dissabte, 19 de gener de 2013

La Mediterrània com a sediment i com a sentiment: Entrevista mar endins al cantant Rafel Arnal

Indagar en els designis de la creació, de la creativitat, i en tots els factors que la condicionen és una tasca apassionant, sobretot si escoltem l'artista Rafel Arnal, a qui entreviste amb motiu de la publicació del seu nou treball, Pam a Pam. I parlar d'artista, en aquest cas, calça perfectament en la descripció del seu perfil atesa sobretot la peculiar conjuntura d'emmarcar un creador versàtil -un tot terreny de l'escena- que tant s'abeura de la seua formació dramàtica, com de la dansa o de la mateixa terra que trepitja, amb els mil i un matisos que aquest vincle suposa. La seua música, per tant, constitueix un mosaic canviant alié a etiquetes i formalismes que precisament sobre l'escenari és quan presenta estimulants i multiplicades sinèrgies. La seua evolució com a intèrpret, i els múltiples projectes que la seua trajectòria atresora, en donen fe, d'aquesta voluntat per i amb l'art. Si més no, paga la pena revisar el seu curriculum -heus ací el seu espai web http://www.rafelarnal.com- per constatar que Rafel Arnal, Rafeta per als amics, és un d'aquells valencians dels quals ens n'hem d'enorgullir. De motius, més dels que podem encabir a un cabàs; de raons, moltes i ben eloqüents, com el seu enèrgic disc Pam a Pam, motiu pel qual vos oferisc aquesta entrevista transmediterrània Ondara-El Caire. I és que des de la capital egípcia, on també du a terme nous projectes formatius i professionals, Arnal va respondre a aquest intens qüestionari just abans que se'ns exhaurira 2012. Trets i complicitats que, ara, tot d'una, es materialitzen.

P. Quins foren els teus primers contactes amb el món de la música?
R. De xiquet em vaig matricular a l’agrupació musical del meu poble, Tavernes Blanques, on vaig estudiar clarinet i vaig formar part de la seua banda. Aquests són els meus inicis amb la música diguem-ne culta, paral.lelament però escoltava molts grups de rock, pop o fusió a casa dels meus oncles Carme i Pep, els quals vivien baix del meu pis a l’edifici familiar, que també compartíem amb la meua iaia. Era una autèntica litúrgia baixar tots els dissabtes de matí a regirar calaixos mirant portades de discs, i escoltar atzarosament qualsevol de les novetats discogràfiques d’artistes americans, francesos, anglesos o també valencians que plenaven els prestatges i les taules del seu despatx, ja que els meus oncles acabaven d’obrir (i encara l’atenen) la tenda de discs Oldies de València, i sa casa era una extensió natural de la tenda. A principis dels 2000 torne d’un llarg viatge als EEUU i comence a actuar amb el grup Carraixet alhora que forme un grup per fer versions de clàssics de la música negra anomenat Funkencurs. Aquestes experiències suposen el meu primer contacte com a cantant amb el públic. Amb Guspira de Carraixet, publicat al 2008, se m’obre la possibilitat de realitzar un disc en solitari amb els mateixos productors d’aquest treball, donat que la cançó que li dóna títol al CD i que cante tot sol resulta tenir un cert impacte en l’escena del folk i en certs mitjans catalans.

P. Què creus que ha forjat el teu estil d'interpretar?
Khaled, un dels referents de l'artista
R. Sempre m’he considerat profà de formes com el cant d’estil o la improvisació modal amb la veu, malgrat que molta gent em referèncie directament amb aquestes maneres de cantar. Jo diria que he estat sensible a molts artistes, més que a certs estils: Cheb Khaled, les germanes Utrera, Farid Al Atrash o Josep Aparici "Apa" són alguns dels artistes que m’han ensenyat a apropar-me al cant d’una manera més integral que la simplement técnica. M’interessen els cantants que saben lligar el sentit de les paraules a una certa interpretació musical determinada, que coneixen les modulacions del cant adequades per dir segons quins mots i encerten a captivar la sensibilitat amb l’exercici de combinar música i lletra. Per a mi és molt dificil encertar en la tonalitat de les paraules, el meu procés creatiu sempre comença amb la música, treballant les melodies i després passe a pressentir allò que vull dir tot i atenent a la línia de sons i al que em dicta involuntàriament el seu discórrer. Tal volta és una barbaritat el que dic, però en el meu cas és la propia sonoritat de la cançó la que em dicta el tema del que vull parlar, i no pas a l’inrevés. Per a mi, començar a treballar amb una lletra suposa encetar la casa pel sostre. Les paraules han de caure a les notes de manera precisa, i aleshores açò augmenta el joc del cant i els melismes se’n surten per tot arreu, i cal falcar de nou la proposta buscant noves paraules que deixen brollar millor la veu. Supose que tracte de buscar la transmissió de veritat al meu treball, colpir les emocions amb una bona mesura de lligam entre la música i les paraules.

