La immigració en temps de còlera (o millor dit, indignació?)

Anar-se'n. Partir. Esvair-se. En poques paraules, pegar a fugir. Sota aquest precepte, venim llegint infinitat d'articles i reportatges sobre l'impuls migratori d'un ampli i abstracte segment de la nostra societat que ha estat batejat com a generació perduda, ni més ni menys que per un personatge tan sinistre com Dominic Strauss-Kahn en qualitat de director del FMI, però en tot cas quan ho era. Per sort, a ell ja no el tenim capitanejant l'ens; la dissortada deriva de l'economia, per contra, encara ens assetja.

Així mateix, per realistes que siguen les aproximacions periodístiques a aquest fenomen, crec que mai no acaben de reflectir l'autèntica cruesa d'un fet que demostra com el nostre país, ancorat a un sistema que fa aigües per tots els costats, ha traït la generació més competent i preparada de la seua història. Espanya ens decep quan encara no ha eixit el sol i ens abraseix encara més l'ànima quan acomiadem el dia. Quan es parla, de fet, de l'índex de joves emigrats, de la preocupant fuita de cervells, també hauria de parlar-se dels mals endèmics que han provocat aquest greu error del sistema: des del nepotisme intrínsec del món empresarial ibèric a la ceguesa d'una administració que abans fa fora els científics que no afluixa el pressupost a l'església catòlica -en minúscula sempre, per descomptat.

Fer les maletes, doncs, és l'antídot contra la mediocritat d'un país que ens escopeix, que ens esbomba l'esperit amb una allau de mesures que semblen més bé dissenyades per a acabar d'assolar la nació. A aquest fenomen, no obstant, li he dedicat un dels personatges del meu proper llibre, Últimes Existències. Aina, una xicota de la nostra terra que, decebuda fins a la medul.la de la vida, s'escapoleix cap a Suècia a la recerca d'una prosperitat que no ha pogut ataüllar al seu país d'origen. Com que no vull afegir cap spoiler de la història, que conste l'annex com a mer teaser promocional -em fa gràcia l'expressió, què voleu que vos diga- i com a simple indicador de la sagnia de joves, amb llicenciatura sota el braç o no, que han deixat el país per partir de zero. I quan dic zero ho dic amb tota la justificació i literalitat possibles: a molts ja se'ls havia exhaurit fins a l'últim euro del compte corrent.

Enyorant-los i percebent el seu immens buit, el més trist per a mi, més enllà de l'anomenat capital de recursos humans, és trobar a faltar el capital humà de tots els amics i amigues que aquesta crisi econòmica ens ha segrestat. I no solament a ells, sinó també els seus somriures, extraviats Ryanair-enllà, cap a les planures angleses o els espessos boscos d'Alemanya. La darrera en anar-se'n, Paula, potser estarà llegint al mateix temps aquestes paraules. Dir-te que inconscientment te les he dedicades a tu perquè el teu projecte vital és alhora el de tots, també el d'aquells que ens hem quedat varats a la incertesa, als sous més baixos d'Europa, a les nòmines que no apleguen, a la llum i el telèfon més cars del continent... Londres ha estat sempre la ciutat de les oportunitats i tu, de bon tros, les mereixes. Hi ha una frase preciosa del Raymond Carver que diu que a les bones persones els ocorren coses bones. Tant de bo l'atzar i l'alegria t'acompanyen en aquesta recerca de futur. Que tingues sort. T'estime.