoc no fou tan tràgic. Ben mirat, no arribà mai a abraçar-lo mentre compartien allò que bé s’assemblava a una relació, per la qual cosa el fet de prescindir-ne tampoc no esdevingué un tràngol complicat. A sovint, Matthew creu que s’acosta a tots els casats que freqüenten el local per tal de sufocar l’anhel que no va satisfer als setze anys, quan realment pertocava. Hi ha un poc d’Arthur, doncs, en cadascun dels homes amb qui ha estat aquests anys. El xicot de la gorra n’és un exemple. Ara, com a sedàs preventiu, l’ha mirat fixament als ulls. El xicot ha esbossat un lleu somriure i s’ha adreçat al company mitjançant una curiosa carassa. L’altre també n’ha fet esment. Sí. Segurament són treballadors de la fàbrica. Llueixen barba de pocs dies, erta i descurada. De tan rossa i tibant, sembla fil de coure sota la llum macilenta del pub. El propietari sol abaixar la intensitat dels focus passada la mitjanit, sobretot quan hi van putes per repescar algun client ressagat d’aquells que s’enjogassen massa amb l’alcohol. Avui, per contra, el bar sembla més fosc que de costum. Matthew, seduït per l’embriaguesa que li pertorba el cos, ja no distingeix massa bé el rostre dels xicots. Ara són ells els qui no li lleven l’ull de damunt. Té una faç massa càndida i mai no se n’adona. Li ho diuen moltes vegades a la universitat. Matthew Shepard, l’escridassen estranyats els professors, abans d’admirar la seua faç infantil i innocent, a mig camí entre l’adolescència, l’escola de bressol i el no res. Se’n fan creus. Potser, tal com els ocorre als operaris rossos d’aquesta nit, precisament en l’instant en què Matthew els pica l’ullet en un intent accelerat per evidenciar les seues intencions.

Hi ha un silenci aclaparador per part dels xicots. Semblen sorpresos i engrescats alhora. Durant un breu parèntesi, Matthew es penedeix del gest. Per què s’hi ha decidit? Tot seguit, un d’ells ressegueix el perímetre de la barra, lliscadissa i sutjosa com mai, i se li presenta. Sembla begut i sarcàstic, com la ganyota que executa a l’hora d’arquejar les celles, ben tupides i rodones com si foren una gruga de pèl:
-Perdona, vols que t’acompanyem a algun lloc?
L’oferiment és concís i clarificador. Tal vegada, encara ha tingut sort. No ha estat mai amb més d’un home al mateix temps, però cal aprofitar l’avinentesa. En altres circumstàncies, s’ho repensaria, però no aquesta nit en què la dolcesa de les cerveses ja traguejades li facilita de bon grat la desimboltura.

En eixir del bar, tots dos amfitrions li obrin la porta del pick-up sense miraments ni retards. És un cotxe brut, potser com les postures que hi tindran lloc, fantasieja Matthew. El xicot de la gorra engega el motor i enfila el vehicle cap a les dreceres rurals que voregen la carretera per la part nord del poble. Els homes continuen xarrupant cervesa directament de la botella. No sembla que li facen massa cas a Matthew fins que aturen el pas en una fosca clariana, al bell mig del bosc. Tot seguit, en un inesperat canvi de registre i potser d’ensonyament, ambdós operaris obrin les portes, baixen del cotxe i engrapen el jove pels braços en una violenta embranzida que el foragita des del seient del vehicle a terra. El ressò sec de l’esclafit del seu crani contra el pedregós sòl retruny aleshores en la quietud de la nit, mentre els joves li fan dues sonores potades a les costelles i a l’estómac. El cruixir dels ossos esmicolats incentiva l’acarnissament dels agressors, a cada segon més entusiasmats sobre el tors atordit de l’estudiant. Encongit a terra, com un embrió sangonós, l’estudiant rep també puntellons al cap: intenses escomeses que li baden les galtes, abans enrojolides pel desig, ara blavisses pel seguit de contusions.
-Fill de la gran puta –bramen a l’uníson-. Tros de maricon! Què pensaves? Que anàvem a seguir-te el joc?
Matthew no té temps de detectar els danys que li sotmeten el cos a un indefugible compte enrere. Si més no, el primer impacte contra el terra ja l’ha sotmés a un estrany ensopiment a partir del qual no percep la realitat tal com és. Hi ha una batzegada, de fet, que li rebenta l’ull dret mentre una sang escalfeïda, quallada, comença a vessar-li gola amunt. L’oïda, atenuada, li permet escoltar un últim mormoleig malgrat el degotim que li supura, com un oli tebi, coll avall.
-Açò és el que mereixen els fills de mala mare com tu...

I aleshores l’enteniment se li fon en el silenci de les arbrades que l’envolten. De sobte, enyora els records fugaços d’una vida encara no encetada, copsa fins i tot la imatge recent dels xicots rossos, quan els ha cregut receptius i agradívols alhora en la gresca del bar. Enyora els llavis amb crema de cacau d’Arthur, a qui no va arribar a besar mai. La seua pell, tan assuaujada. La seua preuada carn, sempre distant, protegida, impenetrable. On dimonis van a parar, cavil.la el moribund, tots els abraços que mai no arribem a fer, a culminar? Potser, abans que caiga la mitjanit com un tel de mort, abans que els assassins abandonen l’indret amb especial traïdoria, Matthew ja en sabrà la resposta.