Sóc aficionat des de fa molts anys a llegir diaris de viatges. A la xarxa hi ha infinitat de fòrums i planes web on tafanejar les vacances dels altres per tal de traure'n suc: quins sóns els millors restaurants, hotels o fins i tot quins sóns els tresors amagats de l'indret en qüestió. D'ençà vaig encetar el meu bloc, però, em vaig plantejar quines directrius anava a seguir a l'hora d'escriure entrades i ara m'adone, com supose que els passa als qui escriuen sobre turisme, que sempre acabem fent allò que en un principi no ens havíem plantejat. Comptat i debatut, no sóc expert en la matèria, tot i que tal com alguns m'heu comentat en relació al meu últim viatge, serà qüestió de dir alguna cosa.
|
Cala Trebalúger, entre els pins |
Encete, doncs, aquesta mutació del bloc abeurant-me de l'esperit col.lectiu de la pàgina web Los Viajeros -té un disseny anquilosat però és tota una joia de dades i recomanacions; feu-li una ullada per comprovar-ho- coincidint alhora amb l'inici d'agost: eixe mes en què el món sencer s'atura -i ens satura- amb les imatges de caravanes de cotxes escalfeïts, embossos innecessaris, mesetaris en remulla dient nos vamos a nuestra playa i tot un seguit de tòpics que tots coneixem.
El motiu del post, sobretot ara que ha fet solatge l'experiència, és el de plasmar les impressions de la meua estada a Menorca, un parèntesi que em va permetre fer de juliol un petit oasi dins l'agenda d'un any únic -no sé si ho dic amb ironia o què. El cas és que el primer que voldria dir al respecte és que l'illa em va deixar en estat de xoc. Amb motiu d'uns estudis a la Universitat de les Illes ja vaig tindre l'oportunitat fa uns anys d'estar a Eivissa i he de dir que ambdues illes guarden prou més difèrencies que similituds. Com que a Mallorca encara no he estat, no puc afegir res, però pel que fa a la més petita de les Balears, puc dir que les expectatives, més que acomplides, han estat vessades.
|
Cala Mitjana |
Ara entenc l'interés d'aquells
fans absoluts de Menorca que solament xiuxiuegen el nom del seu destí d'estiueig per la temença de no desvelar secrets, de no fer-li massa publicitat al petit paradís que acull el mediterrani just en el punt més més distant, més amagadís. La declaració de reserva de la Biosfera en
1993 supose que ja va ser la guíndola per a la protecció d'una illa
pràcticament verge, on l'allau massiu de turistes sempre s'ha vist
frenat per uns preus del tot privatius. Gràcies al miracle de Sant
Ryanair -alguna cosa bona havia de tindre l'invent-, volar a l'illa ja
és més senzill i, sobretot, econòmic, per la qual cosa ja no podem
emmarcar amb la mateixa comicitat l'adhesiu que més gràcia m'ha fet mai,
Menorca: Reserva de la Billetera, el qual vaig veure en nombrosos
cotxes dels insulars, els quals se'n riuen, no solament del seu estatus i
del cost de viure a l'illa, sinó de la percepció que des de la
península tenim del seu trosset de terra.
|
Adhesiu famós! |
Més
enllà de controvèrsies, l'illa és tot un seguit de sorpreses, sorpreses
que s'abeuren d'un paisatge tan colpidor com memorable. Abans, però,
d'arribar-hi, cal dir que m'havia papat ja cinc o sis diaris de viatges,
amb la qual cosa tenia por de no visitar tot el que s'hi recomanava. Si
hi aneu, heus ací el meu consell, no penseu que l'illa ha de gaudir-se
com una gymkana, amb el mapa i el cronòmetre. Menorca és una altra cosa.
Un altre món, al remat. Respecte a les cales, per exemple, a més de les
visites obligades a Macarella -Macarelleta és una meravella- o Cala
Turqueta, la que més em va agradar i reconec que sempre se'm quedarà a
la memòria va ser el raconet minúscul de Cala Mitjaneta: una postal en
sí mateixa, abeurada d'un blau més proper al verd que no al color
natural de l'aigua. No n'havia vist mai, d'aigua tan nítida i s'ha de
dir que és del tot terapèutic escodrinyar les corredisses dels peixets
policromats i les bellugadisses de les anèmones mentre els rajos del sol
s'escolen entre els esculls, encuriosits, com si buscaren el mateix que
nosaltres.
|
Cala Mitjaneta |
Les platges i cales menorquines són, sens dubte, una porta oberta a la
natura. No hi ha xalets, ni urbanitzacions que puguen enterbolir el seu
gaudi, llevat de les que pengen de Cala en Porter, el poble on em vaig
allotjar i on, comparat amb el que tenim ací, no hi vaig percebre una
invasió de rajola tan agressiva. D'altra banda, l'accés a cada cala és
una aventura que cadascú ha d'experimentar pel seu compte. S'ha de
caminar força, per aplegar al destí escollit. Mitja hora, una hora o
fins i tot encara més temps. Amb tot, pot dir-se que la litúrgia del
camí paga la pena. Sendes i dreceres replenes de sorra, còdols i
branques, sota espessos boscos que tapissen el cel, ens condueixen cap a
la la preuada cala mentre les cigales, aferrades a la soca dels arbres,
esbomben l'ambient amb la seua cantinela incessant. Quin goig el
d'ensumar natura pura, mentre suem la samarreta en la davallada que ens
conduirà fins l'aigua! Hi ha sacrifici, és clar, però també gaudi. Com
la vida mateixa.
|
Talaiot |
Després, entre est i oest, de nord a sud, els netíssims camps que
composen l'illa, amb els seus arcaics marges de pedra i la disseminada
presència de runes prehistòriques. Reconec que els talaiots, les
manifestacions arquitectòniques dels pobles primitius de l'illa, no
poden deixar-te indiferent. La Naveta des Tudons o la Torre d'en Galmés
desperten tants dubtes com evocacions i a mi em van remetre, no sé per
què, a la màgia de Stonehenge. En tot cas, Menorca és una suma
d'influències. L'ocupació anglesa encara s'apercep a Mahó i Ciutadella,
les dues ciutats de l'illa, en detalls mínims, tals com la presència de
la mantega -com a substitut de l'allioli- en molts restaurants. Ambdues
poblacions són precioses al cap i a la fi: Mahó, amb el seu immens port
natural, i Ciutadella, amb el seu centre històric genuïnament
mediterrani.
|
Port de Mahó |
Entremig, però, racons i més racons amb un encant propi: Binibeca,
poblet de pescadors; Fornells, amb les seues calderetes de llagosta; el
Cap de Cavalleria, amb la posta de sol més intensa que he vist mai; la
Cova d'en Xoroi i el miracle del seu capvespre... Infinitat de raons per
visitar l'illa i repetir-se un eslogan que no per més explotat és menys
versemblant, sobretot en aquest cas. Menorca, i prou. I és que els
paradisos existeixen: els tenim ací, a la vora.
|
Cap de Cavalleria |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada