És al.lucinant la resiliència d'un concepte tan superat com el de llibertat d'expressió. Pot allargassar-se fins a límits insospitats quan s'escau mentre que de vegades, com comprovàrem astorats ahir, pot estretir-se fins a diluir-se en un no res. Un sospir. Una borleta de pols. Un protó. La condemna a dos anys de pressó per vandalisme al grup rus Pussy Riot desdibuixa totalment aquest precepte al mateix temps que torna a desemmascarar a un líder tan tèrbol com Vladimir Putin, obstinat en continuar maquillant el seu règim de democràcia mentre fa ús totes les eines possibles de control econòmic i social.
És curiós que s'haja volgut emprar l'excusa de la blasfèmia com a delicte -en ple segle XXI!!!- per haver realitzat la seua actuació dins d'un temple religiós, així com la profunda ofensa a l'església ortodoxa, considerant sobretot que la raó fonamental de l'arrest fou el contingut d'una cançó que critica el president rus, precisament en el moment més baix de popularitat al seu país. Com si volguera anorrear qualsevol veu dissonant -ja ho ha fet excel.lentment amb periodistes i altres poders dissidents-, l'acció de Putin sembla una jugada desesperada, i molt poc -i molt mal- sospesada. De fet, l'impacte d'aquesta decisió judicial és ja un trending topic mundial i artistes com Madonna o Sting ja han demanat l'alliberament de les artistes russes, ampliant alhora el ressò de la notícia.
Les artistes castigades, d'altra banda, tal com han fet durant el judici, continuen assumint la pena amb una certa ironia i, això sí, amb el cap ben alt. No obstant el delicte, cal dir que la projecció internacional que els ha atorgat la seua arriscada performance pot ser tot un punt de partida dins la seua carrera. Aquest és, almenys, l'únic consol amb què poden acarar el present, directament encaminat a una cel.la. Per contra, la pregunta ací seria plantejar-se el to desesperat de l'executiu de Putin a l'hora de forçar un càstig absolutament fora de lloc. En l'espai i en el temps, la condemna a les Pussy Riot justifica més que mai l'actitud punk que guia a molts dels moviments que a dia de hui continuen sacsejant les consciències de mig món. I és que el poder de Putin, així com el de tots els poders que ens regeixen allà i ací, evidencia una clara tendència a la regressió. I no parle de moda, d'art o d'altres fenomens moderns. La regressió és el nou concepte de democràcia. Regressió com a garantia de poder i com a principal factor de cohesió. Regressió que s'alimenta de por i de mediocritat en la seua davallada cap al passat. Uns altres temps, contra els que les Pussy Riot escridassen i que ens recorda que no hi ha millor manera de combatre les regressions que sumant-nos a les seues cançons, corejant les seues retronxes. Necessitem ja un altre bis, Pussy Riot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada