divendres, 3 d’agost de 2012

Diari de viatge: Menorca (i prou)

Sóc aficionat des de fa molts anys a llegir diaris de viatges. A la xarxa hi ha infinitat de fòrums i planes web on tafanejar les vacances dels altres per tal de traure'n suc: quins sóns els millors restaurants, hotels o fins i tot quins sóns els tresors amagats de l'indret en qüestió. D'ençà vaig encetar el meu bloc, però, em vaig plantejar quines directrius anava a seguir a l'hora d'escriure entrades i ara m'adone, com supose que els passa als qui escriuen sobre turisme, que sempre acabem fent allò que en un principi no ens havíem plantejat. Comptat i debatut, no sóc expert en la matèria, tot i que tal com alguns m'heu comentat en relació al meu últim viatge, serà qüestió de dir alguna cosa.

Cala Trebalúger, entre els pins

Encete, doncs, aquesta mutació del bloc abeurant-me de l'esperit col.lectiu de la pàgina web Los Viajeros -té un disseny anquilosat però és tota una joia de dades i recomanacions; feu-li una ullada per comprovar-ho- coincidint alhora amb l'inici d'agost: eixe mes en què el món sencer s'atura -i ens satura- amb les imatges de caravanes de cotxes escalfeïts, embossos innecessaris, mesetaris en remulla dient nos vamos a nuestra playa i tot un seguit de tòpics que tots coneixem.

El motiu del post, sobretot ara que ha fet solatge l'experiència, és el de plasmar les impressions de la meua estada a Menorca, un parèntesi que em va permetre fer de juliol un petit oasi dins l'agenda d'un any únic -no sé si ho dic amb ironia o què. El cas és que el primer que voldria dir al respecte és que l'illa em va deixar en estat de xoc. Amb motiu d'uns estudis a la Universitat de les Illes ja vaig tindre l'oportunitat fa uns anys d'estar a Eivissa i he de dir que ambdues illes guarden prou més difèrencies que similituds. Com que a Mallorca encara no he estat, no puc afegir res, però pel que fa a la més petita de les Balears, puc dir que les expectatives, més que acomplides, han estat vessades.

Cala Mitjana

Ara entenc l'interés d'aquells fans absoluts de Menorca que solament xiuxiuegen el nom del seu destí d'estiueig per la temença de no desvelar secrets, de no fer-li massa publicitat al petit paradís que acull el mediterrani just en el punt més més distant, més amagadís. La declaració de reserva de la Biosfera en 1993 supose que ja va ser la guíndola per a la protecció d'una illa pràcticament verge, on l'allau massiu de turistes sempre s'ha vist frenat per uns preus del tot privatius. Gràcies al miracle de Sant Ryanair -alguna cosa bona havia de tindre l'invent-, volar a l'illa ja és més senzill i, sobretot, econòmic, per la qual cosa ja no podem emmarcar amb la mateixa comicitat l'adhesiu que més gràcia m'ha fet mai, Menorca: Reserva de la Billetera, el qual vaig veure en nombrosos cotxes dels insulars, els quals se'n riuen, no solament del seu estatus i del cost de viure a l'illa, sinó de la percepció que des de la península tenim del seu trosset de terra.

Adhesiu famós!

Més enllà de controvèrsies, l'illa és tot un seguit de sorpreses, sorpreses que s'abeuren d'un paisatge tan colpidor com memorable. Abans, però, d'arribar-hi, cal dir que m'havia papat ja cinc o sis diaris de viatges, amb la qual cosa tenia por de no visitar tot el que s'hi recomanava. Si hi aneu, heus ací el meu consell, no penseu que l'illa ha de gaudir-se com una gymkana, amb el mapa i el cronòmetre. Menorca és una altra cosa. Un altre món, al remat. Respecte a les cales, per exemple, a més de les visites obligades a Macarella -Macarelleta és una meravella- o Cala Turqueta, la que més em va agradar i reconec que sempre se'm quedarà a la memòria va ser el raconet minúscul de Cala Mitjaneta: una postal en sí mateixa, abeurada d'un blau més proper al verd que no al color natural de l'aigua. No n'havia vist mai, d'aigua tan nítida i s'ha de dir que és del tot terapèutic escodrinyar les corredisses dels peixets policromats i les bellugadisses de les anèmones mentre els rajos del sol s'escolen entre els esculls, encuriosits, com si buscaren el mateix que nosaltres.

Cala Mitjaneta

 Les platges i cales menorquines són, sens dubte, una porta oberta a la natura. No hi ha xalets, ni urbanitzacions que puguen enterbolir el seu gaudi, llevat de les que pengen de Cala en Porter, el poble on em vaig allotjar i on, comparat amb el que tenim ací, no hi vaig percebre una invasió de rajola tan agressiva. D'altra banda, l'accés a cada cala és una aventura que cadascú ha d'experimentar pel seu compte. S'ha de caminar força, per aplegar al destí escollit. Mitja hora, una hora o fins i tot encara més temps. Amb tot, pot dir-se que la litúrgia del camí paga la pena. Sendes i dreceres replenes de sorra, còdols i branques, sota espessos boscos que tapissen el cel, ens condueixen cap a la la preuada cala mentre les cigales, aferrades a la soca dels arbres, esbomben l'ambient amb la seua cantinela incessant. Quin goig el d'ensumar natura pura, mentre suem la samarreta en la davallada que ens conduirà fins l'aigua! Hi ha sacrifici, és clar, però també gaudi. Com la vida mateixa.

Talaiot

Després, entre est i oest, de nord a sud, els netíssims camps que composen l'illa, amb els seus arcaics marges de pedra i la disseminada presència de runes prehistòriques. Reconec que els talaiots, les manifestacions arquitectòniques dels pobles primitius de l'illa, no poden deixar-te indiferent. La Naveta des Tudons o la Torre d'en Galmés desperten tants dubtes com evocacions i a mi em van remetre, no sé per què, a la màgia de Stonehenge. En tot cas, Menorca és una suma d'influències. L'ocupació anglesa encara s'apercep a Mahó i Ciutadella, les dues ciutats de l'illa, en detalls mínims, tals com la presència de la mantega -com a substitut de l'allioli- en molts restaurants. Ambdues poblacions són precioses al cap i a la fi: Mahó, amb el seu immens port natural, i Ciutadella, amb el seu centre històric genuïnament mediterrani.

Port de Mahó

Entremig, però, racons i més racons amb un encant propi: Binibeca, poblet de pescadors; Fornells, amb les seues calderetes de llagosta; el Cap de Cavalleria, amb la posta de sol més intensa que he vist mai; la Cova d'en Xoroi i el miracle del seu capvespre... Infinitat de raons per visitar l'illa i repetir-se un eslogan que no per més explotat és menys versemblant, sobretot en aquest cas. Menorca, i prou. I és que els paradisos existeixen: els tenim ací, a la vora.

Cap de Cavalleria

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada