Supose que d'estudis culturals sobre l'assimilació de costums foranes n'hi haurà un grapat tot i que una de les darreres consolidacions festives dins del nostre calendari de dates assenyalades mereix una reflexió que molts de vosaltres -sobretot al Facebook- ja s'heu plantejat. Que si Halloween sí o Halloween no supose que depén de les adscripcions religioses o fins i tot filosòfiques de cadascú; el que no entenc, posats a discutir, és que als que critiquen l'acceptació d'aquesta costum –i alhora estètica– d'origen irlandés no els veig criticar amb el mateix èmfasi la permeabilitat ja mercantilitzada i irrevocable dels Nadals, del dia de Sant Valentí, del Dia del Pare o del de la Mare. Per tant, no hi ha coherència davant d'un fet que ja és una realitat i que demostra que el Dia de Tots Sants ha estat eclipsat totalment per les calaveres, els fantasmes i, voilà, les carabasses farcides d'espelmes.
Sobre aquesta conversió de festivitats –diguem-ne reformulació, o bé americanització– sols puc dir coses positives. Els meus arguments, si més no, els tinc ben clars. El nostre tradicional i endolat Dia de Tots Sants és trist a més no poder. Ja podríem haver copiat el preciosíssim Dia de los Muertos mexicà, amb les seues revetlles al cementeri i les copioses i multicolors ofrenes de flors, fruita i dolços als difunts. El que allà és goig i celebració es tradueix, en l'Espanya més atàvica, en cementiris silenciosos, tan plens de flors com de sanglots, de vegades comprensibles, de vegades protocol·laris. Per contra, tal com els mexicans festegen, no hi ha res més a prop de la mort que la vida, o a l'inrevés, amb la qual cosa restar-li entusiasme a l'existència per mitjà de gestos mortuoris és una pèrdua de temps i fins i tot un gest de menyspreu que els morts, sobretot els que estimem i ens reüllen en la distància, no es mereixen.
D'altra banda, si es tracta d'un atac moral des de l'Església catòlica, tal com els bisbats solen reconduir per mitjà de les seues circulars correctives sobre el festeig modèlic de l'1 de novembre, almenys podrien ser un poc més coherents, sobretot si es té en compte el deix sinistre de moltes representacions, processons i fins i tot imatges sagrades, amb les seues cares ensangonades i amb el retrat exhaustiu de les ferides i de la tortura. El dolor i l'exaltació del turment i del càstig, senyors eclesiàstics, no és virtut, sinó una gran putada. Amb això, jo no sé si per a un xiquet de sis anys és més lúgubre un vampir o un bisbe, però jo a eixa edat ja sabia posicionar-me al costat dels monstres de debò. Homes-llop, mòmies i espectres em despertaven aleshores una estranya i entendridora atracció que s'ha prolongat en el temps. I l'èxit del Halloween, sobretot a casa nostra, es fonamentaria en aquesta mateixa argumentació: front al retraïment i l'obscuritat del cementiri, els dolços i el goig infantil de l'imaginari terrorífic que la nostra cultura ha anat congriant.
Els xiquets i les xiquetes. Per ells, principalment, supose que aquesta festa ha acabat quallant de manera totalitària. Bé s'ho mereixen, encara que la litúrgia del trick-or-treat a molts adults els sona a americanada total, sobretot quan escolten el timbre de casa i reben una congregació de menors disfressats. Coses dels mass media, que tot ho conquereixen. La cosa, en tot cas, té la seua gràcia, com el mite de la carabassa, molt més proper a nosaltres del que ens pensem. De fet, a nivell antropològic, si consultem l'origen històric de l'All-Hallow-Eve –nom original de la celebració– sabrem que era la benvinguda celta de l'estació de l'hivern, és a dir, l'equivalent de la Nit de Sant Joan per a l'estiu. Ells es basaven en aquesta distinció: la primera nit del fred, la primera nit de la calor. I si filem més prim arribarem a la nostra costum dels fanalets de meló d'Alger –sempre al voltant de Sant Joan–, una altra demostració sobre els extrems –en aquest cas, culturals– que es toquen. Recorde que de menut, junt al meu avi, jo també m'afanyava a buidar el meló per tal d'encabir-hi un ciri. De ganyotes i traus, també ornamentava bé la duira cuirassa de la fruita. Analitzades ambdues manifestacions tant de temps després, no són el mateix al cap i a la fi?
Doncs això, ara que falta ben poc per a la cita assenyalada, supose que res més senzill que la llibertat per tal que cadascú visca la jornada com crega més convenient. Es tracta, això sí, de no ser massa incendiari. Halloween, Halloween: almenys es dinamitza un poc el comerç –disfresses, dolços, de tot al remat– i els més menuts prolonguen el goig de compartir vestimenta amb els seus monstres predilectes. Des del ventall ideològic, per la part que em toca, em sent molt bé al costat de les ànimes esmaperdudes. La laïcitat, què voleu que vos diga, sempre m'ha sentat bé. Em passa el mateix que a la vida: com més pagana, més autèntica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada