Una visió transversal sobre l'art i la jerarquia del gènere: "El cuerpo abierto" d'Irene Ballester

Irene Ballester

Quina és la nostra mirada quan concebem una representació artística? Hi ha implícit el nostre gènere, la nostra ideologia? No és aquest, per ventura, el factor d'alineació que incita una interpretació en concret, siga per mitjà de les coordenades que siga? Aquest seguit d'interrogants són els que em precediren a la lectura d'El cuerpo abierto: Representaciones extremas de la mujer en el arte contemporáneo –Ediciones Trea, 2012–, un treball tan dens com intens on l'autora aprofundeix en tots aquests àmbits per tal de completar un document vertebrador, imprescindible, pel que fa l'estudi  cultural –certament, sociològic– de la figura de la dona dins la història de l'art o viceversa. De la mateixa autora, d'Irene Ballester (Alacant, 1979), cal destacar la seua formació com a Doctora en Història de l'Art per la Universitat de València i el màster universitari en investigació aplicada a estudis feministes, de gènere i ciutadania per la Universitat Jaume I de Castelló: dades que subratllen que el seu recorregut d'investigació està fermament vinculat al feminisme i, atesa la seua important producció de textos al respecte, a l'empremta que el feminisme com a moviment ha deixat dins la creació artística. De tota aquesta producció d'articles, cal dir que la seua contribució i significat és la drecera que condueix Ballester fins a aquest treball final, tota una declaració d'intencions personals i professionals –es tracta de la seua tesi doctoral, reconeguda amb un merescut excel·lent cum laude el setembre de 2010– on conflueixen tots els seus interessos, esforços i reivindicacions. 

Com bé assenyala l'autora a l'hora de resumir el dilatat període que implicà l'escriptura d'aquest volum, es tracta d'un treball confegit a base de sang, suor i llàgrimes. Si més no, es tracta d'una contribució ben notòria al conjunt dels estudis de gènere i alhora un text pioner per emplenar els buits amb què la història de l'art –l'oficial, la del cànon establert– ha anat deixant enrere moltes altres aportacions valuoses, d'aquelles que un no entén que no apareguen en els manuals d'art. De si és o no interessada o fins i tot androcèntrica, aquesta mirada incompleta, absolutament masculina o, com bé titllaria l'autora, falocèntrica, Ballester ens dóna suficients justificacions al llarg dels nombrosos capítols que conformen l'estudi i que suposen una singladura tan vasta com inèdita per tal d'entendre de manera fonamentada com hem anat percebent el cos de la dona al llarg de la història.

Cal destacar, d'altra banda, l'absència de fronteres geogràfiques a l'hora de delimitar l'abast del treball. Ben mirat –l'autora ho remarca en la introducció–, la beca concedida a l'escriptora per l'Ambaixada de Mèxic a Espanya el 2005, així com la consegüent estada de dos anys al país asteca, defineixen amb exactitud el marc d'una investigació que, segons avança Ballester, és en part mexicana. I és que l'ombra del patriarcat més mesquí, l'herència més errònia pel que fa al menyspreu o fins i tot anul·lació de la dona en terres sudamericanes, és un dels referents més treballats per l'autora, a qui l'experiència mexicana li va aportar aquest punt de vista reivindicatiu, a mig camí entre el shock i el decaïment davant la ferotge assimilació masclista dels panells publicitaris –pàgines 199 a 202– que pul·lulen pels terrats del DF. Bona mostra d'aquest discurs el veiem representat en el repàs a l'obra de les artistes llatines que han anat denunciant per mitjà de les seues enèrgiques recreacions artístiques la xacra de fets tan execrables com el mateix feminicidi. Que la seua veu creativa es materialitze per mitjà del sofriment, de la carnalitat del perfomance més extrem, no hauria de sorprendre'ns si analitzem la desvergonya i crueltat del que passa, sense anar més lluny, a Ciudad Juárez. Heus ací la fluïdesa del to que Ballester segueix en la seua recerca, a l'hora de conciliar aquestes veus subversives amb un present esborronador. En un acte d'honestedat i coherència, aquest art descarnat –mai millor dit, atés sobretot l'apèndix fotogràfic que complementa el text– és sols la traducció d'una realitat tan salvatge com descoratjadora; un tràngol de traslacions que Ballester va desgranant capítol rere capítol.

Així mateix, l'encert principal de l'estudi és la seua aposta per ampliar l'òptica del gènere vs. jerarquia cap a tots els focus possibles, ja siga acudint als origens d'aquests models de representació –des del capítol inicial sobre Las estigmatizadas a la continuació sobre les arrels espirituals de La Diosa Madre– o endinsant-se en interpretacions ja compatibles amb la teoria queer, tal com podem veure al capítol VII. Entremig, per descomptat, visions i al.lucinacions pròpies de la matèria en qüestió, des del vincle entre sexe i alimentació del capítol tercer –hi ha la menció al ritual del nyotaimori nipó, dissortadament tan de moda ara i ací– a la denuncia de la reificació del cos femení a mercé d'un patriarcat fulminant (capítol IV). Altrament, si hi ha una part de l'estudi on es posa de manifest la seua ferma transversalitat és al capítol sisé, centrat en la violència de gènere i en la demarcació de tots els seus símptomes i conseqüències. És probablement en aquest tram de l'obra on Ballester palesa de manera més ostensible la seua voluntat de denuncia tot i que caldria matisar que aquest pertinaç estímul és el que guia tota la seua investigació, tal com resumeix en l'apartat final del llibre (Conclusiones), sobretot a l'hora de dignificar el treball de totes aquelles artistes recollides al seu estudi, a les quals s'ha apropat des d'una perspectiva lliure, crítica, fuera de la tradición misógina judeocristiana y de la ciencia, también misógina. Així doncs, El cuerpo abierto, és una obra que s'abeura tant de la desigualtat com de la lluita per malmetre aquesta mateixa balança on la testosterona guanya sempre la partida. Una obra valenta, com la seua autora, que destil·la l'estoic afany per abastar la igualtat, en la vida real i en la seua representació. Hi ha talent, per tant, en el procés de recopilar els fets, però n'hi ha més encara a l'hora d'intentar dibuixar un altre mapa del món. La investigació, la llarga fulla de ruta, evidentment romandrà oberta, però Irene Ballester ja n'ha marcat les petjades.

Nota: El cuerpo abierto serà presentat demà divendres 6 de març a l'Aula Jove d'Orba –19.30 h– amb motiu del Dia de la Dona i jo tindré el plaer d'introduir l'acte i el treball de l'amiga Irene.