Dijous passat vaig presentar finalment al meu poble, Ondara,
Últimes existències. I per a l'acte en qüestió em va acompanyar, tal com vos vaig avançar ací, l'amic Tomàs Llopis, qui en la seua introducció, a més de presentar-se com a suplent de luxe -fou una de les anècdotes metalingüístiques que demostra que aquest llibre està més a prop de la realitat que no pas a la ficció- esbossà la seua pròpia teoria sobre la novel.la/obra com a document que recull el gruix de la globalització. Parlà Llopis també del títol del llibre i del pòsit d'optimisme que tal vegada regalima de l'esmentat enunciat, així com de la cita introductòria de H.G. Wells
La crisi de hui és l'acudit de demà: és cert que en escriure'l vaig gravitar sempre entorn a l'ambivalència de cedir al desencant de les temàtiques o, per contra, certificar que es tracta d'unes
últimes vivències; experiències al límit que tant de po palesen un canvi de rumb, un nou demà. Així mateix, com bé abordà l'escriptor beniarbegí, quin va a ser aquest demà? Quan acaba, per casualitat, el malson? Sincerament, no crec que ni nosaltres ni cap dels analistes/gurús que ens aigualeixen el suplement salmó dels periòdics sàpiga amb exactitud quin és el tram final d'aquesta desgavellada i esgotadora marató. Almenys, és aquesta la certesa amb què vaig fer el meu recorregut -en aquest cas, visual- pel llibre. Per mitjà de la projecció de les instantànies que van inspirar gran part del relat, vaig tractar de sintetitzar el concís dòmino d'infortunis que guia el llibre, des de les fotos més íntimes dels Madoff fins a les polèmiques fotos que un
paparazzi féu de la més despendolada Villa Certosa berlusconiana. Finalment, però, el més important de la nit fou l'ampli recolzament dels veïns i veïnes del meu poble, els quals m'acompanyaren en un acte que confirma els avantatges confessables de jugar a casa. I és que saber-se llegit és una de les coses més emocionants que un escriptor pot sens dubte experimentar; saber-se estimat, per contra, no té preu. I això, què voleu que vos diga, no em cansaré mai d'agrair-vos-ho. Moltes gràcies, de tot cor.
 | |
| Saló d'Actes de la Casa de Cultura d'Ondara |
|
|
|
|
|
|
|
 |
| Tomàs Llopis, en la seua intervenció | | | | |
|
|
|
 |
| El regidor de Cultura, Vicent Vives, en la introducció de l'acte |
Dijous passat vaig presentar finalment al meu poble, Ondara, Últimes existències. I per a l'acte en qüestió em va acompanyar, tal com vos vaig avançar ací, l'amic Tomàs Llopis, qui en la seua introducció, a més de presentar-se com a suplent de luxe -fou una de les anècdotes metalingüístiques que demostra que aquest llibre està més a prop de la realitat que no pas a la ficció- esbossà la seua pròpia teoria sobre la novel.la/obra com a document que recull el gruix de la globalització. Parlà Llopis també del títol del llibre i del pòsit d'optimisme que tal vegada regalima de l'esmentat enunciat, així com de la cita introductòria de H.G. Wells La crisi de hui és l'acudit de demà: és cert que en escriure'l vaig gravitar sempre entorn a l'ambivalència de cedir al desencant de les temàtiques o, per contra, certificar que es tracta d'unes últimes vivències; experiències al límit que tant de po palesen un canvi de rumb, un nou demà. Així mateix, com bé abordà l'escriptor beniarbegí, quin va a ser aquest demà? Quan acaba, per casualitat, el malson? Sincerament, no crec que ni nosaltres ni cap dels analistes/gurús que ens aigualeixen el suplement salmó dels periòdics sàpiga amb exactitud quin és el tram final d'aquesta desgavellada i esgotadora marató. Almenys, és aquesta la certesa amb què vaig fer el meu recorregut -en aquest cas, visual- pel llibre. Per mitjà de la projecció de les instantànies que van inspirar gran part del relat, vaig tractar de sintetitzar el concís dòmino d'infortunis que guia el llibre, des de les fotos més íntimes dels Madoff fins a les polèmiques fotos que un paparazzi féu de la més despendolada Villa Certosa berlusconiana. Finalment, però, el més important de la nit fou l'ampli recolzament dels veïns i veïnes del meu poble, els quals m'acompanyaren en un acte que confirma els avantatges confessables de jugar a casa. I és que saber-se llegit és una de les coses més emocionants que un escriptor pot sens dubte experimentar; saber-se estimat, per contra, no té preu. I això, què voleu que vos diga, no em cansaré mai d'agrair-vos-ho. Moltes gràcies, de tot cor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada