dimecres, 8 d’agost de 2012

Lectures d'estiu: "El dia del client" de Daniel O'Hara

Ara que l'estiu i la xafogor d'aquests dies sols ens permet fer molt poques coses, crec que és el moment d'encetar el repàs als llibres que durant tot l'any he volgut ressenyar i que per gossera o falta de temps -de vegades, ambdues coses alhora- encara no havia tret a la palestra. Alguns són recents, altres foren publicats ja fa uns anys, però volia parlar-ne precisament ara que han caigut a les meues mans. L'agost és un mes cruel per a res que no siga l'aixopluc de l'ombra i dels aires condicionats. Amb un poc de literatura, però, crec que la cosa es fa més digerible i, més que més, amena.

Amb tot, m'agradaria parlar no solament de novetats ja que tal com he parlat sovint amb editors i editores, una de les bones coses dels llibres, a diferència dels iogurts, és que no caduquen o, almenys, eixa és la intenció. La dictadura de les novetats no ha d'aigualir el fons bibliogràfic de les nostres editorials, les quals sempre atresoren joietes que cal fer relluir de tant en tant, sobretot per reivindicar la seua existència. De tot això, poc dalt poc baix, intentaré humilment fer-me càrrec en aquest invent que m'he tret de la mànega anomenat Lectures d'estiu.


Encete l'apartat, doncs, amb una de les darreres novel.les que m'he cruspit. Publicada el 2005 i finalista del XXIV Premi Just Manuel Casero, d'El Dia del Client probablement n'haureu sentit parlar ja que s'ha traduït al castellà. Es tracta del debut literari de Daniel O'Hara -el seu bateig com a autor ja que no és el vertader nom de l'escriptor, el qual s'anomena Daniel Muñoz i Prades (Barcelona, 1968)-, conegut també com a dramaturg, i reconegut a casa nostra per guanyar el Premi Andròmina dins la passada edició dels Premis Octubre amb la novel.la El poder excloent de la essa sonora, la qual, estranyament -supose que s'esperaran al veredicte d'enguany-, encara no ha estat editada per Tres i Quatre.

Daniel O'Hara, el segon per la dreta, en la foto dels Premis Octubre de 2011

La primera novel.la de l'autor però, conté els trets que m'havien destacat aquells que ja s'havien apropat a l'estil d'O'Hara: acidesa, concisió, fluïdesa i cap complex respecte al rerefons temàtic de les seues narracions. I és que O'Hara fa de les desventures dels seus protagonistes -m'abelleix llegir, per tant, La cançó de l'estiu, la seua segona obra també publicada per Empúries- tot un espectacle on el drama i l'humor s'entortolliguen indistintament seguint les passes d'un arquetipus inèdit fins ara dins la literatura catalana. I no és que siga l'homosexualitat del protagonista el factor a destacar, sinó jo diria el to, precisament el seguit de matisos, que conformen l'aparença global d'un text que emplena un gran buit dins la nostra literatura.

Dels racons més foscos dels sex-hops als indrets més escalfeïts de les saunes de Barcelona, el gran do de l'obra d'O'Hara no és solament el de retratar el microcosmos gay del cruising barceloní, sinó el fet de consolidar un model de novel.la breu, atomitzada per escenes i vivències allunyades de qualsevol caràcter episdòdic, que ens remet a l'estil únic, peculiaríssim, d'Amélie Nothomb. Una novel.leta bruta, en resum, que no és més que una rèplica formal a la solemnitat i rebombori de les grans novel.lasses actuals: al cap i a la fi, l'underground sempre ha estat un valor a l'alça; i en menys de 100 planes, això sí, Daniel O'Hara ho fa possible.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada