dimarts, 29 de maig de 2012

Copes badades: Primer TEASER promocional d'Últimes Existències

M'agrada molt la dèria anglosaxona per barrejar sempre màrketing i desig a l'hora de promocionar música o cinema. En literatura mainstream també ocorre el mateix amb els grans best-sellers i a casa nostra, per la part que ens toca, hauríem d'aprendre'n. Parle sobretot dels escriptors, perquè s'ha de dir que les editorials valencianes fan ja una gran -i esforçada- tasca de promoció dels nostres treballs tot i que sempre ensopeguen amb la falta de mitjans en la nostra llengua i amb la més que probable tèbia voluntat de la resta de ràdios, rotatius i televisions.

Per això inicie hui l'aventura d'americanitzar la promoció dels meus -nostres- llibres amb un procediment molt de l'estil de Hollywood. Encara falten alguns mesos per a la publicació del meu nou treball Últimes existències, Premi Ciutat de València 2011, però res millor que un símbol per condensar l'arranc de la història. Si es tracta d'avançar-nos al producte, d'anticipar-ne el desig, vos he adjuntat la imatge d'aquestes dues copes de vi badades. L'esguit del vi mesclat amb la trencadissa dels vidres és una visió esfereïdora, un excel.lent teaser -en anglés seria un avanç seductor; ací ho deixaríem en anar-fent-boca- del que el llibre promet. O és que una copa rebentada en mil bocins no deixa de dir-nos que la festa ja s'ha acabat? Quan arribe Últimes existències, sabrem de què es tracta...


divendres, 25 de maig de 2012

Premi Príncep d'Astúries a Shigeru Miyamoto, l'incombustible constructor de somnis


A la tercera va la vencida, se'n diu en castellà. En valencià normatiu, potser es diria al final l'escuradents cau en l'escurabutxaques. Tant se val: Shigeru Miyamoto ha estat finalment distingit amb un honor que, més enllà de suspicàcies, també ha alçat els ànims de tots aquells que creiem fermament en els origens interactius de la cultura digital. Que es guardone al geni japonés en aquests moments té una especial significació, sobretot ara que donem per assumida la dictadura de les xarxes socials i la tecnologia de consum dins la nostra vida quotidiana. I és que, per a ser exactes, ni la majoria de les aplicacions dels smartphones, ni tantes altres andròmines hi-tech existirien sense el poder visionari de Miyamoto, qui a principis dels huitanta canvià les prioritats de Nintendo -fins aleshores la firma nipona fabricava baralles de cartes!!!- per passar a encapçalar projectes com les primeres maquinetes de doble pantalla: la llavor del primer Super Mario Bros., el qual veuria la llum el 1985.


25 anys després, Super Mario és la icona més coneguda dins la cultura occidental, sobretot en el món infantil. Fa uns anys, superà ja Mickey Mouse en popularitat i el mite, com el seu catàleg d'aparicions, no deixa d'augmentar. Cal dir, a més, que el talent de Miyamoto no s'ha limitat a la figura del valerós fontaner, sinó que ha parit també altres criatures estimadíssimes com Donkey Kong o Link, l'heroic protagonista de The Legend of Zelda, probablement el millor videojoc de la història. Que finalment la seua llarga i meritòria tasca s'haja vist reconeguda en l'àrea d'Humanitats i Comunicació no solament certifica que la indústria del videojoc ja és considerada una art més, sinó que a més la seua empremta ha influenciat la resta de disciplines quant a oci i cultura.


En aquest sentit, s'ha de dir que potser el llibre electrònic no hauria existit mai sense el precedent de les consoles i dispositius portàtils, així com s'ha de constatar que la interrelació entre formats i llenguatges sembla ara més vigent que mai. Ben mirat, qui haja cavalcat les planures d'Hyrule a lloms d'Epona recordarà per sempre l'experiència a l'igual que les destarotades passejades de Madame Bovary per Rouen o les corredisses de Rick Deckard a la recerca de replicants en un Los Angeles mutant. El videojoc, tal com la literatura o el cinema, ja forma part de la nostra cultura i, d'això, Miyamoto en sap molt. Per no dir tot. La seua trajectòria és una contribució majúscula al món de l'entreteniment i a la concepció -ja iconoclasta- de concebre la tecnologia com un mitjà integrador i no alienador. El seu darrer èxit, la Wii, ha triomfat precisament per aquest motiu. Ara sols ens falta saber si el seu nou projecte, la Wii U, deixeble de la consola familiar per excel.lència, sabrà emular el mateix patró amb el mateix encert. Mentrestant, estimat Miyamoto, no deixes mai de somniar.

dimarts, 22 de maig de 2012

"Efectes Secundaris" a Parcent: Un modèlic exemple de gestió cultural... i de tantes altres coses

Dissabte passat vaig tornar a Parcent per presentar Efectes Secundaris, vora un any i mig després de la darrera visita amb motiu de la presentació de Sis Contes. L'emplaçament escollit fou el mateix, l'acollidor saló d'actes de La Musical i la companyia, una vegada més, grata i còmplice com al darrer encontre. He d'esmentar, precisament ara que estic capficat de nou en el meu rerefons cinèfil -en breu s'estrena Chanel nº 5 i em trobe en la primera fase d'adaptació del guió de A life in the hour of Marwan Chamut-, que em sentia especialment còmode a La Musical, envoltat de cartells cinematogràfics i de l'ambient fílmic que ha caracteritzat les tres edicions del Festival de Curtmetratges Curt al Pap: una interessantíssima iniciativa que exemplifica el savoir faire i l'esforç de l'Ajuntament de Parcent a l'hora de nodrir no sols el seu municipi, sinó la comarca sencera de referents culturals.

El mèrit d'aquest festival, sobre el qual n'he parlat reiteradament al Facebook sobretot en vespres de cada edició, demostra que més enllà de nocions pressupostàries, el vertader èxit d'una empresa cultural com la que Curt al Pap representa es fonamenta principalment en la perseverança dels que hi ha darrere. I no sols perseverança, és clar, sinó voluntat de treball i esperit de continuïtat. Destaque així el model de gestió cultural que Parcent segueix, el qual s'abeura evidentment de molts matisos i valors que tant de bo s'encomanaren a la resta de l'administració pública (la d'ací, la d'allà i la de més enllà). Admire i reivindique, doncs, el model polític de Veïns de Parcent no solament pels seus èxits particulars (de tan locals, passen a ser universals) sinó per l'optimisme i esperança que destil.len a l'hora de marcar una fulla de ruta pròpia, ancorada a la veu del poble i a les seues pròpies possibilitats

Sabeu, si m'heu seguit al Facebook, com he anat celebrant les victòries de Veïns de Parcent en matèria urbanística. Si més no, el 2007 foren guardonats per l'Associació Cultural Ocell amb el Premi Ocell comarcal. El seu repte, que era alhora un repte de tots, nasqué així prou abans que aquesta crisi. Sí, la mateixa que ha permés el naixement del moviment 15-M i tantes altres -i necessàries- revoltes. Doncs bé, prou abans que férem l'exercici crític que ens ha dut a plantejar-nos l'estabilitat d'aquest sistema que no para de trontollar, prou abans de les manifestacions massives i les reunions col.lectives, hi hagué al cor de la Marina Alta una agrupació tan inèdita com trencadora dins del nostre mapa polític que dignificà el poder veïnal per mitjà d'una balsàmica majoria absoluta. De Brussel.les cap a casa, i de nou des del cor de la comarca cap al cor de la Unió Europea, la travessia de Veïns de Parcent és la demostració més palpable de l'estoïcisme com a motivació política i ciutadana: un projecte en el que seguir creient, i un projecte on emmirallar-nos per construir futures identitats.

divendres, 18 de maig de 2012

Donna Summer and the last days of Disco

 
Curiosament, ara que me n'assabente via facebook, de la mort de Donna Summer, estic escoltant a l'iTunes una de les meues cançons favorites. S'anomena Take Your Time (Do it Right) i pertany al repertori de The S.O.S. band, una de les moltes bandes que van sacsejar l'escena musical nord-americana -i en prolongació, mundial- dels setantes. Aquesta cançó, que va ser vampiritzada per Madonna el 2007 al single Get Together, conté tota la màgia i encant d'uns anys ja polsegosos i farcits de lluentons: l'època daurada de la música Disco, oh, expoliada dècades després per totes les indústries possibles de l'entreteniment tot i que en el seu temps era considerada un bluff, quelcom passatger.

Avançant-me, doncs, a tots els obituaris i escrits que se li retran en premsa a la diva del Disco, caldria dir que per molt que se'n parle, no deixa de ser una comèdia el fet que sempre s'entronitze a un artista hores després del sepel.li. Comença ja a cansar -i ja portem un Michael, una Amy, una Whitney, ehem- l'actitud perdonavides d'uns mitjans que concedeixen l'eternitat als artistes després d'oferir-los un autèntic infern en vida. El cas de Donna Summer, per suposat, no es compta entre els de les icones que ja he repassat, però sí té molt a veure amb la insuportable misoginia de l'stablishment musical i la seua covard tendència a concedir -sempre les mateixes i als mateixos-  poltrones i corones de llorer.

Per això, abans d'homenatges i floritures, caldria dir que de Donna Summer es va abeurar Madonna, qui pels volts de 1978 acudia als mateixos tuguris que la culona de Boston. Supose que la rossa de Detroit no té cap problema en reconéixer la influència de Summer (el ja esmentat Get Together, del Confessions on a Dance Floor), però s'agrairia una mateixa correspondència i memòria pop a la resta de crítics i artistes que han vingut després. No deixa de fer un poc de vergonya que en les llistes col.lectives d'èxits de la història de la música -les que voten desenes de crítics i artistes-, s'escolen fins a set singles d'Oasis -amb tot el respecte per als seus seguidors, però és sols un exemple- mentre que no hi localitzem enlloc hits com Hot Stuff, On the Radio o Last Dance.

El temps posa cada cosa al seu lloc. On dimonis paren els Oasis, ara? Mentre que el millor que s'ha endut la Donna Summer, allà on estiga, és l'orgull de saber que els seus èxits ja no li pertanyen sols a ella, sinó a la consciència -musical- col.lectiva. Haver d'escoltar, trenta anys després, que la música disco és inferior al rock (això, de bon matí, mentre desdejunava) ja produeix fins i tot hilaritat. És que sempre ha d'haver-hi jerarquies? La millor opció, supose, és evadir-se'n, de la mediocritat dels jutges. Ben mirat, he posat el títol d'aquesta entrada en anglés en homenatge a una interessant pel.lícula que des d'ací vos recomane. Sense fer ús de la nostàlgia, cal dir que m'agradaria haver viscut aquells anys despendolats on no hi havia crisi, ni classisme, ni tan sols sida. Uns anys de glitter, de boles de discoteca i lisèrgic desenfré. En aquells dies, això sí, regnava Donna.

dimarts, 15 de maig de 2012

15-M: Un any de revoltes

Recorde perfectament el que em deia fa vora una dècada un professor meu de la universitat. "Als joves se us ompli massa la boca de revolució, però heu de saber que és una paraula molt gran, potser massa", argumentava sovint, sobretot a les vespres d'alguna manifestació. Des d'aleshores, sempre he pensat que l'esperit rebel que guia els moviments contestataris no té l'obligació de passar pel filtre de les generacions joves, sinó que pot enllaçar també amb altres segments i que és sols a partir d'aquest punt, el de la simultaneïtat generacional, quan queda garantida la conxorxa global.

Precisament ara que celebrem el primer aniversari del 15-M, m'adone que l'èxit de la revolta s'ha fonamentat en aquesta conjuntura. És clar que som nosaltres, l'anomenada generació perduda, qui congrià la ràbia i el malestar que originaren el fenomen, però és cert que per mitjà del nostre entusiasme vam aconseguir reviscolar les consciències d'aquells que ens precediren i d'aquells que, una vegada convençuts, també baixaren al carrer sense saber que ja tenien setanta o huitanta anys i que no tindrien la mateixa perícia a l'hora de fugir de les -exageradíssimes- escomeses policials.

Crec que el 15-M, com a efemèride i com a mite, dignifica la paraula revolució  tal com l'entenia el meu professor. Ben mirat, no hi ha posat rebel, ni fotogènies: hi ha indignació pura i dura, crua, com la vida mateixa. L'encetàrem els joves i l'acabaren els vells. Ells també han fet seues les nostres reivindicacions, perquè molts som fills seus, potser néts. Quin món van a deixar als seus deixebles? Què en queda, més enllà d'una jubilació gojosa i d'una mort no desitjada, com la de tothom? La seua contribució, doncs, la dels més veterans, és el capítol del 15-M que més m'ha emocionat. De l'origen real, de la llavor que encengué la indignació, ja vos en parlaré sobradament i, de fet, és el que em va motivar a escriure Últimes existències, el meu darrer llibre, Premi Ciutat de València 2011, que supose que veurà la llum després de l'estiu.

Tal com ocorre al llibre, tal com tots hem experimentat aquestos últims quatre anys, la crisi no és una pandèmia espontània que ens cau a sobre sense més. La crisi té noms i cognoms. La crisi té cara i culpables. És el nostre mateix sistema el que els aparta i els indemnitza per tal que no els falte de res. Està clar que algun dia se'ns havia d'esgotar la paciència i la ingenuïtat. Aquest dia té nom i es diu 15-M.

divendres, 11 de maig de 2012

El goig del llibre com a festa

Com que se'n parla tant, d'aquesta crisi que no s'acaba mai i de tantes altres tragèdies quotidianes amb què hem de conviure, volia acomiadar la setmana amb una reflexió sobre les estones de goig que tantes vegades eclipsa la collonuda cojuntura econòmica. Una d'elles la vaig viure diumenge passat a la fira de Xaló -eixe Xalónia 2012 que tan bones coses ens ha deparat i que tant de bo tornem a gaudir en properes edicions- i té com a protagonista el llibre, els llibres, dins del marc festiu de l'encontre.

I és que precisament a Xaló em vaig trobar amb els amics d'Edicions 96 (a la foto de dalt m'acompanya l'escriptora Antonia Martínez), els quals tenien el seu estand dins l'encontre. Vinc a dir-ho simplement pel goig de trobar els llibres immersos a la festa, com un component més, com a part del guió -beneït guió, el de la cultura. Cal dir que l'ambient de Xaló sempre és acollidor, però amb l'excusa de la fira i la celebració, l'entorn guanyava en cultura tot allò que ja posseeix com a emprenedor i dinamitzador de l'interior de la comarca.

Per això us emplace, en el que queda d'estiu -o encara no l'hem començat?- a acostar-se a les diferents cites que tenen lloc a la comarca. El proper 26 de maig, hi haurà les Trobades al Poble Nou de Benitatxell on hi seré com a periodista, com a escriptor -hi firmaré exemplars de "Sis Contes" i "Efectes Secundaris"-, com a defensor de l'escola en valencià i com a Teletubbie -el morat, per descomptat-. A més, el segon cap de setmana de juny, a l'abellidora Festa de la Cirera de la Vall de Gallinera també presentaré i signaré exemplars de l'"Efectes Secundaris". Serà el dissabte 9 de juny per la vesprada a l'Església de la Carroja -tremola, Rouco-. Ja vos confirme l'hora, per si voleu acostar-s'hi. Sols això, doncs: llibres i cultura per combatre la calor, i el desànim.

dijous, 10 de maig de 2012

Sobre Lluís Bru i Salelles, un ondarenc clau per al modernisme

No sé si és per gossera o, molt probablement, per la necessitat d'esprémer al màxim el present, però moltes vegades tenim una visió boirosa i incompleta del nostre passat i, filant encara més prim, d'aquells individus que el conformen. La primera vegada que vaig escoltar alguna cosa sobre Lluís Brú i Salelles, farà vora cinc anys i per veu de l'amic Vicent Ortuño -veritablement, un cercador i enregistrador infal.lible de mites locals-, em vaig sentir en primer lloc un ignorant, sensació que vaig sufocar amb l'estudi del personatge i l'elaboració d'un article que posteriorment vaig publicar sobre aquest ondarenc universal -és una construcció molt sofrida, però en aquest cas està sobradament justificada-, concebut ara com una de les peces clau del modernisme català.

I és el que el seu mèrit ens esguita, i molt. Lluís Brú i Salelles nasqué a Ondara el 1868. Fill i nét de pintors, va desenvolupar des de ben menut les seues habilitats artístiques com a dibuixant tot i que es traslladà a Barcelona molt jove, ciutat on muntarà el seu taller i on desenvoluparà la major part de la seua obra. Heus ací l'inici de la seua increïble trajectòria com a mosaïcista i escenògraf que inclou des d'escenografies per al Gran Teatre del Liceu de Barcelona a dissenys de ceràmica de catàleg per a la fàbrica Pujol i Bausis d'Esplugues, que eren freqüents en arrambadors i detalls a façanes i ràfecs a les cases modernistes. El 1904 viatjà a Venècia per formar-se en les tècniques del mosaic i és precisament en la seua activitat com mosaïcista on trobem la seua millor i més extensa obra. Brú participa en la major part de les obres modernistes, des dels senzills cartells publicitaris industrials a Badalona a la decoració religiosa amb mosaics romans en paviments o les grans obres modernistes en les que sempre està present. Per resumir, és l'artífex de la casa Lleó Morera, de l'institut Pere Mata i dels darrers panells exteriors (1923) de l'hospital de Sant Pau. A més, al Palau de la Música realitzà tota la decoració de mosaics que caracteritzen l'atractiu estètic del monument. Si més no, Brú està considerat com el realitzador de tessel.les més important de la Barcelona del modernisme i això, pel percentatge d'orgull que ens pertoca com a poble, és sens dubte molt important.

Més enllà dels guardons i reconeixements que rebé he de dir que no els recolliré ací per deixar-vos assedegats de la seua figura, la qual serà repassada demà divendres 11 de maig a la conferència que tindrà lloc a la Casa de Cultura d'Ondara -20.00 hores-, a càrrec de Marta Saliné, estudiosa de l'artista. Una cita ineludible per revifar l'estela de Brú i Salelles, un ondarenc fonamental per a la història de l'art.



dimarts, 8 de maig de 2012

Curs 96/97, un assalt a la nostàlgia

Gràcies a aquest sol estiuenc, més bé egipci, amb què hem encetat el mes de maig m'he enrecordat d'un instant que no té res a veure amb l'oratge especialment o potser sí. No sé si se me'n va la pinça o si alguna volta la vaig tindre posada o fins i tot si l'expressió és normativa en valencià. Tant se me'n fot: la calor matinera d'aquests dies em remet, no sé per què, als darrers matins del curs escolar, quan els primers rajos del sol escalfaven les persianes i els finestrals com per avisar-nos de la imminent arribada de les vacances. Evidentment, encara havíem de passar pel tràngol dels exàmens, però aquell canvi de temperatures sempre significava la fi d'alguna cosa, l'inici d'una altra.

D'altra banda, em ve també al cap una reflexió de l'escriptora Elvira Lindo qui, arran de la seua darrera novel.la, qüestionava l'al.lèrgia dels escriptors espanyols al sentimentalisme o a, lluny d'aquest matís, emprar recursos sentimentals en el decurs dels seus textos. Es tracta de vergonya? D'aparençar poca seriositat o objectiva professionalitat? Al cap i a la fi, entenc molt bé el que la columnista tractava d'analitzar perquè moltes vegades, sobretot com a jurat d'algun premi literari, m'he adonat de la càrrega punitiva amb què s'aborden les narratives que fan ús d'aquest recurs, cosa que no ocorre amb la mateixa infal.libilitat en altres geografies i literatures.

Tenint en compte els dos paràgrafs premonitoris, sols volia avançar-vos que aquest post és sentimental i que sols pretenia recuperar un instant del curs 1996/1997 del meu grup de COU de l'Institut Chabás de Dénia. La foto la rescate coincidint amb el quinzé aniversari de la mort de Samuel Llorca, qui m'acompanya no sols a la foto, sinó també a la memòria. Ell, com tots els qui l'acompanyem al retrat, vivíem un any decisiu: el curs on tot acaba i tot comença, el curs on abandonem l'adolescència per immiscuir-nos en eixa absurditat que titllem de món adult. Quinze anys després, no sols sembla que hajam canviat de segle, sinó de món. Sembla que totes les preocupacions i dèries que es coïen en aquella menuda i atapeïda aula s'hagen difuminat en el temps, a l'igual que les vides dels qui hi apareixem: totes distintes, totes interessants, totes forjades en diferents solcs.

Totes, llevat d'una, que no va superar el curs ja que no va arribar-hi a temps. Quan mire la foto, esguarde el meu amic Samuel i especule amb tot allò que, com la resta d'alumnes, podria haver arribat a fer. Al pati, entre rialles i entrepans, destriàvem projectes, possibles estudis o fins i tot viatges a l'estranger. Tant de temps després em plantege on van a parar els somnis interromputs, on resten els plans aplaçats. És estranyíssim aquest món nostre, aquesta biologia tan peremptòria i feble.

Tot plegat, almenys, quan rememore el seu somriure em queda el consol d'envejar-li un do del qual se'ns ha privat a la resta de companys del mateix curs: Samuel, tu no envelliràs mai. I això, en aquest altre costat on fins i tot les bafarades d'aire ens rovellen, és impossible. Conforma't amb eixa immortalitat, estimat amic, mentre nosaltres amassem, ben repretades les dents, l'enyorança.

divendres, 4 de maig de 2012

Afinant la vida, assajant l'existència


Encara que m'agrada deixar més temps des que m'acabe un llibre per parlar-ne expressament, he considerat escaient parlar-vos hui de "Vides desafinades", la nova novel.la de Xavier Aliaga que presentarem aquesta vesprada al Café Sendra, sobretot perquè el solatge de la seua lectura ja sembla tan ferm com fèrtil. No debades, ja sabia que el pòsit del text anava a ser saborós tenint en compte, des que va ser públic el veredicte del Premi Joanot Martorell, que m'abellia moltíssim llegir aquesta novel.la de títol concís, encertadíssim i, al capdavall, coherent amb el conjunt de l'obra.

Ja sé que dir "m'abellia moltíssim llegir aquesta novel.la" en l'encapçalament del que sol dir-se ressenya o valoració pot sonar frívol, però aquest tipus de sensació, d'estímul indescriptible, ja li'l vaig transmetre a Aliaga fa prou mesos i té molt a veure amb el que u, com a lector o escriptor, opina sobre la literatura i, més concretament, sobre la literatura al País Valencià. L'obra guardonada de l'escriptor de Xàtiva -o cal dir Madrid?Això ho haurem de consensuar, Xavier, però ja de primeres queda ben exòtic-, doncs, és en primer lloc un retrat cru, sense fotogènies ni esteticismes, d'una generació decebuda, descoratjada, que amb prou feines aconsegueix fer-se el seu lloc al món. La narració de les seues vivències, focalitzada des de les diferents veus dels personatges, ens presenta un relat polifònic, com escaientment definí l'escriptor Manel Alonso en la seua aproximació a la novel.la. I és precisament aquesta polifonia el fil argumental d'un text que s'endinsa per les entranyes, quasi sempre convulses, d'uns homes i dones en constant crisi, en constant lluita.

El marc de la crisi econòmica, procés magistralment sintetitzat per l'autor en un dels passatges centrals de la novel.la, no sols sobrevola l'avenir dels dissortats personatges, sinó que el modula subtilment, com si fóra un personatge addicional. Així mateix,  l'esforç de les dues protagonistes femenines per dur endavant el seu segell discogràfic és també un intent per afinar les seues vides, per deixar d'assajar l'existència i passar a prendre les regnes d'això -tan abstracte- que se'n diu vida madura. I és que són precisament les seues desventures, l'evolució de la seua madeixa d'intercanvis i desencontres, els nusos d'una novel.la que resumeix amb exactitud i (alta) fidelitat -remetent-nos alhora a la popular novel.la musical del britànic Nick Hornby- aquests temps de desfeta i recomposició.

 El més important, al remat, és que d'ací a uns anys, no sé si lustres o dècades, quan algú s'acoste a aquest text, puga delimitar el gruix de cabòries i paranoies que ens guiaven en plena crisi de butxaca i d'identitat. Sabran, evidentment, que es tracta d'una novel.la ja no escrita el, sinó de 2011. I això, tal com està tot, ja diu molt de "Vides Desafinades", ja diu molt del Xavier Aliaga.

dijous, 3 de maig de 2012

Redescobrint la immigració: Valencians A Nova York


Capbussar-se en la Història, aquella majúscula, aquella que no parla de relats mínims, suposa moltes vegades una immersió en àmbits desconeguts, dels quals havíem escoltat poc o fins i tot ben poc. En el camp de la immigració cap als Estats Units, sempre n'he estat sabedor no solament perquè tinc amics i coneguts -més que família per a mi, posats a dir- que en són protagonistes directes d'aquest fenomen poc estudiat que ara es veu de ple focalitzat en l'estudi de Teresa Morell, Premi 25 d'abril Vila de Benissa d'Investigació de 2010.

Escaientment editat per Edicions 96 junt a l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta, el volum és un document fonamental que ve a emplenar tot un seguit de buits que ara, tot d'una, prenen un altre matís. Pocs en saben, més enllà dels límits de la Marina Alta, de l'important flux d'immigrants que abandonaren els nostres pobles a principis del segle passat. D'això en sabem prou els que coneixem gent que no solament té encara avis, oncles i cosins a Maryland o a Connecticut, per posar sols un exemple, sinó que a més va nàixer en els esmentats estats per retornar després a la Marina. Com si no haguera passat res, com si l'Atlàntic no fóra un bassal el suficientment ample, la seua vida ha estat un continu desafiament contra l'enyor i l'adversitat, una aventura inèdita a la recerca de prosperitat.

Sobre aquest tema vaig fer un poc de recerca junt al company Vicent Ortuño amb motiu de les I Jornades d'Estudis d'Ondara, centrant-me específicament en el prodigiós cas de l'artista ondarenca Trini Reyes, de qui en breu vos parlaré. Tot i amb això, estic il.lusionat per la publicació de l'estudi de Teresa Morell, ja que em sembla un fons documental imprescindible a l'hora d'apropar-se a aquest fenomen migratori. Com del llibre, per descomptat, no puc encara avançar-vos res, res millor que convidar-vos a la presentació del mateix que tindrà lloc aquesta vesprada de dijous a la Casa de de Cultura de Dénia -20.30 hores-: una oportunitat ineludible per conéixer de mà de l'autora -tan americana ella com d'Orba- un dels episodis més interessants pel que fa a la història de la immigració des de la Marina Alta.

PD: Aquestes paraules vull dedicar-li-les a Pepica, a la nostra estimada Pepica "La italiana", que ens deixà fa uns dies. Això sí: uns ulls i un somriure com el seu no poden marcir-se amb facilitat. Dóna gust saber que la seua bondat semprè restarà amb nosaltres. Una forta abraçada, Pepica. T'estimem.

dimecres, 2 de maig de 2012

Dia del Llibre: "Efectes Secundaris", al Verger

El passat diumenge 22 d'abril vaig tindre el plaer de presentar al municipi d'El Verger "Efectes Secundaris", una cita que se celebrava en vespres del Dia del Llibre i que va suposar la millor excusa per celebrar una jornada sempre a reivindicar. Sobre l'efemèride, voldria matisar que em fan un poc de por els baixos índex que solen aportar-se quan es parla del nivell de lectors a la nostra terra. A diferència d'altres regions -i per no parlar de potències lectores com França o Alemanya-, els valencians llegim poc. I empre el genèric perquè, segons els estudis, són les valencianes les que equilibren la balança, és a dir, les que llegeixen més, per la qual cosa s'ha de reconéixer en aquest punt la distinció.

Per contradir un poc les enquestes -ací semble més bé un polític a les portes de les eleccions-, m'agradaria aportar dades més esperançadores respecte aquest tema. Ben mirat, si faig un repàs a les darreres presentacions d"Efectes Secundaris", puc dir que tots els lectors i lectores amb qui m'he trobat m'han transmés un gran interés no solament amb el llibre en qüestió, sinó amb el gènere dels contes en general; cosa que m'afalaga i il.lusiona en la mateixa mesura. Supose que molts s'han emmirallat en aquestes esbojarrades postals -que no per més retorçudes són menys versemblants- i que, al mateix temps, s'han entretingut al llarg de la identificació.

Aquests contes van nàixer, en certa mesura, per dignificar la quotidianitat tot i que és la visió dels lectors la que més els ha assaonat. L'intercanvi d'opinions i criteris, després de tots aquests mesos de rodatge del volum de contes, continua engrescant-me amb la mateixa intensitat que el primer dia. Aquest proper dissabte 19 de maig, de fet, tornaré a ser-ne testimoni a la presentació que tindrà lloc a Parcent -La Musical, 19.30 hores-. Així que, si voleu sofrir els "Efectes Secundaris", ja n'esteu avisats...