Gràcies a aquest sol estiuenc, més bé egipci, amb què hem encetat el mes de maig m'he enrecordat d'un instant que no té res a veure amb l'oratge especialment o potser sí. No sé si se me'n va la pinça o si alguna volta la vaig tindre posada o fins i tot si l'expressió és normativa en valencià. Tant se me'n fot: la calor matinera d'aquests dies em remet, no sé per què, als darrers matins del curs escolar, quan els primers rajos del sol escalfaven les persianes i els finestrals com per avisar-nos de la imminent arribada de les vacances. Evidentment, encara havíem de passar pel tràngol dels exàmens, però aquell canvi de temperatures sempre significava la fi d'alguna cosa, l'inici d'una altra.
D'altra banda, em ve també al cap una reflexió de l'escriptora Elvira Lindo qui, arran de la seua darrera novel.la, qüestionava l'al.lèrgia dels escriptors espanyols al sentimentalisme o a, lluny d'aquest matís, emprar recursos sentimentals en el decurs dels seus textos. Es tracta de vergonya? D'aparençar poca seriositat o objectiva professionalitat? Al cap i a la fi, entenc molt bé el que la columnista tractava d'analitzar perquè moltes vegades, sobretot com a jurat d'algun premi literari, m'he adonat de la càrrega punitiva amb què s'aborden les narratives que fan ús d'aquest recurs, cosa que no ocorre amb la mateixa infal.libilitat en altres geografies i literatures.
Tenint en compte els dos paràgrafs premonitoris, sols volia avançar-vos que aquest post és sentimental i que sols pretenia recuperar un instant del curs 1996/1997 del meu grup de COU de l'Institut Chabás de Dénia. La foto la rescate coincidint amb el quinzé aniversari de la mort de Samuel Llorca, qui m'acompanya no sols a la foto, sinó també a la memòria. Ell, com tots els qui l'acompanyem al retrat, vivíem un any decisiu: el curs on tot acaba i tot comença, el curs on abandonem l'adolescència per immiscuir-nos en eixa absurditat que titllem de món adult. Quinze anys després, no sols sembla que hajam canviat de segle, sinó de món. Sembla que totes les preocupacions i dèries que es coïen en aquella menuda i atapeïda aula s'hagen difuminat en el temps, a l'igual que les vides dels qui hi apareixem: totes distintes, totes interessants, totes forjades en diferents solcs.
Totes, llevat d'una, que no va superar el curs ja que no va arribar-hi a temps. Quan mire la foto, esguarde el meu amic Samuel i especule amb tot allò que, com la resta d'alumnes, podria haver arribat a fer. Al pati, entre rialles i entrepans, destriàvem projectes, possibles estudis o fins i tot viatges a l'estranger. Tant de temps després em plantege on van a parar els somnis interromputs, on resten els plans aplaçats. És estranyíssim aquest món nostre, aquesta biologia tan peremptòria i feble.
Tot plegat, almenys, quan rememore el seu somriure em queda el consol d'envejar-li un do del qual se'ns ha privat a la resta de companys del mateix curs: Samuel, tu no envelliràs mai. I això, en aquest altre costat on fins i tot les bafarades d'aire ens rovellen, és impossible. Conforma't amb eixa immortalitat, estimat amic, mentre nosaltres amassem, ben repretades les dents, l'enyorança.
ERES INCREIBLE JOVI. M'HAS ARRIBAT AL CORET AMB LES TEUES MERAVELLOSES PARAULES, I FINS I TOT, M'HA ARRIBAT UN NUC QUE M'HA PUTJAT FINS LA GOLA I HA BANYAT ELS MEUS ULLS. AMB TU, HE TORNAT A REVIURE AQUELL CURS. I COM TU BEN BÉ HAS DIT, AMB NOSTÀLGIA. COMPARTESC AMB TU, LA TEUA REFLEXIÓ. ESTIC MOLT D'ACORD. ON VAN A PARAR ELS SOMNIS INTERROMPUTS?
ResponEliminaÉs que va ser molt fort tot el que vam viure i molt intens alhora. Quan ho pense, sembla que no ha passat el temps, veritat?M'alegre que t'haja agradat, Silvia. Un abraç!
EliminaLes teues paraules m'han dut a la ment una carta que vaig escriurer l'any 2008 a una bona amiga que també ha passat al costat d'aquells que no envelliran mai...en el meu cas ella va formar part dels meus anys universitaris en Alacant, on a banda de compartir pis, també vam arribar a compartir habitació. Cada vegada que veig el castell de Santa Bàrbara la recorde, per qué del balcó de la nostra habitació es veia perfectament i quan estávem cansades d'estudiar, una de les dos dia, Qué bonic és el castell! i ens posàvem a xarrar de les nostres coses... Aquells meravellosos anys!
ResponEliminaJo crec, Pepa, que eixos moments succeeixen per algun motiu, potser per a que els recordem sempre. Els amics se'n van, però les vicències es queden. Es estrany, és la vida...
EliminaJovi, molt bonic i toc especial!! Jo per la ràdio he sentit que fan per ara la competició en el seu nom, com tots els anys mmm jo no estic en la foto??? Jajaja Seria d' Història de l'Art, pense.
ResponEliminaMolt bons records en el post i la foto. M'agrada :-)
Hola Tere, m'alegre que t'haja agradat. Lo de la foto, no sé per què no apareixes,ho esbrinarem, però en tot cas a mi me la va passar Consuelo, l'americana. la data exacta no la sé.Un abraç!
EliminaGran, Jovi! El primer que em passa pel cap es la vergonya de pensar, que ens preocupem en el dia a dia per coses que ben be no tenen importància, i que son aquests moments com els de la foto els que tenim que tenir en el pensament; el somriure de Samuel, la disciplina esportiva que sempre he envejat, però sobretot les ganes de viure que tenia....
ResponEliminaJordi Jorro
Hola Jordi!T'agraïsc moltíssim les teues paraules, perquè és precisament això el que volia transmetre amb aquest recordatori. Tots hem de sentir-nos feliços de poder haver viscut allò que Samuel no va tindre l'oportunitat de viure. En les nostres vides hem de reflectir els seu afany de superació, de lluita i així homenatjar els anys que sí vam poder gaudir amb ell. Crec que aquest és el seu missatge i l'herència que millor hem de guardar. Un abraçada!
ResponElimina