A la darrera entrada que vaig encapçalar sota la introducció Diari de viatge i que dedicava a l'illa de Menorca, vaig voler subratllar com a síntesi de tot l'article la vertadera proximitat dels paradisos, sobretot quan un està disposat a gaudir-ne. En uns temps com els actuals, quan el concepte de viatjar sembla més bé una fantasia sexual que no una necessitat d'esbarjo i higiene mental, voldria també reivindicar l'escaiença de fer turisme nacional, sense redundar, això sí, en les passades declaracions del ministre Soria, que encara ara no sé si és que no es va explicar bé o simplement es va deixar endur pel patriotisme canari. Jo em referisc, per contra, a un turisme més espontani, auster, destinat a redescobrir allò que tenim a la vora i que no sempre apreciem ja siga perquè ens enlluernen destinacions més exòtiques o perquè no ens abelleix recalar en comarques veïnes.
En aquest sentit, i deconstruïnt una vegada més el concepte dels diaris de viatge, vull dedicar aquest post a un dels indrets que conformen el meu imaginari geogràfic i que suposa alhora una aposta humil, tan propera com senzilla. Fuendelcepo és un petit poble situat a la comarca Gúdar-Javalambre, a poc menys d'una hora de la ciutat de València. El seu emplaçament és peculiar ja que el seu terme està pràcticament dividit entre Terol i Castelló, al bell mig d'una de les pinades més vastes de tot l'estat. Com vos he dit, l'adjectiu petit calça a la perfecció: solament uns sis habitants poblen la vila a l'hivern mentre que a l'estiu, amb l'arribada dels emigrats i descendents -principalment de Barcelona i de València-, el poble reviscola amb les seues festes locals i amb l'enrenou de la (transitòria) crescuda demogràfica.
Fuendelcepo, panoràmica des del cementeri o Cerro |
Precisament, la meua darrera estada al passat pont d'agost coincidia amb les celebracions patronals, que fou el motiu que per primera vegada m'apropà a aquest poblet de Terol pels volts de l'any 96. Els motius, com els de tants altres viatgers: la meua padrina Tona té casa al poble i s'hi allotjava per festes, com tantes altres vegades, i ens convidava a tota la família a gaudir dels festejos i de l'oratge benèvol de les serralades que arreceren Fuendelcepo. Vos avance, de fet, que la temperatura en ple agost no supera els 15 graus de nit tot i que pel dia, si el sol vol ajusticiar-nos, ho fa tal com ací. Si més no, la primera vegada, el fred m'agafà per sorpresa -no em vaig endur ni xandalls, ni calcetins, ingenu de mi-, alliçonant-me ja per a sempre de la seriositat del clima aragonés, el qual sol assolir en ple hivern xifres de rècord i fins i tot mínimes europees, per damunt de Helsinki o Oslo. Poca broma, doncs.
A l'hivern, amb un bon toll de neu |
Amb tot, no sé si és per la càrrega emotiva o per altres raons intangibles, però en el record Fuendelcepo sembla una escenografia idí.lica: quelcom que no canvia per recordar-te que al món encara hi ha terrenys estalvis, lluny de l'abast de l'home i les seues destarotades ànsies de conquerir. Després, amb el temps, sobretot quan he rememorat els racons i costeres que voregen el poble, m'adone que el particular oratge és sols un més dels trets que fan d'aquest lloc un espai inèdit, al marge de totes les altres localitzacions. I aleshores em plantege si la visió idíl.lica dels espais que estimem té a veure amb la placidesa del moment en què el descobrim i en com gestionem la malenconia al llarg del temps, sobretot quan sabem que els hem enyorat o existeix la possibilitat de trobar-los a faltar.
Entrada del poble, venint d'Albentosa |
Per això, potser al visitant novell, més enllà de les meues cabòries, trobarà un poble acollidor -hi ha algunes cases rurals que podeu ubicar als buscadors-, prototípic i molt, molt solitari. Fuendelcepo és silenciós fins a dir prou. Res de promeses falses i postals rurals: ací hi ha encara allò tradicional, sense embuts ni exageracions. És el mateix entorn el que s'encarrega de subratllar el caràcter verge de la població, amagada entre valls que se solapen les unes amb les altres i que conjuguen, sobretot en el camí d'anada des de l'encreuament a la Venta del Aire -entre Barracas i Sarrión-, un paisatge sublim, especialment cridaner en el capvespre, quan les onades de sol s'ablaimen entre els cingles, difuminades i vermellenques.
Plaça del Poble |
I després, per descomptat, l'aridesa d'una arquitectura de supervivència pura. Cases de tretze metres que arriben a encabir fins a quatre plantes: trucs senzills per a mitigar el fred, per a escampar millor l'escalfor de la xemeneia quan les baixes temperatures no permeten cap eixida al carrer, potser pres pel gebre de la nit. Un tramat urbà sense empolar -els mateixos veïns s'hi oposaren i des d'ací jo també ho celebre-, i signes inequívocs sobre el temps aturat, sobretot a l'abeurador de l'entrada al poble, on un Arriba España de l'any 41, més enllà de desafiar la memòria històrica, el que pretén és dir-nos que a Fuendelcepo el temps, lluny de seguir el criteri suposat, s'expandeix en un desvari irregular, perdut enlloc.
Entrada al poble |
Pels voltants, això sí, desenes de rutes de senderisme ens prometen passejos memorables, sobretot cap a la la pedania d'El Paul -és raríssim com ho pronuncien- o vorejant el mateix cerro: la part més alta del poble, la qual acull un remot i curiós cementeri encimbellat. Ben senyalitzades, aquestes senderes permeten retratar i captar l'essència de Fuendelcepo, el qual queda ben emmarcat en la llunyania, com una maqueta que ens recorda la perdurabilitat i la màgia d'allò genuí.
No te imaginas la de veces que, disfrutando de rincones increíbles de España, nos preguntamos si todos los que buscan desesperadamente destinos internacionales para mejorar currículum viajero (jejeje) tienen una remota idea de las maravillas paisajísticas, naturales y arquitectónicas que atesora este país. Y solemos respondernos que mejor, que algunas personas, lo ignoren por completo.
ResponEliminaTu relato, hermoso.
Coincido totalmente contigo, Vivi. Por eso quería dedicarle una entrada a Fuendelcepo, un pueblo que aprecio mucho y que demuestra que la supervivencia de las aldeas prácticamente deshabitadas es todo un milagro. La paz que se respira es real, no impostada, y me recuerda la esencia de valores -y rincones- que siempre se ven eclipsados por destinos más modernos -y casi siempre más caros!-. Además, es muy injusta la dictadura de los GRANDES DESTINOS, la cual por lo menos a mí me frustra muchísimo pues no puedo permitírmelo. Reivindicar el turismo cercano, el más sencillo, es una manera de reforzar nuestra autoestima, sobre todo paisajística
ResponEliminaQuina entrada més bonica, Jovi! Crec que ja sé on he de fugir l'any que ve fugint del discomòbil de les festes d'estiu. Encara que m'has fet goleta amb això del gebre dels hiverns i del "silenciós fins a dir prou". Ara bé, que no s'escampe molt la idea, perquè si no és possible que algun alcalde de la contornà decidisca muntar pels voltants un gran complex amb piscina i spa, i una sala multicines i un gran centre comercial. Atenció, eh? Fuendelcepo: si és que el nom ja és prometedor! Gràcies!
ResponEliminaEn realitat, per a mi Fuendelcepo és més un estat d'ànim que no un topònim. El problema és que no té allotjaments, llevat d'alguna casa rural, que almenys sí podrà llogar-se pels buscadors tipo toprural i això. És un indret molt especial, on es veu dignificada aquesta expressió tan sucada, de "temps aturat". I el més important és que és com un secret, un poble perdut enlloc, que t'ho dóna tot
ResponElimina