Encontres, reencontres, lletres i cors robats: Presentació a Gandia d'Últimes existències

Anunciava dilluns passat al Facebook i a Twitter, per mitjà d'aquesta targeta, l'acte que tindrà lloc el proper dissabte 22 de febrer al Casal Jaume I La Safor-Valldigna (Gandia, 19.30 hores). Una trobada que vaig coordinar mitjançant els Saforíssims, els quals, més que un col·lectiu, són un ésser vivent, una criatura en continu creixement -no deixeu de visitar la seua web http://www.saforissims.org/ per fer-se'n una idea-, un consorci literari i cultural que em té el cor robat; expressió que li manlleve a Maria Josep Escrivà, batejada Dama del Grau per l'il·lustre Salvador Bolufer (això implica el corresponent copyright pegolí), arran de la bonica entrada que l'escriptora redactà amb motiu del primer aniversari del seu bloc Passa la vida.

Tal com Maria Josep assenyalava en aquell article d'agraïment, i fent ús d'una expressió que és molt viva a la Marina, sobretot a Ondara, cal celebrar una i mil vegades el fet de tindre el cor robat, o en constant estat de robatori, per aquelles persones que fan que aquest país rodole en unes condicions de salubritat cultural acceptables. No me n'he cansat, durant tots aquests anys de presentacions i representacions, d'agrair l'afany d'aquells individus que acudeixen, ja siga tard, ja siga d'imprevist, a una presentació literària. La constància, alhora, d'aquells escriptors i escriptores valencians i en valencià que no han deixat d'entusiasmar-se amb l'objectiu d'acostar als lectors les seues creacions, per més minoritàries, per més marginals, que foren les circumstàncies. D'entrebancs n'hem tingut un munt, però no m'estaré de festejar que a la fi, fins i tot quan més pestilent ha estat la pudor del femeral circumdant, sempre ha florit la rosella, amb desafiant petulància, encimbellada entre la immundícia. 

Primera presentació, ara fa un any, d'Últimes existències a Ondara

Jo m'he decantat sempre per la bellesa d'aquesta flor, abans d'entestar-me en espigolar la resta d'un jardí en perpètua construcció. La podridura pot barrar el pas de vegades, però no sempre. I heus ací la sendera per on hem anat desfilant, de vegades porucs, sovint escopetats, però sempre conscients de la nostra comesa. A les darreres presentacions d'Últimes existències n'he parlat, exactament, d'això. Com la literatura ajuda a digerir la vida perquè al cap i a la fi no poden separar-se l'una de l'altra. Ha estat un plaer diseccionar la crisi a partir d'una interpretació pròpia. Ha pagat la pena escoltar per boca dels lectors com la recessió econòmica no sols és un dogma capitalista, sinó molts altres fenomens barrejats. Miratges que aquest dissabte abordarem de nou amb l'ajut de dos indroductors saforencs de luxe: Sico Fons i Lluís Miret. Dos escriptors que m'acompanyaran en l'anàlisi i el diàleg. Res millor que la conversa compartida, també amb el públic, per constatar que la literatura és una celebració col·lectiva. Una festa que, a diferència dels banquets orgiàstics que precediren el crack de 2008, no s'acabarà mai.

"No quiero tu voz", vull la teua ànima: La Voz Kids i el descens a les podridures de Mediaset

Deia l'altre dia un crític televisiu (que no m'agrada ni un pèl) que si els continguts de les cadenes de Mediaset s'han deteriorat tant és per l'avidesa d'una audiència assedegada de la dosi diària de degradació humana i, consegüentment, televisiva. És un argument recurrent que també repeteixen els acòlits de Paolo Vasile i també eixe presentador en estat de gràcia (i de taxímetre) permanent que s'anomena Jorge Javier Vázquez i que ocupa el 70 % de la graella de Telecinco. No vaig a contradir-los perquè és absurd: és el que els dóna de menjar i és el que els audímetres demostren poc dalt poc baix (E'hpaña és asín, i poc podem fer-hi). El que no podem negar és que més enllà dels clàssics consolidats de la cadena (Gran hermano, Supervivientes, Mujeres y Hombres y...), l'adaptació infantil de La Voz és una d'aquelles gestes que no sols somouen l'enteniment, sinó també els budells. Una novetat de temporada preparada a corre-cuita, a mercè de l'èxit del format adult, i destinada a ornamentar el primetime de música, il·lusions i carnassa... en edat de creixement.

He trobat a faltar l'opinió de més veus crítiques (des dels Observatoris de la Infància a reconegudes personalitats del gremi que, ves per on, també són tertulians del mateix grup empresarial) a l'hora de qüestionar quin és el límit d'uns programes que, no ens enganyem, no sols s'alimenten d'inversió publicitària, sinó d'una matèria prou més sensible com és la de les il·lusions dels menors. Tampoc no ens escandalitzem, el gènere ha existit sempre i ha donat sucosos beneficis, però tant fa: l'excusa de possibles (i realment poc probables) èxits esdevenidors anorrea qualsevol discerniment ètic en pares i tutors. La bulímia per la fama i el reconeixement s'empassa així la píndola de trellat necessari per allunyar els xiquets d'uns botxins catòdics que no només volen la seua veu, sinó també la seua ànima. Queda massa ingenu assenyalar de nou la immoralitat d'alimentar-se i enriquirir-se amb els anhels aliens, però no m'estaré de dir que si la matèria amb què es mercadeja pertany a ments encara tendres, la jugada és del tot vomitiva, execrable... però infal·lible. La Voz Kids té un bon share, que és el que mana. Però no oblidem que qui mana no sempre paga. Els participants es paguen les seues despeses per a la gravació del programa i no cobren per una actuació que pot acabar eternitzada, si hi ha errada o desafinació, per la xarxa viral de WhatsApps i canals varis. La fiblada que em motivà aquest post, de fet, fou el vídeo d'una cantant de nou anys que s'ha popularitzat per la seua manera d'interpretar Diamonds, de Rihanna. M'arribà entre rialles i escarafalls. A mi sols em quedà l'estupor. I el buit. I molta inconcreció.

Tot i amb això, m'ha interessat molt l'opinió d'amics  professionals de la docència que han incidit en la desvergonya d'uns formats que cada vegada desvirtuen més el sentit de la superació o de la lluita. Focalitzar aquests valors en la infantesa sempre ha estat un ardit útil i fins a cert punt recomanable; el que no ho és, pel contrari, és espectacularitzar les misèries que acompanyen aquest procés. Convertir les capacitats artístiques de cadascú en una competició sense respectar que la importància del talent és saber treballar-lo, cuidar-lo, estimar-lo, però no exposar-lo abans d'hora. Com ocorria amb els tradicionals carrets de fotos, el fet de traure massa prompte a la llum el film velava per sempre la qualitat de la pel·lícula. Amb els xiquets d'aquest nou hit de Telecinco pot passar exactament el mateix. Per això, a més de compadir-los, hem de saber protegir-los. Recordar-los també als programadors televisius, als dissenyadors dels catàlegs de moda, que la infància és un bé escàs, fins i tot molt breu. Desprestigiar aquest do és privar l'individu de la seua pàtria més íntima, que és la infantesa, com bé resava Rilke. Restar-los innocència per innocular-los ambició esbojarrada pel no-res és un verí que podem acabar pagant ben car. Però tant se val ja: ara es juga més al càsting que al sambori, al photocall que a la trompa, mentre el tram de 0 a 12 anys es consolida exclusivament com a segment de mercat. Sense candidesa. Ni innocència. Ni tan sols amb el dret de ser xiquet. D'actuar com un xiquet. No d'actuar, com un xiquet, davant d'una mitjana de quatre milions d'espectadors.

Digressions, aproximacions: "Una història de ficció" no és una història de demagògia

Què tenen a veure una hamburgueseria i la Guerra Civil? Filem més prim: què tenen en comú la cuina d'una hamburgueseria cutre i el desenllaç accelerat de la nostra guerra més recent? Potser, poc. Potser, alguns detalls. Potser, res de res. Quan vaig escriure el relat primerenc d'Una història de ficció, fa ara més de tres anys, em vaig plantejar aquest dubte inicial arran d'un titular que esguitava els rotatius i els telediaris dia rere dia en la plena i roent crisi econòmica de 2010: "Som la generació més malaurada desde la Guerra Civil". Una frase concisa, certament qüestionable, que fa que ens plantegem moltes coses, sobretot si encetem comparacions més o menys fructíferes amb el nostre passat. L'origen d'aquest conte era, si més no, formular aquesta contradicció: confrontar passat i present en un joc de gradacions, alhora narracions, que ens permeta arribar a un punt en comú. Després, és clar, el conte se'n va anar un poc de mare i es convertí en una novel·la. Jo continue pensant que les novel·les són simplement contes que se'n van de mare, que s'enjogassen paràgraf rere paràgraf fins a arribar allà on calga i que és precisament eixa manca de previsibilitat allò que més fascina a l'escriptor; més que més quan aquest creu que ha quantificat l'abast i possibilitats del text original.

Ben mirat, la història de Manel i Lluna, els protagonistes d'aquesta història (tot i entrellaçada amb la dels avis del primer) és una història ben actual. Generació perduda. Il·lusió, ídem. Estalvis mínims. Ocupacions i vivendes precàries. Sous i esperances minvants. Somnis aplaçats. Frustració latent. Rebuts pendents. Un catàleg que en un principi pertanyia a l'estoc temàtic d'Últimes existències però que va acabar descavalcant-se'n per la llargària excessiva. M'interessava aprofundir, així doncs, en l'odissea d'un jove llicenciat valencià que treballa a destall en una desangelada cadena d'hamburgueseries per poder sobreviure i anar maquinant esdevenidors plans. Un fàstig vital que el jove Manel combat per mitjà d'un projecte literari en construcció: la història dels seus avis. Un bàlsam contra la pesantor dels dies i de l'aire oliós que no s'escola per l'extractor de la sutjosa cuina del local. Una història que l'escriptor amateur aborda en les poques hores d'esbarjo que li queden sense saber que tal vegada la maniobra de narrar una aventura tan íntima i propera és el camí més factible cap a l'escapatòria. Mental i, més endavant, corpòria.

De l'argument, això sí, no desgranaré més detalls perquè aquesta és una tasca que li pertany al lector i sóc del parer que els escriptors ens hem fet un poc pesats ja amb les litúrgies introductòries. Després, cal remarcar que si heu llegit Esbós per a una improbable novel·la històrica (la novel·leta que tancava Sis contes i una novel·la incerta) sabreu que aquell text era un manifest meu contra el totalitarisme de la novel·la històrica entesa com a mera escenografia o com a carn de best-seller, a més d'un avís sobre la meua incapacitat de fer narrativa partint dels esmentats termes. En aquest cas, però, he fet una lleu excepció. I és que sempre m'havia captivat la llegenda de l'Stanbrook, el darrer vaixell salvador que partí des d'Alacant a les acaballes de la guerra convertit en l'última esperança del bàndol republicà. Doncs bé, heus ací la meua humilíssima i petita aportació a un símbol llibertari que precisament aquest dies commemora el seu 75é aniversari. Una coincidència curiosa que m'ha fet gràcia i que a més se solapa amb la publicació del llibre. El popular mercant il·lustra igualment la coberta tot i que el temps predominant de la novel·la és l'actual. Així mateix, m'interessava l'abast metafòric d'aquesta imatge que no pretén ni molt menys fer demagògia a l'hora d'intercalar la crisi econòmica amb la Guerra Civil. Són molt espanyoles, l'una i l'altra, per descomptat, però crec que mereixen tal anàlisi encara que siga amb riscs. L'explicació a l'instint de supervivència de l'individu. La necessitat de començar de zero. L'anhel de salvació. El concepte de fugida. El gest de la revolta. Ingredients que es barregen a Una història de ficció, en aquesta versió final que ha supervisat Josep Palomero, autor també de la guia didàctica que complementa el treball i director de la col·lecció Tabarca Narrativa de l'Editorial Tabarca on s'emmarca l'obra. Vull des d'ací agrair-li a Palomero la tasca realitzada, sobretot en l'esforç de focalitzar aquesta ficció cap al públic juvenil. Una història de ficció que he volgut que fóra una reflexió sobre l'escriptura i sobre els estímuls que ens motiven a practicar-la; una reflexió alhora sobre la simultaneïtat de la Història, la majúscula, de vegades tan distant, sovint tan recognoscible.

El recorregut per l’Europa literària de Simona Skrabec obri els Encontres a Beniarbeig

El passat dijous arrancaren a Beniarbeig les Jornades sobre literatura i història 2014, una iniciativa emmarcada dins del projecte Encontres a Beniarbeig que naix amb la intenció de consolidar una cita cultural per al municipi i alhora per al conjunt de la Marina Alta, tal com manifestà l’alcalde Vicent Cebolla en l’obertura d’un acte que comptà amb la participació de l’escriptor Tomàs Llopis com a representant dels coordinadors del projecte, així com del jove beniarbegí Pau Bañó com a introductor de la ponent convidada.

La programació l’encetà tot seguit l’escriptora i filòloga eslovena Simona Skrabec amb la conferència “Europa literària, Europa històrica”. Estudiosa de la teoria literària i traductora, Skrabec reflexionà en la seua comunicació sobre el sentiment nacional i sobre la visió del continent com a ens històric i cultural, tot partint de la dualitat que  dissecciona Europa en dos segments geogràfics i vitals no del tot recognoscibles. L’escriptora parlà de la vigència d’un teló d’acer de vegades físic, sovint intangible, que encara entrebanca la idea d’una Europa compacta. Un territori marcat pel contrast del binomi felicitat/infelicitat que s’entén i s’exemplifica a través de l’empremta de l’Holocaust dins la producció cultural de la segona meitat del segle XX. Per tal de traçar aquest recorregut artístic, Skrabec s’abeurà d’exemples pictòrics com l’autorretrat de Zoran Music o de textos intensos, i alhora intactes, com l’extracte de K.L. Reich de Joaquim Amat-Piniella. Valuoses mostres il·lustratives que arrodoniren una conferència magistral, seguida amb atenció pel nombrós públic que acudí a aquesta primera cita de la programació.

La ponència de Skrabec precedeix així les comunicacions de febrer i març, les quals  encapçalaran dos dels més destacats autors de novel·la històrica dins les lletres valencianes: Silvestre Vilaplana –qui ens parlarà el 20 de febrer sobra la realitat i la ficció que poblen la seua gran obra Les cendres del cavaller– i Josep Lozano, qui traçarà -27 de març- una sucosa panoràmica literària en la seua conferència “La novel·la històrica al País Valencià: Crim de Germania“. D’altra banda, el poeta i especialista en literatura hispanoamericana Tomàs Hernàndez conduirà la xarrada del 10 d’abril sobre “La invención de Índias” mentre que el prestigiós historiador de la Universitat de València Antoni Furió serà l’encarregat de tancar el cicle amb la intervenció del 22 de maig sota el títol “La història en les novel·les valencianes de Blasco Ibáñez”.

Sobre fer les Amèriques, sobre Trini Reyes, sobre bones notícies

Si fa ara dos mesos presentava, de la mà de l'Associació Cultural Ocell, el monogràfic sobre Trini Reyes dins el projecte Personatges i fets d'Ondara que Edicions 96 ha publicat dins la col·lecció L'Entorn, estic molt content de redactar aquesta entrada per celebrar l'èxit d'una edició que està pràcticament esgotada. La notícia me la comunicava ahir Vicent Ortuño, ideòleg d'aquesta història que va començar bé per acabar molt millor. En una època poc procliu a les carcasses i als escarafalls dins l'àmbit de la cultura, assabentar-se d'aquestes dades és un boníssim auguri per començar l'any. Per tant, vos adjunte la nota de premsa que des d'Ocell es va redactar ahir i que ja ha publicat un mitjà tan estimable i estimat com La Veu del País Valencià per tal de difondre una notícia que referma encara més les motivacions que ens conduïren a encetar aquest projecte editorial que no és més que un intent per fer relluir les nostres mitologies locals, les quals són, al capdavall, les que defineixen, les unes sobre les altres, la mitologia del nostre país. Gràcies, per tant, als que s'heu interessat per aquesta proposta. Gràcies als que n'heu parlat, debatut o ampliat les possibilitats de diàleg. Si més no, aquest projecte ens ha permés donar visibilitat a temàtiques i personalitats desconegudes per al gran públic. Continue pensant que aquesta és la labor més digna del periodisme i de la recerca: democratitzar l'accés a informacions, a històries, que bé mereixen l'atenció que els hem dedicat i que de segur cristalitza en properes incursions. 

Pepita Granel, Vicent Ortuño, Pepa Vives i Trini Reyes, a la presentació del passat mes de novembre

Carta oberta (filantropa i altruista) a SS.MM. Els Reis Mags d'Orient

Estimats Reis Mags:

Enguany no sé si m'he portat bé o malament. Fins i tot no sé com m'he portat. M'he emportat satisfaccions, també desenganys. M'he emportat també menjar per endur, encara que això no té res a veure. O sí. Tant se val: tant les coses de papanda com les que ens amenitzen o agren la vida duren una rosada. Penseu en la rapidesa amb què vola una pizza de pepperoni quan tens amics a casa. No sé si dura tant com el disgust de veure el rebut creixent de la llum, però vosaltres ja m'enteneu. En resum, que m'he portat bé. Molt bé. Al remat, té collons que se'ns demane durant tota la infantesa que ens portem bé per tal de forjar una edificant i esdevenidora façana moral si els adults electes que en teoria haurien de vetlar per la nostra benaurança futura s'encarreguen de fer tot el contrari. Entestat en dur-los la contrària, jo seguiré portant-me bé. No vull fer com ells, els dipositaris de l'emblema del poder (amb doble "p" o sense), que han capgirat el concepte del bé i del mal, incloent el matís eclesiàstic, fins al punt de creure's exonerats de qualsevol càrrega punitiva. Per això, perquè s'ho valen, com L'Oréal, perquè els cal aquest reconeixement, vull fer d'aquesta carta una llista de regals en diferit per tal d'aportar-los allò que bé mereixen. Amb gratitud i sense recances, Ses Majestats, voldria que féreu arribar a les persones enumerades els obsequis assenyalats. No és molt, però sí suficient. Feu-los saber que he dipositat molta il·lusió, molta força, en aquests regals; tanta com ells en fer-nos la guitza durant l'extint 2013.

I ara passem ja, com si fórem el comité de la FIFA, a repassar el hit parade:

A En CARLOS FABRA, el DVD d'Aviones, el film d'animació de Disney-Pixar (sona fatal el nom d'aquesta productora): Una oportunitat per rescabalar-se d'un projecte utòpic, també hilarant, que podria ser l'acudit perfecte si no ens costara als ciutadans valencians el pessic que ens ha costat. En els països decents, o fins i tot en els països normals, aquest expresident de pacotilla, que no de Castelló, hauria de pagar de la seua butxaca el dineral balafiat. Al país de Carlos Fabra, que és també el de la seua filla Andrea Fabra (sí: la del que se jodan los parados) i el país on s'erigeixen estàtues coentíssimes com la de Ripollés al mateix aeroport fantasma (no perquè estiga buit, sinó com a apel·latiu al seu ideòleg), no existeix la mesura. Per això mateix, que ell i la filla (i tots els que l'aplaudeixen) s'ho passen d'allò més bé amb aquests avions parlaires que són molt més versemblants i assumibles que el seu aeroport de Pin y Pon.

A N'ALBERTO FABRA, una subscripció al Club Súper 3: Una filiació necessària per tal que el nostre presi faça memòria i recorde que ell mateix va signar com a alcalde de Castelló la moció per facilitar l'emissió de TV3 no sols a la ciutat que ell representava, sinó a la resta del país. Un lapse que potser ell ha oblidat però nosaltres no. Probablement, el fet de desmantellar Canal 9 era una excusa per obrir-li el pas a la televisió catalana, qui sap. La qüestió és que és curiosíssim encetar una legislatura prometent sumar nous canals de televisió i acabar-la destruint l'únic que ens quedava. Aquest xicon és un crac i encara no ho sap. Que l'incloguen per favor en l'òrgan consultor d'Intereconomia TV.

A En FELIPE GONZÁLEZ i En JOSÉ Mª AZNAR, ex aequo, un curs intensiu de Macramé: Sí, un curs intensiu de macramé, també de punt, per tal que obliden un poc la sucosa pertinença al consell assessor de Gas Natural i Endesa, respectivament. Que obliden, encara que siga una estona, que cadascun d'ells cobra més de cent mil euros a l'any per pegar la cabotada quant a successives sagnies energètiques dissenyades per espoliar la ciutadania. Per això, mentre cusen bandoleres, mantellines i fundes per al comandament a distància, tant l'un com l'altre se sentiran aliens a conceptes com el de la subhasta energètica i polèmiques semblants. En definitiva, descobriran que l'artesania dignifica l'ànima i que tot allò confegit via macramé sempre ens para bé; el bipartidisme, per contra, ens para com el cul.

A N'ALBERTO RUIZ-GALLARDÓN, un cap de setmana amb el col·lectiu FEMEN en hotel rural de 4* + Bono Spa + Vinoteràpia + Sopar de gala: Un cap de setmana amb programació d'activitats esportives per compartir el mateix oxigen amb les dones a les quals aquest ministre ha contribuït a ofegar una miqueta més. Oxigenar-se no és fàcil si tens l'ànima arnada. Aquest encontre pretén, així doncs, revifar l'esperit humanitari del polític madrileny, el qual podrà aparcar la seua addicció a ensumar pegament: substància sense el consum de la qual no s'entendria la signatura de decrets tan retrògrads que estem ja a un pas de la redacció d'ordenances municipals sobre la tinença de dinosaures. Mentisc: els dinosaures són posteriors a la legislació de Gallardón, a tocar del big bang, però no del planetari, sinó el dels testicles.

A Na MONTSE SUÁREZ, un especial per a ella només de Hermano Mayor, a Cuatro: És urgent que alguna força nacional, o internacional, hi intervinga i li diga a aquesta advocada i tertuliana madrilenya que la visceralitat no és bona per a res. En el porno o en altres registres mediàtics sí, però en la tele no. M'esborrona la cabellera i l'actitud feixista d'una comentarista que confon la raó amb l'opinió, o el debat amb l'esclat. Lluny del parer ideològic, per què són tan fastigosos la majoria dels periodistes de dretes que operen en ràdios i te-de-tés? No dic que els d'esquerres se salven, però em referisc a la predominança de caspa all around. Montse Suárez, per damunt de tot, em glaça la sang. Al cap i a la fi, ella és el resultat d'una indigestió televisiva que fa dels debats polítics que s'emeten en tots els canals estatals una espècie de fira de ramaderia ininterrompuda on la ferum de les bèsties no és menys pestilent que les seues aportacions, parlades o lladrades.

A N'ARTUR MAS, un impermeable i un paraigua: Per poder suportar l'aiguat d'escopinades, sobretot llançades des de la part més mesetària i anquilosada de l'Estat Espanyol. No ens oblidem que la millor campanya independentista per a Catalunya l'ha impulsada sempre l'Espanya profunda, la Franco-friendly, partint d'una visió ja no castradora sinó simplement demencial respecte al que sempre ha considerat perifèric. La ultradreta espanyola, immiscida en el partit que regeix el govern, és la que ha accentuat un procés que no havia estat mai tan imparable com ara. Hi ha una Espanya integradora, dialogant i plural, és clar, i també és cert que molts la recolzen; jo, pel contrari, l'única que sent ben viva és l'Espanya del Pujol, enano, habla castellano: un mantra que no ha mort mai, sinó que s'ha recompost en l'ombra per anar agafant forces i projectar la seua indignitat. Un país que sols se sent fort quan trepitja la identitat dels altres és un país en crisi i emmalaltit. Un país que valora els seus idiomes i les seues cultures és un país ric i amb futur. Espanya, sense dubte, es troba encara en la quarantena indefinida del primer grup.

Bo, i amb això, com dirien els Looney Tunes: esto es todo, amigos. Als destinataris, dir-los que rebran els presents per mà de drons. Sí, dels que volen. Dels que penses que són avions teledirigits quan en realitat són missatgers d'Amazon. El mateix model que pot gasejar un barri de Síria o dur-te a casa el DVD descatalogat de Fui a por trabajo y me comieron lo de abajo. Bons reis i bons tortells. Rosegueu bé la massa, això sí, perquè de vegades fa bola. Quan això passa, sé que fa un poc d'ois, la veritat. Però encara fa menys nosa que el resum de titulars de 2013 que m'he volgut estalviar per fer més agradívola aquesta primera entrada de l'any. 2014, uf! Un any davant del qual penses el mateix que quan entres a un after, a un casament o a un comiat de solter: ara ja he entrat, bé, però no sé com i quan eixiré.

Un any d'Últimes existències

Atordits sovint per l'allau de les novetats editorials, la veritat és que és molt difícil quantificar fins a quin punt un llibre és encara una novetat o no. Tenint en compte que 2013 m'ha passat volant i que és certa la dita que diu que els anys corren més de pressa en la mesura que anem fent-nos grans, hui no acabava de creure que ja fa un any des que eixia al carrer i es presentava per primera vegada Últimes existències. Un aniversari que l'amic (i ocasional dissenyador gràfic) Toni Masip s'ha encarregat de recordar-me per mitjà d'aquest recull de comentaris i ressenyes sobre l'obra. No hi són tots els que n'han parlat, però almenys hi ha una mostra del que s'ha publicat, del que s'ha comentat. Paraules que vull agrair novament ja que de no ser pel suport dels companys del gremi, seria molt complicat difondre ja no la nostra literatura, sinó la literatura en general. El panorama mediàtic de casa nostra s'ha aprimat durant aquest any tant com les nostres expectatives d'assolir un mapa estable de mitjans de comunicació, per la qual cosa sols ens queda l'opció de perserverar en els procediments que fins ara ens han resultat profitosos. Resistència i il·lusió, més que més. I no és poca cosa. Per això m'ha alegrat el dia el detall glamourós del company Masip i per això l'he volguda difondre, no solament per agrair-li la confecció del pòster, sinó per reconéixer la tasca de tots aquells incansables lletraferits, estudiosos i periodistes que viuen de i per la literatura en la nostra llengua. En resum, un regalet nadalenc que vull compartir tant amb els lectors com als escriptors que n'han parlat, del llibre i de la crisi. Que el nou any ens porte, això sí, més lletres i menys recessió. No és un desig, és un clam!

"Habitatge": Dues nominacions als Premis de Teatre de Mislata

La singladura d'Habitatge no deixa de generar bons auguris, sobretot tenint en compte l'èxit de les darreres representacions, especialment la de Dénia, sobre la qual no havia parlat encara al blog, i que comportà la sorpresa i alhora entusiasme de veure ple de gom a gom el Teatre Auditori del Centre Social. Ara bé, pel que fa a la programació de l'obra al certamen de Mislata, ahir mateix ens assabentàvem que el muntatge ha estat nominat a dos premis per al lliurament del concurs que tindrà lloc aquest proper divendres dia 13. Les nominacions recauen en l'apartat de millor actriu per a Tere Ballester i al millor ús de la llengua. Dos reconeixements que tant a mi com a L'Oracle de l'Est ens fan ballar amb un peu. De fet, pel que fa a la participació de l'agrupació al premi de Mislata, vos adjunte ací baix l'enllaç al reportatge que Mislata TV, la televisió del municipi, realitzà amb motiu de l'estrena de l'obra dins l'esmentat certamen. Un projecte molt ben explicat per aquells que l'han fet possible i que demostra, de retruc, que en les televisions locals i en la manera d'enfocar-les hi ha molta esperança per al nostre mapa audiovisual.

Reportatge de Mislata TV sobre Habitatge

Cantar i recordar: IV Festival de la Cançó Vila d'Ondara "Pepe Lozano"

