Espanya (o eixe país que sols s'alimenta de glòria) I

Capficats en la histèria de la Copa d'Europa, tots ens hem plantejat des de l'inici de la competició, amb major o menor mordacitat, la coincidència de l'esdeveniment esportiu amb un dels pitjors moments per a l'economia espanyola dins la història recent. Continua fent-me gràcia, això sí, el contrapunt amb què s'encenten tots els noticiaris: la prima de risc a punt de petar (angoixosa carassa inclosa dels presentadors) però, tot seguit, sobtada injecció d'entusiasme -compatible amb el goig dels estupefaents- a l'hora d'abordar les passes de la selecció espanyola.

En certa mesura, sembla que el poder evasiu del futbol s'empasse totes les penúries actuals, metabolitzant-les en una espècie de mal menor prou més transitori que la senda victoriosa de La Roja; construcció, per cert, que no se'ls deixa emprar als companys de Telemadrid a causa del matís republicà que amaga el mot: Esperanzita, ets una mina! Que Espanya necessita la victòria per escapolir-se de la deriva apocalíptica del rescat bancari és una realitat tot i que el més immoral de l'assumpte siga que qui més ardentment cobeja el triomf és l'equip d'eixe president invisible, gairebé un espectre de si mateix, que guanyà les eleccions al novembre.

Per això mateix, el monsieur-le-président agafà un avió per visitar els futbolistes espanyols en plena conxorxa bancària i per això mateix, com si ho decidira el seu gabinet, els moviments de la selecció se solapen amb els de Guindos en una coreografia infal.lible que ens retrotrau a una Espanya més romana que mai, encara que dins del compendi de pa i circ, ací el pa és el que més ens manca. La foto de dalt, la dels seguidors emocionats, tindria així vàries lectures. Si s'hi fixeu, hi ha emoció contesa, però també una certa recança, com un mal auguri: l'expectació amaga sempre una doble vessant. La imatge pertany a la final del mundial. Una nit en la que el país sencer somrigué, recuperant l'alé d'una cosa tan intangible com és la felicitat absoluta. La veritat és que recorde amb molta emoció la intensitat d'aquell instant, així com l'efervescència festiva en l'ambient; un fervor que justifica les cares pintades i també la sobredosi de banderes. Ben mirat, si aquella victòria va fer sentir això en milions de persones, em veig incapaç de qüestionar l'èxtasi col.lectiu.

El que sí m'intranquil.litza, i molt, és la concepció de l'esport com a vehicle de triomfs i de chauvinismes. Amb el que se sent als mitjans, amb el que se sent al carrer, sembla que la selecció espanyola no pot fer una altra cosa que no siga guanyar. Aquesta responsabilitat, sumada a l'autoestima retallada del país, supose que és un llast massa feixuc per als futbolistes, qui en aquests moments carreguen amb l'ànim d'una nació desdibuixada, a punt de ser rescatada per Europa. És molt perillós, doncs, que els espanyols passen a alimentar-se només de glòria en comptes de fer un  necessari exercici d'introspecció per saber realment cap on ens dirigim. Guanyar la copa sols ens farà un poc més orgullosos, però no ens omplirà la nevera. La dels futbolistes, així com els seus comptes corrents, seguirà ben farcida mentre els aplaudim. Al dia següent, mentre ens traiem la pintura roja i groga de la cara, badallarem ufanosos. I sobre el rescat monetari, si ens veiem apurats, li ho podrem consultar al polp Paul, si no recordem abans que el pobre animalet va morir just després del passat mundial. I és que l'excés d'èxit, i de glòria, mata de pressa.