dimarts, 15 de maig de 2012

15-M: Un any de revoltes

Recorde perfectament el que em deia fa vora una dècada un professor meu de la universitat. "Als joves se us ompli massa la boca de revolució, però heu de saber que és una paraula molt gran, potser massa", argumentava sovint, sobretot a les vespres d'alguna manifestació. Des d'aleshores, sempre he pensat que l'esperit rebel que guia els moviments contestataris no té l'obligació de passar pel filtre de les generacions joves, sinó que pot enllaçar també amb altres segments i que és sols a partir d'aquest punt, el de la simultaneïtat generacional, quan queda garantida la conxorxa global.

Precisament ara que celebrem el primer aniversari del 15-M, m'adone que l'èxit de la revolta s'ha fonamentat en aquesta conjuntura. És clar que som nosaltres, l'anomenada generació perduda, qui congrià la ràbia i el malestar que originaren el fenomen, però és cert que per mitjà del nostre entusiasme vam aconseguir reviscolar les consciències d'aquells que ens precediren i d'aquells que, una vegada convençuts, també baixaren al carrer sense saber que ja tenien setanta o huitanta anys i que no tindrien la mateixa perícia a l'hora de fugir de les -exageradíssimes- escomeses policials.

Crec que el 15-M, com a efemèride i com a mite, dignifica la paraula revolució  tal com l'entenia el meu professor. Ben mirat, no hi ha posat rebel, ni fotogènies: hi ha indignació pura i dura, crua, com la vida mateixa. L'encetàrem els joves i l'acabaren els vells. Ells també han fet seues les nostres reivindicacions, perquè molts som fills seus, potser néts. Quin món van a deixar als seus deixebles? Què en queda, més enllà d'una jubilació gojosa i d'una mort no desitjada, com la de tothom? La seua contribució, doncs, la dels més veterans, és el capítol del 15-M que més m'ha emocionat. De l'origen real, de la llavor que encengué la indignació, ja vos en parlaré sobradament i, de fet, és el que em va motivar a escriure Últimes existències, el meu darrer llibre, Premi Ciutat de València 2011, que supose que veurà la llum després de l'estiu.

Tal com ocorre al llibre, tal com tots hem experimentat aquestos últims quatre anys, la crisi no és una pandèmia espontània que ens cau a sobre sense més. La crisi té noms i cognoms. La crisi té cara i culpables. És el nostre mateix sistema el que els aparta i els indemnitza per tal que no els falte de res. Està clar que algun dia se'ns havia d'esgotar la paciència i la ingenuïtat. Aquest dia té nom i es diu 15-M.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada