Diari de viatge: Fuendelcepo, un trosset de serenitat

A la darrera entrada que vaig encapçalar sota la introducció Diari de viatge i que dedicava a l'illa de Menorca, vaig voler subratllar com a síntesi de tot l'article la vertadera proximitat dels paradisos, sobretot quan un està disposat a gaudir-ne. En uns temps com els actuals, quan el concepte de viatjar sembla més bé una fantasia sexual que no una necessitat d'esbarjo i higiene mental, voldria també reivindicar l'escaiença de fer turisme nacional, sense redundar, això sí, en les passades declaracions del ministre Soria, que encara ara no sé si és que no es va explicar bé o simplement es va deixar endur pel patriotisme canari. Jo em referisc, per contra, a un turisme més espontani, auster, destinat a redescobrir allò que tenim a la vora i que no sempre apreciem ja siga perquè ens enlluernen destinacions més exòtiques o perquè no ens abelleix recalar en comarques veïnes.

En aquest sentit, i deconstruïnt una vegada més el concepte dels diaris de viatge, vull dedicar aquest post a un dels indrets que conformen el meu imaginari geogràfic i que suposa alhora una aposta humil, tan propera com senzilla. Fuendelcepo és un petit poble situat a la comarca Gúdar-Javalambre, a poc menys d'una hora de la ciutat de València. El seu emplaçament és peculiar ja que el seu terme està pràcticament dividit entre Terol i Castelló, al bell mig d'una de les pinades més vastes de tot l'estat. Com vos he dit, l'adjectiu petit calça a la perfecció: solament uns sis habitants poblen la vila a l'hivern mentre que a l'estiu, amb l'arribada dels emigrats i descendents -principalment de Barcelona i de València-, el poble reviscola amb les seues festes locals i amb l'enrenou de la (transitòria) crescuda demogràfica.

Fuendelcepo, panoràmica des del cementeri o Cerro

Precisament, la meua darrera estada al passat pont d'agost coincidia amb les celebracions patronals, que fou el motiu que per primera vegada m'apropà a aquest poblet de Terol pels volts de l'any 96. Els motius, com els de tants altres viatgers: la meua padrina Tona té casa al poble i s'hi allotjava per festes, com tantes altres vegades, i ens convidava a tota la família a gaudir dels festejos i de l'oratge benèvol de les serralades que arreceren Fuendelcepo. Vos avance, de fet, que la temperatura en ple agost  no supera els 15 graus de nit tot i que pel dia, si el sol vol ajusticiar-nos, ho fa tal com ací. Si més no, la primera vegada, el fred m'agafà per sorpresa -no em vaig endur ni xandalls, ni calcetins, ingenu de mi-, alliçonant-me ja per a sempre de la seriositat del clima aragonés, el qual sol assolir en ple hivern xifres de rècord i fins i tot mínimes europees, per damunt de Helsinki o Oslo. Poca broma, doncs.

A l'hivern, amb un bon toll de neu

Amb tot, no sé si és per la càrrega emotiva o per altres raons intangibles, però en el record Fuendelcepo sembla una escenografia idí.lica: quelcom que no canvia per recordar-te que al món encara hi ha terrenys estalvis, lluny de l'abast de l'home i les seues destarotades ànsies de conquerir. Després, amb el temps, sobretot quan he rememorat els racons i costeres que voregen el poble, m'adone que el particular oratge és sols un més dels trets que fan d'aquest lloc un espai inèdit, al marge de totes les altres localitzacions. I aleshores em plantege si la visió idíl.lica dels espais que estimem té a veure amb la placidesa del moment en què el descobrim i en com gestionem la malenconia al llarg del temps, sobretot quan sabem que els hem enyorat o existeix la possibilitat de trobar-los a faltar.

Entrada del poble, venint d'Albentosa

Per això, potser al visitant novell, més enllà de les meues cabòries, trobarà un poble acollidor -hi ha algunes cases rurals que podeu ubicar als buscadors-, prototípic i molt, molt solitari. Fuendelcepo és silenciós fins a dir prou. Res de promeses falses i postals rurals: ací hi ha encara allò tradicional, sense embuts ni exageracions. És el mateix entorn el que s'encarrega de subratllar el caràcter verge de la població, amagada entre valls que se solapen les unes amb les altres i que conjuguen, sobretot en el camí d'anada des de l'encreuament a la Venta del Aire -entre Barracas i Sarrión-, un paisatge sublim, especialment cridaner en el capvespre, quan les onades de sol s'ablaimen entre els cingles, difuminades i vermellenques.

Plaça del Poble

I després, per descomptat, l'aridesa d'una arquitectura de supervivència pura. Cases de tretze metres que arriben a encabir fins a quatre plantes: trucs senzills per a mitigar el fred, per a escampar millor l'escalfor de la xemeneia quan les baixes temperatures no permeten cap eixida al carrer, potser pres pel gebre de la nit. Un tramat urbà sense empolar -els mateixos veïns s'hi oposaren i des d'ací jo també ho celebre-, i signes inequívocs sobre el temps aturat, sobretot a l'abeurador de l'entrada al poble, on un Arriba España de l'any 41, més enllà de desafiar la memòria històrica, el que pretén és dir-nos que a Fuendelcepo el temps, lluny de seguir el criteri suposat, s'expandeix en un desvari irregular, perdut enlloc.

Entrada al poble

Pels voltants, això sí, desenes de rutes de senderisme ens prometen passejos memorables, sobretot cap a la la pedania d'El Paul -és raríssim com ho pronuncien- o vorejant el mateix cerro: la part més alta del poble, la qual acull un remot i curiós cementeri encimbellat. Ben senyalitzades, aquestes senderes permeten retratar i captar l'essència de Fuendelcepo, el qual queda ben emmarcat en la llunyania, com una maqueta que ens recorda la perdurabilitat i la màgia d'allò genuí.