Fa uns dies, l'amiga i poetessa Maria Josep Escrivà publicava al blog -també amic i còmplice- Burrera Comprimida, un article sobre aquesta persona que vos escriu, com a avantsala a la publicació d'un conte inèdit meu, guardonat als premis del Castell de Guadalest en la passada edició. Les línies introductòries que em va dedicar són, com tot el que m'arriba sempre d'ella, agraïdíssimes i molt belles, per la qual cosa vos adjunte l'enllaç ací mateix:
El motiu del text, com haureu deduït, és el relat Fum, el qual ha quallat perfectament dins aquesta recreació que la Maria Josep ha articulat junt a les fotografies de Natxo Francés. Si vos ve de gust, vull conduir-vos, doncs, al mateix indret que l'escriptora saforenca ens suggereix: un lloc a mig camí entre l'angoixa i l'horror, entre l'infern i el no-res. Si més no, les imatges de Francés il.lustren a la perfecció el que va suposar l'holocaust: probablement l'efemèride més fosca dins la història de la humanitat.
 |
| Imatge de Natxo Francés |
Amb tot, cal que redescobriu el record d'aquella tragèdia de la mà d'aquesta performance visual que l'amiga Maria Josep ha enllestit amb precisió i sensibilitat, engrossint l'interessant catàleg de referències de l'univers blocaire de Burrera Comprimida: un mitjà versàtil i farcit de talent -i talentosos- que vos recomane novament, junt a la lectura de Fum -l'enllaç el teniu just ací baix- : un conte que s'esvaeix entre els llavis, fugisser, dissipat entre les poques paraules que el conformen, com si no haguera existit mai.
Crec que les possibilitats creatives d'un bloc són immenses, i en el cas dels qui tirem avant el de Burrera Comprimida, molt satisfactòries. A banda de la redacció d'un text, el bloc ens facilita la composició amb imatges, i a mi això em pareix una combinació d'un potencial grandiós. I si a més a més sumem a tot això l'absoluta autonomia a l'hora de donar a conèixer coses, que ens divertim, i la resposta agraïda de la gent, fes-te'n una idea, del goig de la descoberta!
ResponEliminaAl marge d'això, Jovi, aquest cap de setmana vaig estar parlant amb uns amics de l'etern debat entre intel·lectuals (escriptors, artistes, etc.) de si era ètic retratar 'artísticament' els horrors de l'holocaust. Alguns ho van fer com una forma d'exorcisme, i uns altres pensaven que tot el que no fóra l'objectivitat i la cruesa de la realitat era obscenitat. Jo pegue moltes voltes a aquest tema. I crec que transformar la indecència humana en art (literatura, fotografia, música...) és una victòria, un colp de puny a la boca de l'estómac dels indecents.
Un cabàs de gràcies per les teues consideracions, però no oblides que allò que puguem dir de tu ho has propiciat tu mateix.