Els efectes secundaris d'un tsunami: La ficció com a catarsi, la ficció com a redempció

En menys de dos anys s'han estrenat dues pel.lícules inspirades en el ferotge tsunami que assotà el dia de Nadal de 2004 gran part dels països que voregen l'Índic. La tragèdia, encara no superada en moltes de les illes d'aquesta geografia, suposà la mort de més de 240.000 persones, a més de la incomptable quantia de danys materials que encara malmeten l'economia d'aquests països pobres -en la seua majoria- tots dependents del turisme i d'una imatge idíl.lica de paradís perdut que la tempesta d'aigua també s'encarregà d'esborrar per sempre.

Per a ser sincer, el dissortat fenomen em colpí molt en el seu dia, així com inspirà el relat final del meu recull Efectes Secundaris. Si heu llegit el llibre, ja sabreu de què parle, i els qui no l'hajau llegit, ja podeu endinsar-se en la seua lectura per tal d'aïllar el misteri de què vos parle. Així mateix, cal dir que el plantejament del meu relat s'apropa bastant a les interpretacions que el cinema recent n'ha fet, del tsunami i de les seues múltiples conseqüències. A Més enllà de la vida, l'agradable raresa amb què Clint Eastwood ens sorprengué l'any passat, la narració de l'episodi tailandés té connotacions espirituals intenses, de replantejament de la vida i de la nostra pròpia carnalitat. D'altra banda, el proper 11 d'octubre s'estrena The Impossible, l'ambiciosa nova pel.lícula del director de casa nostra Juan Antonio Bayona, la qual s'abeura precisament d'un testimoni real fins ara inèdit: l'espanyola Maria Belón, la família de la qual miraculosament sobrevisqué a l'onada gegant malgrat el salvatgisme d'una experiència extrema, al limit, que la protagonista amb prou feines rememora, entre sanglots i calfreds, tal com la revista El Semanal d'El País contava fa dos diumenges en un minuciós reportatge.

Escena de The Impossible, estrena l'11 d'octubre

 Sobre el film, un conegut meu crític de cinema que ja l'ha visionada m'ha comentat les bondats d'"una obra excel.lent, tan intensa com emocionant, que tant t'angoixa com t'aporta esperança, i no solament sobre l'incident, sinó sobre la vida en general". Amb tals afalacs, la veritat és que m'apeteix molt veure la pel.li, alhora que també em fa reflexionar sobre moltes de les crítiques que sovint es fan inicialment als treballs -literaris o cinematogràfics- inspirats en tragèdies o fets reals de tota mena. Davant la controvèrsia, jo sempre m'he decantat pel vessant més humà(nista) que ens guia als que creem (coses, vides) i creiem en les coses i en les vides que traduïm cap a la ficció. De fet, m'és molt difícil percebre un caràcter morbós en l'aproximació de Bayona al tsunami. Ni tampoc crec que el major incentiu dels espectadors que vagen a veure la pel.li siga el de l'instint xafarder, ni el de l'estímul fàcil.

Considere, més que més perquè aquest constitueix l'esperit de la meua escriptura, que quan fabriquem una obra de ficció basada en fets obscurs del nostre passat, ho fem precisament per dignificar-los per mitjà de l'art. L'art exorcitza els vestigis tràgics de la vida, del passat, per tal de nodrir la memòria i enfortir el nostre record. Si més no, no se m'acut millor imatge que la popular obra del pintor japonés Hokusai, del segle XIX, qui també convertí en creació -i alhora icona- un dels majors horrors per a l'arxipèlag nipó, tant en el seu temps com en l'actualitat. El tsunami, que tot ho assola, esdevingué des del seu pinzell una obra mestra i alhora un recordatori de la nostra petitesa davant la natura. Som febles, és clar, però hem de celebrar que comptem amb l'art com a principal arma per desafiar les adversitats. Per pair-les. D'aquest do, il.limitat i encoratjador, hauríem d'enorgullir-nos-en més a sovint.

Tsunami, de Hokusai