Primeres paraules sobre "Últimes existències"

Hui dilluns 15 d'octubre se celebrarà finalment el lliurament dels XXIX Premis Ciutat de València 2011. Tot i que el veredicte oficial se'm va comunicar a març, serà aquesta vesprada a les 19.30 hores al Palau de Cervelló de València on tindrà lloc un acte al qual esteu tots convidats, per descomptat (com que som pocs i ben avinguts, els amics del bloc, el mínim que puc fer és ser cortés!) Nerviós? Un poc, però sobretot per Últimes Existències, una obra -sobre la crisi- que vaig escriure creient que veuria la llum precisament quan arribaren temps de bonança. Com la claredat del final del túnel sembla allunyar-se per moments, la veritat és que queda molt mal dir que el llibre és molt actual, potser massa; i açò, al remat, no sé si és un factor bo o dolent. Coses de la vida, i de la literatura, o d'ambdues coses al mateix temps.

Ara, quan el llibre comence a arribar als aparadors i el consumidor -en aquest llibre, calça molt bé l'expressió- tinga l'oportunitat de llegir-lo, comença el vertader miracle d'anar redescobrint l'obra per veu dels seus lectors. És molt difícil descriure la satisfacció, el frisós pessigolleig, que produeix el fet d'escoltar les opinions alienes sobre el que un ha escrit. Aquest és el meu tercer llibre, però encara no m'he acostumat al goig de saber que les meues cabòries han alimentat l'oci d'algú, el temps d'algú, els pensaments d'algú...  Digueu-me ingenu, però també poc previsor en tot cas. Si més no, he creat aquesta entrada per oferir-vos la primera ressenya que he rebut del meu nou llibre. Fou una sorpresa de mitjanit, un d'aquells missatges llargs que de sobte t'alegren el dia -i també el mur del Facebook-, amb la seua franquesa, però sobretot amb la seua gentilesa. Venint de qui prové -és la meua germana!-, un podria detectar fàcilment fílies i tendreses del tot comprensibles, però jo volia retratar la seua aproximació al llibre precisament per partir d'un format i un enfocament que no havia vist mai en cap ressenya i que ens deixa entreveure un model de redacció basat en la proximitat (respecte al llibre, respecte a l'autor), les sensacions i en l'abast d'aquest mateix ventall sensorial pel que fa no sols a la lectura del llibre, sinó a la digestió d'aquest projectada en el temps, i així mateix en el record. Sense més, vos adjunte l'article:

Coit amb ÚLTIMES EXISTÈNCIES, la teua 3ª obra, per Marian Lozano

Sé que un llibre m'ha agradat molt quan em costa acomiadar-me d'ell. He anat llegint-lo a estonetes, assaborint cada història a xicotetes mossegades, com és ell: un assortit de delicatessens. I és que no he pogut evitar fer una comparació gastronòmica. Saps com m'agrada la bona taula. Des del primer encontre amb el pastís de Madoff comence a sentir que estic davant l'evolució d'un estil que millora amb el temps com els bons vins. El llibre estava ahí, a la tauleta de nit, després al menjador, seguint-me a tot arreu al ritme de la meua vida, esperant-me. I com un amant intens i fugaç, aprofitant els breus espais de pau i solitud per deixar-me submergir-me en ell i fer-me vibrar. Un luxe que, com no sóc experta en filologia, només puc descriure per les sensacions que em fa gaudir.

Hi ha una especial profunditat en el fons més anímic i humà dels personatges que, entrellaçats, deixen entreveure en les seues experiències tot un seguit d'angoixes, deliris i passions alhora viscerals i sensuals que es queden enganxades a la panxa. Fent-hi picoretes.
 

Em cansa sentir parlar de la crisi, però ací parles sense parlar-ne. I a mi m'endinsa molt en una reflexiò pròpia: quant som de responsables i quant de víctimes cadascú en un lloc concret i en un moment concret. Perquè jo, tant de solidària i global que em crec, confesse quedar-me encisada davant d'un aparador de Druni ple de gloss de Lancôme o de Chanel intentant abastar la textura aromàtica i refinada i el disseny tan cool que un Deliplus mai em podrà donar. A la fi, tots som persones que busquem ser i estar millor. I desde la pèrdua sempre es pot reconstruir. Sabent que, aquesta vegada, no hem de caure en les mateixes debilitats.

I com d'especial pot ser disfrutar d'allò senzill. Com diuen els personatges d'“Intent de literatura rosa al país de la novel.la negra”:
- Digues-me en què pensaves?- insisteix inquisitiu.
- Molt senzill: pensava en tu.
Viatjant pels Estats Units, Japó, Grècia, Alemanya (insuperable el símil de la locomotora germana, quant m'he rist), Suècia, Espanya, quedant marcada per les emocions que m'ha evocat cada història…  arribe a Itàlia. La meua preferida. L'escena de Giovanna, l'aspirant a velina, posant sobre una olivera al potent sol de Sud, deixant entreveure un dels seus pits (amb voyeur inclós), tan excitant i innocent ella, em remou l'erotisme i el neguit alhora de trobar-se a la boca del llop. El precipici de sentir que vas a ser devorada irremeiablement.

I tanmateix, com deia una vella amiga, la poma es gasta, es llava i es torna a gastar. Però l'ànima no. Tancant la darrera pàgina em crec que, eixa, és incorruptible.