Curs 96/97, un assalt a la nostàlgia

Gràcies a aquest sol estiuenc, més bé egipci, amb què hem encetat el mes de maig m'he enrecordat d'un instant que no té res a veure amb l'oratge especialment o potser sí. No sé si se me'n va la pinça o si alguna volta la vaig tindre posada o fins i tot si l'expressió és normativa en valencià. Tant se me'n fot: la calor matinera d'aquests dies em remet, no sé per què, als darrers matins del curs escolar, quan els primers rajos del sol escalfaven les persianes i els finestrals com per avisar-nos de la imminent arribada de les vacances. Evidentment, encara havíem de passar pel tràngol dels exàmens, però aquell canvi de temperatures sempre significava la fi d'alguna cosa, l'inici d'una altra.

D'altra banda, em ve també al cap una reflexió de l'escriptora Elvira Lindo qui, arran de la seua darrera novel.la, qüestionava l'al.lèrgia dels escriptors espanyols al sentimentalisme o a, lluny d'aquest matís, emprar recursos sentimentals en el decurs dels seus textos. Es tracta de vergonya? D'aparençar poca seriositat o objectiva professionalitat? Al cap i a la fi, entenc molt bé el que la columnista tractava d'analitzar perquè moltes vegades, sobretot com a jurat d'algun premi literari, m'he adonat de la càrrega punitiva amb què s'aborden les narratives que fan ús d'aquest recurs, cosa que no ocorre amb la mateixa infal.libilitat en altres geografies i literatures.

Tenint en compte els dos paràgrafs premonitoris, sols volia avançar-vos que aquest post és sentimental i que sols pretenia recuperar un instant del curs 1996/1997 del meu grup de COU de l'Institut Chabás de Dénia. La foto la rescate coincidint amb el quinzé aniversari de la mort de Samuel Llorca, qui m'acompanya no sols a la foto, sinó també a la memòria. Ell, com tots els qui l'acompanyem al retrat, vivíem un any decisiu: el curs on tot acaba i tot comença, el curs on abandonem l'adolescència per immiscuir-nos en eixa absurditat que titllem de món adult. Quinze anys després, no sols sembla que hajam canviat de segle, sinó de món. Sembla que totes les preocupacions i dèries que es coïen en aquella menuda i atapeïda aula s'hagen difuminat en el temps, a l'igual que les vides dels qui hi apareixem: totes distintes, totes interessants, totes forjades en diferents solcs.

Totes, llevat d'una, que no va superar el curs ja que no va arribar-hi a temps. Quan mire la foto, esguarde el meu amic Samuel i especule amb tot allò que, com la resta d'alumnes, podria haver arribat a fer. Al pati, entre rialles i entrepans, destriàvem projectes, possibles estudis o fins i tot viatges a l'estranger. Tant de temps després em plantege on van a parar els somnis interromputs, on resten els plans aplaçats. És estranyíssim aquest món nostre, aquesta biologia tan peremptòria i feble.

Tot plegat, almenys, quan rememore el seu somriure em queda el consol d'envejar-li un do del qual se'ns ha privat a la resta de companys del mateix curs: Samuel, tu no envelliràs mai. I això, en aquest altre costat on fins i tot les bafarades d'aire ens rovellen, és impossible. Conforma't amb eixa immortalitat, estimat amic, mentre nosaltres amassem, ben repretades les dents, l'enyorança.