Coses bones per començar l'any: Ressenya d'Últimes existències, per Hèctor Serra

A la primera presentació d'Últimes existències a València vaig tornar a parlar de la meua absoluta ingenuïtat durant el procés d'escriptura del llibre, sobretot pel que feia a la tendra creença de pressuposar que quan aquest es publicara, la crisi ja seria un fenomen del passat. Babau de mi -ui, açò sona a nom de colònia cara-, l'actualitat ens demostra que la crisi, com els texans desgastats, ha vingut per a quedar-se molt de temps. Amb això, i assumint que la recessió no és una moda fugissera, em plau en gran mesura el fet d'estar rebent durant aquests dies tan bones referències sobre el llibre en qüestió. I és que a més de la intensa valoració lectors, i de les bellíssimes paraules que li va adreçar al text l'escriptora mallorquina Antònia Vicens, volia adjuntar-vos també la ressenya que li va dedicar al meu nou treball el poeta d'Aldaia Hèctor Serra, responsable del molt recomanable bloc L'Extraradi (Corpus d'escrits per a compartir des dels encontorns), el qual vos encoratge a visitar no només pel seu innovador disseny i composició visual, sinó pel seu meritori contingut.

Ressenya d'Últimes existències per Hèctor Serra

Hèctor Serra

De l'autor de la ressenya, dir que ha reunit en el seu article dos llibres que m'han fascinat durant 2012 i que ha copsat alhora una de les influències fonamentals a l'hora de concebre la meua obra. I és que l'ombra fílmica d'Iñárritu, és tan allargassada i sinistra com les mateixes temàtiques que guien el llibre i que demostren que sols a través de l'ull líric, poetitzador, podem traduir aquesta realitat tan abassegadora que no per més atordir-nos ha de deixar-nos totalment abatuts. Per això empraré dos adients versos d'Hèctor Serra, del seu poema Cançó de bressol per a Chloé en el seu primer aniversari per tancar aquest post:

                   

"(...) que la set per aprendre mai no t’assacie
        i el dret a caure i tornar a alçar-te mai no t’amoïne"

Doncs, això: que en aquest nou any contiuem ben assedegats de lluita i que no ens facen por les escomeses ni els bacs, per més dures les unes, per més dolorosos els altres. Benvingut 2013: mentrestant, però, la cara ben alta; l'ànima, erta i esponerosa.