P. Quines són les teues grans influències, musicals i alhora escèniques?
R.  Escolte tot tipus de música. M’agraden molt els ambients hipnòtics dels Massive Attack, el lirisme quotidià de Rufus Wainwright o l’èpica pop-electrònica de Seal. Al rock gaudisc molt del múscul creatiu dels Pixies o dels joves Strokes. Els darrers discs que he comprat tomben més cap al jazz amb arrels com el treball d’Avishai Cohen, la música contemporània popular africana del duet Ali Farka Touré amb Toumani Diabaté o la darrera fantàstica aventura del multi-instrumentista Efrén López, el grup Evo. Dels artistes de casa gaudisc amb les lletres dels Ovidi Twins, del Carles Dénia cantant als poetes àrabs, d’un disc com Solatge de Mara Aranda o d’una nova cantant-compositora que m’ha encisat, la Maria Coma. Teatre n’estic gaudint menys darrerament però l’última obra que vaig veure, del grup valencià Pont Flotant al teatre Micalet, em va deixar bocabadat pel fantàstic treball sobre la memòria i eixa barreja d’art-vida que converteix en poesia el relat escenificat de la seua pròpia infantesa i joventut. A València s’ha fet molt bon teatre, recorde el treball d’Andreu Alfaro al capdavant de Moma Teatre (ara ja fa un bon grapat d’anys tancat) pel risc en els textos que hi adaptava aquesta companyia i també en com ho duien a escena. Uns fidels seguidors d’aquesta idea, la companyia el Micalet, també van tenir molt bones temporades, però malauradament fa un temps també van desfer-se. Ara seguisc els muntatges d’Eva Zapico o Rodrigo García. Pel que fa a la dansa, sóc de gust més belga que el Tintin. Seguisc molt a prop les coreografies d’Anne Teresa de Keersmaeker, Thomas Hauert o els projectes sortits de la Charleroi Danses.

Coberta del treball
P. Com definiries el teu nou treball, Pam a Pam?
R. Encara em veig a mi mateix sorprendre’m de la deriva del disc, quan ja teníem les idees clares i els temes escollits, i passàvem a masteritzar la gravació definitiva. Crec que el so del disc és molt especial, hi ha cançons que assenyalen una altra forma de fer música en aquest país, i no està bé dir-m’ho a mi mateix, però crec que un tema com el que dóna nom al disc, Pam a pam, o el de Túria, no pertanyen a la línia recurrent del folk, ni a la del pop de fusió, o a l’etiqueta de les músiques del món per buscar referències que s’aproximen. Trobe que hem fet una cançó melòdica d’arrel mediterrània, amb estructures pop i arranjaments electrònics de difícil categorització, amb una personalitat gens conceptual i sí assaonada de referències dispars. Molta gent em diu que li costa entrar al disc perquè li sobta d’entrada un producte proper al cant d’estil, vestit amb programacions i col·laboracions tan dispars com el so grec de Spyros Kaniaris o la percussió senegalesa de Daouda Fall Diagne; els resulta abusiu o fins i tot inconnex, però quan finalment es treuen el prejudici de si és modern o no, si toca tots els pals per convicció o peca de pretenciós multiculturalisme, etc... aleshores escolten dotze cançons de tall simple amb arranjaments arriscats però que funcionen. Volíem fer un disc de cançons d’estil inclassificable, i crec que ho hem aconseguit.

P. El mediterrani com a essència, és una constant en la teua trajectòria. Quin paper té aquesta geografia en la teua manera de concebre la música?
R. Som uns grans desconeguts de la música mediterrània. Jo mateix conec més grups anglosaxons que grecs o turcs. I no sols això, tenim una presència constant als mitjans de comunicació d’artistes que fan rock a Califòrnia o Manchester, però no coneixem l’escena rock de la ciutat d' El Caire. És a dir, no sols ens afecta greument el dèficit d’altres estils o tipus de música popular que es puga fer arreu del món, també patim els efectes desequilibrats i injustos d’una deslocalització de gèneres sempre en benefici dels grans, perquè les majors americanes o angleses no sols han inoculat el virus de la seua música, també han garantit la primacia de la difusió dels seus productes en detriment dels sorgits en altres llocs o cultures seguint els mateixos paràmetres i que presenten semblant o més qualitat. És de bojos! En aquest camp de batalla, jo he optat per treballar-me la proximitat amb els meus veïns del mediterrani i conéixer la seua riquesa musical sense per això constituir-me en talibà d’aquesta gran família contra l’imperi anglosaxó. Jo crec que tot pot conviure, però sempre demane identitat, coherència i veritat en la música; com a qualsevol discurs artístic, això és el mínim que s’ha d’oferir. El mediterrani aporta una altra forma de cantar, propera a la improvisació i el gust per ornamentar, de respirar els temps i els ritmes més complexa amb multitud de compassos d’amalgama -irregulars-, també proposa una simplicitat en els arranjaments i instrumental comparable a les propostes més minimals de l’avantguarda sonora anglosaxona; i després tenim el gaudi social de la música en viu, que al mediterrani suposa en quant a ús i significació un fenomen tan vital com el menjar o dormir. A l’Estat Espanyol ho estem perdent (el cant d’estil, però, ara es troba en un moment dolç i recupera terreny), ja que proliferen els festivals comercials de música on el que importa és dur grups de fama mundial i que tot plegat siga rentable. Així hem perdut espais i cites públiques musicals sense un ànim de lucre explícit on compartir aquest art s’esdevé un ritual col·lectiu sovint atzarós, de llarga durada, amb tothom participant com a músic i no com a oient passiu i on es produeix la màgia de les trobades amb excusa artística.

Rafel Arnal, en viu
P. Què significa per a tu l'actuació en viu? El marc de l'escenari, el contacte amb el públic...
R. El directe d’un concert és una experiència que no es pot descriure amb paraules, i tampoc segueix una lògica en quant a sensacions o resultats. Prepares un repertori, assignes papers a uns músics, tries els pantalons que vols lluir a l’escenari, i després de tot això surts a l’escena i tot és com nou, imprevist i a voltes ingovernable. La meua primera incursió en el món professional fou amb una obra de teatre en què feia d’actor de repartiment (Como Perros, de Niggel Williams, dirigida per Pepe Miravete), fou estrenada al teatre Bancaixa de València i els darrers 15 minuts de l’obra em quedava completament despullat davant el públic i m’assassinaven amb una ampolla de vidre trencada com a cloenda de la peça. És a dir, crec que vaig iniciar-me massa impetuosament i el resultat em fou tan increïblement trencador com per trobar res que m’ature o em faça renunciar a les sensacions d’un directe. És per això que, com et deia al principi, es tracta d’un altre espai on ocorren coses que no es poden raonar; s’han de viure, i prou. Un punt de no retorn, una volta surts a l’escena, on et trobes amb el temps, les pors, la curiositat, l’esperit crític, el criteri, l’experiència de molta gent que t’ha concedit el privilegi d’ésser allà per observar el que millor o pitjor fas, i per tant ja pots imaginar que d’eixos moments no pot sortir res trivial o comú. Se'n diu màgia. Jo sóc molt de creure en una energia que sobrevola els moments previs a qualsevol directe. Hi ha un clima especial que s’instal·la a la sala durant les actuacions, i és just allà que et sents responsable de la gent que ha anat a veure’t i per tant t’adreces als esperits de l’escena per tal que facen el possible i pugues fer brollar de tu una certa màgia per compartir. Evidentment, quan més bona música, o text, o coreografia oferisques millor perquè els esforços finals sumen més, però al cap i a la fi pots estar veient una peça mitjanament mediocre però trobar un ésser humà fascinant a la caixa de l’escena. Eixa és la màgia de la distància teatral.

Imatge del seu videoclip Diumenge
P. Quin creus que és el paper de la música folk/ètnica/alternativa dins el conjunt de l'oferta musical actual?
R. El folk, hui en dia, a l'igual que qualsevol dels estils o tendències musicals actuals, és tan sols un element d’estil més, encara que definitori, en l’àmbit del negoci musical que serveix per projectar idees, donar-los una certa forma i fer coherent allò que dius amb com ho dius. No m’agrada gens això de les escenes a la música (el rock, l’electrònica, l’indie, les músiques del món... cadascuna per un costat; etiquetes al cap i a la fí que tan sols separen temàticament la música), darrere d’aquests aparentment mons musicals indissolubles s’hi creen grups de mercat i fins i tot oportunitats de negoci relacionats amb l’estil de vida o aplicacions per a smartphones on diàriament et recomanen grups o músics que surten nous semblants als que hi tens de referència. Per tant, quan parlem d’aquests estils jo sempre dic que el més important és la bona o la mala música, i que un s’ha d’aventurar a caure en pous desconeguts de músiques que mai haguera imaginat escoltar tan sols pel plaer de sortir-ne més o menys beneficiat de les idees o dels sons que s’hi proposen. Una volta dit açò, i ara citant al Toni Segarra, un publicista català a qui seguisc de ben lluny pel seu treball, ens trobem en un moment on les idees generen estructures, i no pas a l’inrevés. És a dir, que pots fer qualsevol cosa creativament parlant, que si aquesta funciona farà que tot al seu voltant s’enriquisca. Pense que aquesta és la clau del gran canvi que ja tenim davant els nostres nassos en la indústria musical en específic i en la cultural en general; doncs, si ara és possible fer qualsevol cosa i de forma tan fàcil posat que la tecnologia ens ho dóna pràcticament fet, per què ens hem de negar la llibertat d’apostar per les nostres idees i hem de tenir por del fracàs si no es regeixen per determinats estils o tendències de mercat (incloent-hi la llengua en què es canta, és clar), si al cap i a la fi hem reduït fins a la mínima expressió l’estructura jeràrquica de les grans corporacions musicals del business, i a més ens hem apropat més que mai al públic amb les noves formes de comunicació social via web? Em sembla que aquest és un moment molt especial, siga com siga com ho faces i com ho digues. De fet, si el públic et segueix i et fas conéixer pel teu treball, chapeau!

El Caire, 31 desembre 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada