dijous, 16 d’agost de 2012

Lectures d'estiu: "Humors Agres" de Sico Fons

En febrer de 2011, precisament el mes que vaig fer la primera presentació d'Efectes Secundaris al Café Sendra d'Ondara, vaig voler tancar la meua definició del llibre apel.lant a la necessitat de reivindicar la literatura de consum, sobretot en la nostra llengua. No sé si ho feia per la influència de les darreres lectures que em vagarejaven per la ment aleshores -novel.letes i reculls de contes d'autors contemporanis, sobretot francesos i anglesos- o per l'afany de subratllar que el que precisament volia aconseguir amb el meu conjunt de contes era això: una lectura ràpida, fervorosa, lleugera; semblant al consum de les (bones) telecomèdies o sitcoms, que no per més accessibles són menys sucoses, ni molt menys meritòries.

Un any després em va sorprendre molt gratament el fet de saber que el següent guardonat amb el Premi Soler i Estruch de Castelló de la Ribera -i el consegüent llibre que seria publicat per Edicions del Bullent dins la col.lecció Miratges- seria l'autor de Tavernes de la Valldigna Sico Fons i la seua obra Humors Agres: una aposta per la narrativa breu i per les temàtiques actuals que demostra que els contes són un format creixent -i alhora vigent- dins del panorama literari de casa nostra.


Condensades en 33 històries distintes, les trames que guien el llibre tant s'abeuren de temes com la immigració, la longevitat o la nostra relació amb déu com amb qüestions prou més crues com les que guien altres relats ben colpidors -Dou-Dou Le Grand, L'última cervesa. De fet, la tremoladissa balança entre l'humor i la tragèdia ja s'endevina a partir de la frase de Jacinto Benavente que introdueix el llibre. I és que Humors Agres ja evidencia sols amb el títol el caràcter agredolç de les seues composicions, a mig camí entre el surrealisme i l'acidesa, entre la carassa i la rialla, entre la comèdia i el drama.

Sico Fons

Per aquestos mateixos motius, és millor no indagar-hi massa, per no alterar el factor sorpresa de cada confecció. Els contes, com a gènere i com a estímul, no poden ser resumits, ni tan sols intuïts, ja que han de gaudir-se per compte propi, sense pistes. I és així, en la madeixa de cabòries que guien el recull de Sico Fons, on anem resseguint aquestes breus vivències o microvivències. Si més no, l'autor de Tavernes, qui compta amb el Premi Nacional de Microrelats "El Basar", opta per un format rematadament curt, intens, que demostra que en una sola pàgina podem encabir, sense dil.lacions, les costures d'una bona història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada