dimarts, 5 de juny de 2012

El trajecte de "Sis Contes i Una Novel.la Incerta" (I): Viatge en el temps


La vida dels llibres és estranya i irregular. Molts naixen amb la certesa de saber quin és el seu destí, qui és el seu receptor o fins i tot quines van a ser les sensacions que l'esmentat volum desperte; per un altre costat, crec que hi ha un altre tipus de llibres, prou més difícils de definir, que parteixen d'una indefinició en un principi peculiar i més endavant del tot justificada. El cas de Sis Contes i Una Novel.la Incerta, nascut ara fa dos anys i mig, formaria part d'aquesta segona tipologia. De fet, moltes voltes n'he parlat, de la curiosa gènesi del llibre i de com va arribar aquest a les llibreries. Tant de temps després, m'adone de la lògica del procés i fins i tot d'una qüestió que ara es veu del tot clarificada: Sis Contes ja no em pertany a mi, sinó especialment als lectors adolescents que l'han fet seu, tot revivint el moment original en què els primers relats que conformen el volum foren escrits.

No és que siga una pel.li del Christopher Nolan, però s'hi assembla. Vora el 1993 vaig escriure El Passeig amb tota la ingenuïtat que les meues paraules eren capaces d'encabir. En aquells moments, narrar era una afició més o menys ferma, focalitzada sempre des de l'àmbit de l'aula i destinada principalment a compensar el gruix de treball de l'assignatura de valencià. Poc després, quan vaig presentar el conte als premis literaris de l'institut -uns guardons 25 d'Abril de l'Institut Chabás de Dénia que segueixen palesant a data de hui la importància de dur a terme aquest tipus d'activitats-, ja em vaig engrescar amb l'obtenció d'un accèssit i amb la idea de concebre noves ficcions. La resta d'històries que emplenen Sis Contes suposen així la continuació a aquest, diguem-ne entendridor, punt de partida.

Hi ha hagut nostàlgia, és clar, entre moltes altres coses, però he de subratllar, sobretot ara que acaba el curs escolar, la forta empremta que m'ha deixat l'experiència de tornar al meu institut per presentar el llibre. No era la primera incursió a un centre docent després de tant de temps, per descomptat. Entremig hi ha la meua curta experiència com a professor i, més recentment, les altres presentacions dutes a terme a l'IES nº 3 de Dénia i a l'Institut d'Ondara. En qualsevol cas, la darrera visita al Chabás i l'acollidora rebuda dels alumnes i de la seua -meua- professora Rosa Mª Torralba ha estat una de les experiències més trascendentals i enriquidores de la meua vida. La seua calidesa i estima, evidenciada en un format de presentació interactiva que tant de bo es puga tornar a repetir, dignifica aquest tipus de trobades literàries i ens recorda el valor potencial de l'aula com a punt d'encontre.

Que què és el que més m'ha colpit d'aquesta trobada? Els motius, ben concisos: no sempre tenim l'oportunitat de poder fer un viatge en el temps, d'anada i tornada, per tornar a veure'ns tal com érem, per tornar a redescobrir-nos. Sis Contes és per a mi, doncs, no sols una regressió sinó un pou pedagògic del qual no deixe mai d'abeurar-me. Més enllà de la pertinença genèrica del treball -no és un llibre juvenil, ni adult, ni tan sols això que sol batejar-se ara com a crossover-, podria dir-se que Sis Contes és un homenatge sense recances a l'adolescència com a període de vertebració de futures reencarnacions, creatives o no. Els lectors/alumnes, els quals han reviscut totes aquestes històries amb el mateix ímpetu que jo les vaig concebre, no s'estan de reivindicar les seues pròpies il.lusions. Jo també escric, confessaven alguns. Tinc alguna coseta acabada, però no sé si és un esbós o alguna cosa seriosa, mormolaven uns altres. Al capdavall, sols si el llibre els ha recordat que la formació educativa i el seu creixement personal han d'anar de la mà de la creació, de l'enginy i de la màgia de tot allò que encara hi ha per descobrir, ja puc ballar amb un peu, o fins i tot amb els dos!

En resum, que la vida, com els llibres, és meravellosa. I sorprenent, sorprenent de debò. No debades, mentre presentava el llibre en aquell saló d'actes, envoltat de xiuxiueigs i rialles, de dubtes i cabòries, vaig entrellucar, vora el finestral de la darrera fila, el rostre d'un altre alumne que m'era del tot familiar. En la seua cara em vaig reconéixer, fins i tot amb el deix introspectiu d'aquell qui cova grans misteris en silenci, en solitud. Tot d'una, m'hi vaig emmirallar. Insconscientment o no, li vaig picar l'ullet amb simpatia i aleshores vaig saber, com si no haguera passat res, que ja havíem fet les paus.

2 comentaris:

  1. Boniquíssima entrada, Jovi.
    És un viatge d'anada i tornada vist per tu. Però l'aventura de conèixer un llibre, i més encara l'escriptor humà que hi ha al darrere, també pot ser una experiència iniciàtica per a alguna gent, just en aquella edat transcendent en què una vida pot agafar un rumb o un altre. És molt necessària aquesta imatge pròxima, càlida, actual, dels escriptors. Gràcies!

    ResponElimina
  2. Iep, Maria Josep,
    precisament ara responia al blog de 96 sobre l'obra de Mastrocola, que curiosament recorre la mateixa sendera que aquest post meu. La següent part del post que faça serà per parlar de la guia didàctica, que és també una clau fantàstica per a accedir al cor del treball i que tant li agraïsc a Tomàs Llopis i, per descomptat, a tu!

    ResponElimina