dijous, 13 de setembre de 2012

Tard o d'hora, tots acabem tornant al col.le

Tal com em vaig acomiadar de vosaltres fa ara dues setmanes, amb aquest progressiu canvi d'oratge i el retorn a la normalitat (què és normalitat, com diria el geni Millás) torne a reprendre els meus calcetins amb la mateixa il.lusió del principi. I ho faig en setembre, el mes iniciàtic per excel.lència. El mes on comença tot de veritat, independentment de Cap d'Any i el fals reset de l'1 de gener. Setembre és el mes on encetem realment l'any i la millor explicació a aquesta realitat és l'inici del curs escolar: episodi que no puc deixar de rememorar any rere any i que justifica la preciosa frase de Rilke sobre la vertadera pàtria dels homes, és a dir, la infantesa.


Més enllà de nostàlgies evidents, crec que l'enyor respecte a l'escola és un fenomen col.lectiu. És cert, que si evoquem aquells anys primerencs, deduïm que cada curs, cada grapat de vivències, forjava un univers de temps expandit, just com els nostres primers estius; un paradís de goig sense mesures ni límits temporals. Tornar a l'escola era partir de zero novament. L'EGB, això sí, suposava un repte almenys simbòlic, amb aquella gradació des de primer a huité. En cada etapa, però, les mateixes sensacions: aquells plumiers lluents i farcits d'objectes que de vegades ni empràvem, aquells quaderns pendents d'encetar, aquells retoladors Carioca que pudien a alcohol fins que aish! se'ls assecava la punta, aquelles maquinetes de fer punta i els llapissos als que sempre se'ls trencava l'ídem... Així mateix, no sé per què he emmagatzemat per sempre dos detalls particulars dins d'aquest peculiar inventari: les ceres Manley i la pintura de dits Jovi.


Aquest material, pertanyent als anys de l'ensenyament primari, el recordaré per sempre i no hi ha vegada que ensume l'esmentada pintura o els pastosos colorets Manley i no em vinguen al pensament una estranya barreja d'evocacions. Com la magdalena de Proust, l'olor intensa d'aquests productes és una drecera directa cap a aquells anys on res era com seria després. Al cap i a la fi, sempre he pensat que hauríem d'acarar la vida amb la mateixa il.lusió amb la que ens enfrontàvem a aquells collages de macarrons o a aquelles rudimentàries i imperfectes obres de marqueteria. La vida, amb creativitat, és més vida. Sens dubte. I si és amb les mans brutes, encara millor. Al mateix temps, per què amb el pas al món adult, tots perdem en espontaneïtat i enginy tot el que guanyem en falsa seriositat, en falsa perspectiva?

Mai no ho he acabat d'entendre, però tot i amb això vos confessaré un ritual que cada any seguisc realitzant amb la mateixa fe d'aleshores. No sé si és instintiu, o simplement involuntari, però tots els anys, just quan comença el curs escolar, em compre una llibreta i un bolígraf; de vegades, un llapis o un quadern més menut. Tant se val. En les planes sempre encete nous propòsits, idees, per a l'etapa que comença. De fet, he de dir que pràcticament tots els meus llibres han nascut a partir d'aquesta afició. Paga la pena, doncs, reflexionar sobre aquesta necessitat d'iniciar els cursos de la nostra vida amb il.lusió, amb tasques com la que vos he contat o no per entremig. Tard o d'hora, tots acabem tornant al col.le. La vida és aprenentatge. La vida és una escola que mai no tanca. Això sí, la millor de les escoles és la que ens obrí les portes del món, aquella que enyorem. Hui, per exemple, he vist des del meu balcó com els xiquets s'apressaven per arribar a temps a la primera classe del dia. Carregats amb la motxilla, i amb el tedi de matinar, el seu rostre dibuixava carasses a mig camí entre el cansament i la resignació. De colp i volta, me n'he adonat: per més que ens n'allunyem, per més que assumim una falsa maduresa, sempre serem aquell xiquet que corria atrafegat abans que sonara la sirena de les nou.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada