Sobre el goig d'estimar, de celebrar i de cantar la vida: Homenatge a José Lozano, mon pare

A l'escriptora J.K. Rowling li vaig escoltar fa anys un comentari certament trist, però no menys vertader i alhora qüestionable, al voltant del significat de la pèrdua i dels llocs comuns que aquest fet genera: Vivim amb l'assumpció, pel que fa a la mort d'aquells que ens estimem, que és el temps allò que emplena els buits, allò que cura l'enyor, tot i que sabem, perquè la vida ens alliçona, que això és una gran mentida. La frase se'm va quedar emmagatzemada, en quarantena, precisament perquè en aquell moment jo sabia que anava a perdre mon pare de manera irrevocable i que res no aturaria el curs d'uns fets que a tots, alguna vegada en la vida, ens esquarteren l'ànima. Qui ens creiem que som, doncs, en el precís moment que no assumim allò que el destí ens ha assignat? Entre la impotència i l'anhel, qui som exactament? Déus foragitats de l'Olimp? Xiquets malcriats que no accepten les normes del joc? Adults decebuts, extraviats en un enyor preventiu? Almenys, és això el que jo m'he preguntat en aquests cinc anys que ara s'acompleixen des de la mort de mon pare. Qui som? Fins i tot, m'ho pregunte de més a prop: qui som, qui sóc, sense el pare?

A Mèrida, com a estàtues romanes

La veritat és que no sé si J.K. Rowling té raó o no en el seu manifest, que no té perquè ser necessàriament negatiu, obscur, tràgic, tal com l'escriptora explicà en el desenvolupament d'aquella l'entrevista. Però el dol, com la vida mateixa, no té un guió, una estructura, ni res que s'hi assemble. No existeix una gramàtica de la pèrdua, per més manuals i estudis que intenten aprofundir-hi. Sí que hi ha, però, una diversitat d'enfocaments i de sensacions que converteixen el dol, l'assimilació de l'adéu, en una odissea tan íntima com existencial. En aquests cinc anys, per tant, no he deixat d'enyorar mon pare, adonant-me de la seua absència precisament en els moments més infreqüents: eixe instant en què el crides, incomprensiblement, en entrar als espais que ell més s'estimava: l'estudi de música, la seua oficina, el seu racó de casa...  Constatar el buit, la no-resposta, és una successió de fiblades que van agullonant-ne l'enteresa fins que aquesta, ben corcada, perd la lluïssor i s'asseca, com la pell de les serps, abans de reencarnar-se en una de nova. Llavors, hi ha un canvi de rumb, un renaixement inesperat dins d'un mateix. Definitivament, no som els mateixos sense el pare. Aquell davant de qui ens emmirallem, aquell que imitem, aquell que reüllem mentre creixem, per saber de què es tracta exactament el misteri d'aquesta enigmàtica existència que ens arrossega (de vegades dolçament, sovint de manera precipitada) riu avall. Sense el pare, doncs, hi ha un tràngol estrany on un es queda orfe no sols d'ell, sinó de moltes altres coses difícils de delimitar. Jo i mon pare, per exemple, érem el cel i la terra, però també la carn i l'ungla. Dos mons que col.lideixen quan menys te n'adones, però dos planetes que gravitaven sempre a l'uníson. De menut, quan tots necessitem la protecció, la cuirassa, de la torre vigia paterna, me'l mirava i me'n feia creus. Obrer, promotor, dibuixant, cantant...  I tot, si feia falta, en un mateix dia: el temps que li calia per dutxar-se, treure's l'algeps i mudar-se amb l'uniforme artístic de Los Galos -agrupació de la que parlaré un dia en propietat, ben coneguda arreu de la Marina durant els '80 i els '90, i de la qual mon pare n'era el vocalista- i la consegüent perruca. Canvi d'imatge i d'actitud en pocs segons, els pocs que li calien per reinventar repertoris, engrescar els balladors i convéncer la concurrència. I jo, que corrinyava sempre entre els seus peus, ja sabia aleshores que el seu afany per seguir endavant i gaudir de la vida m'havia captivat per sempre.

Aprenent a caminar, amb mon pare, el 1980

El seu amor per la música, com el disc que enregistrà pocs mesos abans de morir, encara bateguen amb molta força, i no sols en mi i els meus, sinó en tota la gent que se l'estimava i que m'ho demostra dia rere dia, en la més inesperada de les circumstàncies. Diuen que mai no oblidaran les seues cançons, ni la seua presència. Tampoc no crec que el temps siga capaç de dissoldre aquest tipus de fenomens acústics: la seua música no venia del solfeig, ni dels pentagrames, sinó d'algun indret més profund. Sobreviu, amb prou feines, entre el maremàgnum de cabòries que ens sobrevolen dia a dia i que ens demostren que som éssers amb poca memòria, proclius a l'oblit i a no apreciar la nostra transitorietat i tot allò realment valuós en la mesura necessària. La vida és curta, com les cançons, i per això, just per això, és meravellosa. Per tant, s'ha de ser justos i reconéixer que quan algú estimat mor, aquesta notícia és solament una errada tècnica. La seua presència, el seu esperit i la seua aportació en resum, és un tresor innegociable. De mon pare, per tant, no és que em quede amb coses bones, belles, seues: és que eixes coses ja les duc formatejades. I d'ell, de José Lozano González, hi ha una herència que no pot marcir-se mai: la del goig de viure. El goig de les coses petites, que són les que després, en el recompte de vivències, a tots se'ns fan grans: el goig de viatjar, de conéixer nous indrets, que ja per sempre durem amb nosaltres; el goig d'esmorzar, a mig matí, que és quan més roent se'ns fa la fam; el goig d'estimar-se la família i els amics, sens dubte el patrimoni més important que un pot atresorar en la vida; el goig de cantar, de cantar-se a si mateix, com si s'acabara el món o com si anàrem a encetar-ne un de nou; el goig de fer coses, siguen les que siguen, però no aturar-se mai...  Perquè és en el goig de viure, on l'ombra de mon pare se'm feia enorme, gegantina.

A la terrassa de ma casa, per la Fira d'Ondara, el 1989

Si més no, el seu buit esdevingué tan gran que crec que vaig tornar a escriure per tal d'emplenar-lo. N'estic convençut. O tal vegada m'ho va manar ell, ves a saber. Al cap i a la fi, la meua literatura té molt a veure amb ell, encara que ell no fóra massa amic dels llibres. Recorde, de fet, un dia, allà pel nadal de 1993, quan escrivia El Passeig, el meu primer conte, i ell, sense adonar-se, va recolzar els braços sobre els folis manuscrits, xafant-los i arrugant-ne la consistència. Imagineu-se la consegüent picabaralla, sobretot venint de mi, que sóc molt primmirat amb la qualitat del paper! Temps després, encara emprenyat per l'incident, quan mon pare em veia capficat hores i hores davant la màquina d'escriure, se'n reia per tal d'engrescar-me: Ja pots escriure i escriure, que jo no llegiré mai cap llibre teu.

Agut i únic, José Lozano González, fins amb això te'n vas eixir amb la teua.

T'estime, papà.