divendres, 21 de setembre de 2012

Sobre l'art, el turisme i la teoria del freak: Reivindicar l'Ecce-Homo no és burlar-se de Cecilia Giménez

Ara que ja se n'ha parlat tant de l'Ecce-homo de Borja i de totes les conseqüències promocionals que ha suposat l'incident pictòric de la ja conegudíssima octogenària Cecilia Giménez per al municipi saragossà, caldria fer una sèrie de reflexions per tal de contradir l'excessiva seriositat amb què molts han interpretat el fenomen. Un fenomen curiós, rematadament kitsch, que crec que és un dels episodis més punks que ha viscut aquest país des de La Movida -si és que allò realment va exisitir, tal com desmitifica Alaska i companyia-, tenint en compte alhora veneracions posmodernes com la del No cambié de Tamara, pels volts de 2002. Efectivament, el cas de l'Ecce-Homo de Borja és del tot diferent, i un -que és molt permeable a aquestes fenomenologies surrealistes perquè volent-ho o no sempre m'he sentit prou freaky- no podia perdre's l'espectacle, aprofitant la proximitat de tal emplaçament en el meu darrer viatge.

Un servidor, amb febra, davant la masterpiece

Aparentment, Borja és un poble tranquil i el Santuari de la Misericòdia, el lloc del crim, està a cinc quilòmetres del centre del poble, encimbellat a una pedania fins ara poc transitada. El dia que hi vaig aplegar, ben al contrari, hi havia cua per accedir al recinte. Tota una proesa, si es té en compte que eres les tres i mitja de la vesprada, i el santuari no obri les portes fins a les quatre. Pels voltants, això sí, el guirigall de turistes frisosos giravoltant per la parròquia i l'estupefacció dels habitants de Borja, entre els quals es comptava l'esmentada Cecilia, qui arrossegava la cadira de rodes del seu fill, d'uns quaranta anys d'edat i amb paràlisi cerebral. L'actitud de la restauradora accidental, tenint en compte el ressò internacional de la seua peculiar intervenció, era el de l'assumpció forçada de la glòria mediàtica. Semblava farta de la notícia que ella sola ha generat, però al mateix temps conscient de no poder frenar ja una història que se li ha anat de les mans, al mateix temps que s'escolava per les xarxes socials en un rebot víric, de creixement vertiginós.

L'interior del Santuari, amb l'obra a l'esquerra

Tot seguit, quan el santuari obrí les portes, l'allau de turistes -al voltant d'una trentena de persones, a les quatre del migdia i amb el sol que queia!!!- accedí al recinte tot complint el requisit de respectar el silenci del lloc de pregària. És cert que durant l'estona que jo hi vaig estar, cap dels visitants deixà escapar cap rialla ni incrongruència; es curiós, de fet, com l'únic que pot escoltar-se allí és el so dels flaixos i dels telèfons mòbils mentre tothom fa cua per immortalitzar-se junt al fresc restaurat. I la litúrgia se segueix amb seriositat, com quan algú descobreix la serenitat de La Gioconda o la blancor del marbre del David de Michelangelo, és a dir, sense ironies, ni acideses. Per això, després d'haver-lo vist reproduït en desenes de formats i mitjans, la sensació que em va envair quan el vaig tindre al davant va ser del tot especial, enigmàtica. Com quan veus per primera vegada una obra cabdal de la història de l'art, però sense la mateixa ampul.lositat, és clar.


Jo no sé els altres, però jo en aquesta restauració accidental hi veig un poc de Münch, del seu Crit, que curiosament ha estat una de les reinterpretacions més emprades en l'homenatge que li han fet a l'Ecce-homo el col.lectiu d'artistes de Barcelona *Wallpeople. L'acció dels artistes catalans, sempre a l'avantguarda (i no solament de l'art), em recorda que a molts dels que critiquen amb agressivitat el caràcter banal de tot aquest enrenou els caldria revisitar un poc els annals de la història de l'art per tal de saber que l'error, la teoria de l'error, és un dels factors que permeten la consolidació de moltes creacions. I no parle d'errors arquitectònics -la Torre de Pisa no seria famosa, ni visitada per milions de turistes, si no estiguera torta, errada en la seua estructura-, sinó de tants detalls més que configuren la nostra cultura per tal de dir-nos que tot no és previsible. Ni en la vida, ni en l'art.

Una de les obres exposades a Barcelona pel col.lectiu Wallpeople

L'Ecce-Homo de Borja, doncs, és una lliçó sobre la que cal reflexionar. Què és el que consolida una obra d'art, al capdavall? L'afluència massiva de visitants han fet de l'esmentat indret un punt de peregrinació on fins i tot ja es cobra entrada (molt ben fet) i on ja ningú recorda l'Ecce-Homo original, un treball que no tenia res d'interessant i que els experts en patrimoni ni tan sols tenien catalogat ja fóra per la seua mitjana qualitat o joventut. Per tant, no paga la pena reivindicar aquesta (fallida???) restauració i celebrar l'èxit d'una operació que ha posat Borja en el mapa alhora que consolidava la solidesa d'un destí turístic?

Sketch visual, dels que pul.lulen pel Facebook

Comptat i debatut, ara el debat se centra en els drets d'autoria i en poder explotar el filó comercial del fenomen. Recorde que quan vaig eixir de la capella i vaig tornar a veure Cecilia i el seu fill deficient a l'únic bar de la pedania (està just davant del santuari) em va saber greu que per la seua edat i pensament, la dona no arribe a entendre que la seua acció pot revertir i passar a ser tot el contrari. Sobre l'Ecce-Homo hi ha samarretes ja i fins i tot ninotets, però no sé si Cecilia -amb el suport o no de l'Ajuntament de Borja- tindrà l'habilitat de poder recaptar algun royalty de tota aquesta estratègia. Almenys s'ho mereix, i almenys li faria paper a ella i al seu fill, tenint en compte les necessitats de la seua malaltia. Seria el més just, posats a dir. En tot cas, si el món de l'art ha esdevingut mercaderia pura i artistes com Damien Hirst guanyen milions de dòlars sols per pintar un nas de pallasso a un retrat del s.XVIII o diseccionar un tauró dins una peixera de formol, què li barra el pas a aquest Ecce-Homo per convertir-se en una obra de renom?

2 comentaris:

  1. Em pareix una reflexió interessantíssima. En realitat, aquella "Teoria (o estètica) de la recepció" de l'art dels anys 60, segons la qual una obra (plàstica, musical, literària, en qualsevol llenguatge) va adquirint valoracions i sentits diferents segons com i quines siguen les "mirades" dels espectadors, dels oients, dels lectors, etc. em pareix que continua sent molt suggerent. Gràcies per escriure amb aquest rigor i amb aquesta agilitat. Quina sort que tenim podent-te llegir!

    ResponElimina
  2. Iep, Maria Josep!
    En efecte, crec que tot es basa en la percepció. Encara que en aquest cas, estic percebent un cert classisme entre les èlits d'avantguarda que van reconéixer en un principi l'encert de la performance. És curiós i prou profund.Seguirem parlant-ne, de segur

    ResponElimina