El passat gener vaig dedicar-li a mon pare una entrada per recordar-lo a ell i a la seua manera d'entendre la música; que era i és també una determinada manera de viure, de sentir, la vida. Voldria agrair novament les paraules i mostres d'estima que molts li dedicàreu a partir del meu escrit i que ara he d'actualitzar per tal d'anunciar la gala que tindrà lloc aquest dissabte dia 7 de desembre a l'Auditori d'Ondara (22.00 hores) organitzada per la Comissió de Festes de la Soledat 2014 i especialment impulsada per Rosa Ana Costa Ramis, a qui la meua família agraeix de cor la iniciativa. Una nova edició del Festival de la Cançó Vila d'Ondara que enguany porta el seu nom, "Pepe Lozano", i que pretén ser un acte d'homenatge. Una decisió, la del bateig del certamen, que espere que es mantinga des d'enguany tenint en compte que va ser ell qui va idear i posar en marxa aquest projecte fa ara huit anys. Al 2005, el primer Festival de la Cançó fou un projecte que jo, per encàrrec seu, vaig presentar gala rere gala i que es prolongà durant tot l'any fins a la final que tingué lloc a les Festes de la Soledat. El mateix guió, doncs, de la quarta edició, que espere que es consolide com a cita dins del calendari cultural i fester local. A ell, com a intèrpret, li faria molta il·lusió; la mateixa que experimenten tots els aspirants que s'hi apunten per tal de provar sort. Una complicitat que ja es va assajar al 2005, a l'estudi de mon pare, el qual es va convertir de sobte en una acadèmia d'audicions, de provatures, de pessigolleigs, tant dels més menuts com dels més avesats a empunyar el micròfon. Mai no vaig veure tan feliç i trafegós a mon pare com durant aquell any, com durant aquell festival, per la qual cosa la seua repetició és una manera de reivindicar-lo a ell i a la seua visió de la música popular. Per això mateix la meua germana Marian i jo hi participarem, en aquesta primera gala, per mitjà de la cançó, que és encara l'idioma amb què ens entenem amb ell. Jo feia ja huit anys que no cantava a un escenari i ara, la veritat, em ve de gust interpretar la peça que se'm va quedar fora del repertori en el primer festival. Tant per a la meua germana com per a mi, la nostra intervenció és una manera de celebrar que, malgrat els buits, a pesar de les absències, el show ha de continuar. Un espectacle que de segur serà alegre, gojós, enèrgic i vivaç. Tal com era l'home que el va mamprendre.

El dia que va morir Canal 9

Diego Braguinsky, en A la Babalà

1989. Un xiquet de deu anys engega Canal 9 amb l'entrepà de Nocilla fent-li bola al paladar mentre Diego Braguinsky i Fani Grande trafeguen amb uns globus dins l'enèsima prova que els concursants escolars han d'executar. El plató és acolorit, tal com ho són els dibuixos animats que precedeixen el programa A la babalà. Thor, Galaxy Rangers, Musculman. Tots, me'ls papava, com els entrepans. De Nocilla i també de plàtan ensucrat. Perquè el xiquet que mira Canal 9 i té deu anys sóc jo, el mateix que restava palplantat com un estaquirot davant la tele per saber com es desenvoluparia el culebrot de Bola de Drac, prou abans d'adonar-me que Son Goku (tal com molts han assenyalat posteriorment) faria més per la normalització del valencià que mil campanyes institucionals projectades amb el mateix efecte. Perquè aquella tele, aquella programació, aquells accents, eren nostres i ens representaven i no hi ha millor normalització que la de la normalitat. Un valencià que escoltàvem per primera vegada als informatius, als concursos i a les tertúlies i que ens aportava consciència, almenys mediàtica, com a poble.

El mitjà autonòmic acomplia així una fita històrica, tot sumant clixés i mites com ara El show de Joan Monleón, una celebració kitsch del que som que sempre m'ha semblat el millor programa de l'ens. Si més no, ho fou en els primers anys noranta, quan l'audiència acompanyava a RTVV i als seus espais mítics. Fan declarat del mitjà, vaig participar en l'edició infantil del concurs Paco, Paco, Paco i també vaig acudir al canal per a nombrosos càstings i gravacions que ara no em vénen a la memòria. D'aquelles incursions, recorde els nervis de visitar les instal·lacions, de conéixer els presentadors i un medi que ja de menut m'atreia. Un món que m'enlluernava, com els focus dels estudis, després d'acudir-hi acabat d'empastifar pel maquillatge protocol·lari. Aleshores vaig saber que aquell era el meu món i que pagava la pena lluitar per poder treballar-hi algun dia. A Canal 9 o on fóra. Però a la televisió. Aquella televisió que Canal 9 havia democratitzat i que tot d'una semblava tan accessible, tan propera.

Una dècada més tard, en tornar a xafar els corredors d'aquells estudis, un no podia ser tan ingenu com per obviar que les coses havien canviat. Un estudia allò que el cos li demana i si els desitjos d'adolescència quallen en plans de futur, res millor que aventurar-s'hi. Crisi en el sector ja n'hi havia pels volts de 2002. (Quan no n'hi ha hagut, de crisi, en el sector dels mitjans de comunicació?) Tot i amb això, i malgrat els condicionants previs, el fet d'accedir a un contracte de becari per a la ràdio-televisió autonòmica era una notícia el suficientment engrescadora com per enorgullir-se'n. Canal 9 ja no tenia la candidesa dels anys primerencs i, de fet, els decorats policromats d'un Babalà originari s'havien reciclat en els plafons pop-art de Tómbola; un espai pioner que pense que ens va fer més mal que una pedregà: als espectadors, al pressupost de la cadena, als valencians, al mitjà que el produïa i als mitjans en general. 

Tómbola, una llegenda dels programes del cor i una ignomínia per a la hisenda de RTVV

Un programa que patentava la doctrina malaltissa dels directius del canal al voltant de la dita "el sant de lluny fa més miracles" i per mitjà de la qual col·laboradors com Jesús Mariñas arribaven a cobrar 6.000 euros per compareixença mentre que la retribució mensual d'un becari com jo no arribava als tres-cents euros. El santdellunyfamesmiraclisme en clau madrilenya fou una filosofia fonamental per a l'ens sobretot durant l'etapa de Camps, quan la importació de Carlosdáviles, Isabelsansebastians i altres glòries messetàries a colp de billetera demostrà que la identitat de Canal 9 es reforçava cada vegada més en la caspa ibèrica i en el regionalisme de butxaca. Tendències que regnaven en l'ideari dels informatius i que aquesta persona que escriu no va poder empassar-se mai. Comptat i debatut, la meua estada a RTVV fou tan curta com el meu gènit d'aleshores. "Nadie, y menos en prácticas, había dejado antes un puesto aquí" onejà la rossa cabellera la responsable de Ràdio 9 d'aquell moment, el nom de la qual tampoc no he retingut. "Sempre ha d'haver algú que faça la primera passa", vaig respondre-li mentre firmava una baixa voluntària de la qual no me n'he penedit mai. Els motius, més enllà de línies editorials, la sensació roent d'estar traïnt alguna cosa; tal vegada els anhels, els somnis, del xiquet que mossegava l'entrepà mentre contemplava l'èpica recerca de les boles del drac. El xiquet que encara no sabia que els adults també poden embrutar-se prou més coses que no siguen la roba. I que hi ha tatxes, de vegades cridaneres, de vegades imperceptibles, que amb el temps són difícils de traure. Al remat, la brutor vertadera mai no depén de nosaltres únicament, sinó de qui ens embruta amb major o menor grau de responsabilitat.

El fet de dir adéu a aquella oportunitat fou un alliberament i al mateix temps una catarsi. Un capítol breu, de consistència oblidadissa, en el que no tenia massa clar qué volia fer amb la vida (la periodística, essencialment) però en la que sí que sabia exactament què no volia fer. El temps viscut a la gola del llop ens emboira la mollera a tots plegats i al cap i a la fi s'ha mitificat tant la figura del periodista que ens oblidem que no som més que assalariats, sempre desfilant pel fill de la navalla i les retallades. Durant aquella experiència formativa, a més, sempre vaig tindre en ment la visió d'un cataclisme futur en què RTVV s'ensorraria. La fi d'una televisió al servei dels mateixos botxins que han enfonsat el país, tot cargolant fins al límit el balafiament i la pseudogestió. Una pinyata de chauvinisme adulterat i confetti que finalment explota sola, farcida i exultant de falsa incontinència. M'ho he tornat a romiar les darreres setmanes. Que qui ens ho anava a dir. Dies en què hem vist i sentit de tot. Dies en què hem hagut de canviar d'idea, fins i tot més d'una vegada. I no m'estic de dir que he sentit recel i desconfiança durant anys i anys respecte als treballadors i companys de la casa, tot rebaixant i menyspreant el meu grau d'empatia respecte a una resolució final que ara ens esclata al cap de nou, efectivament, com una pinyata.

Un error més. Perquè el quid de la qüestió no són els treballadors, ni tan sols els espectadors (és intolerable, impresentable, el que ara els pertoca als uns i als altres). M'adone que és una errada reincident la de no assenyalar correctament els culpables, aquells que hui priven el País Valencià d'un mitjà digne després d'haver-lo sodomitzat amb ferotgia durant vora dues dècades. La joguina trencada. Els encenalls de la falla. El solatge desbravat del cubata d'anit. Fi de festa amb ensangonada sagnia d'acomiadaments inclosa. Una massacre identitària que no solament posa el punt i final a una històrica iniciativa de redreçament cultural, sinó que marca un perillós precedent. Perquè el dia que mor Canal 9 no és un dia per recordar, no és una d'aquelles efemèrides que garanteixen una commemoració sentida. No té el glamour del dia que va morir Marilyn. Ni res que s'hi assemble. El dia que va morir Canal 9 el recordarem com una inesperada desfeta. Un colp baix. Amb traïdoria i crueltat. Una fractura seriosa a la qual se li ataülla de sobte la voluntat de cicatrització.

Perquè la nit de hui ha estat llarga i fosca. A Burjassot i a tot el país. Per contra, estic convençut que el seu renaixement (el de tots dos emplaçaments) marcarà un canvi de rumb. Amb més llum. La fi d'una letàrgia que significarà molt més que un canvi de règim. Perquè Canal 9 es fon en negre hui, val, però també ho farà la nostra consciència durant un temps, abans d'arribar a necessàries i urgents conclusions. Ben mirat, no sé si el poble valencià necessita tantes bescollades per desensopir-se i posar-se en marxa. No sé si necessita una altra batzegada com aquesta. Ni sé si necessita una agullonada més fonda, medul·la endins. El que sí que sé és que necessita dibuixos animats en valencià a l'hora de berenar i xiquets i xiquetes amb entrepans de Nocilla davant del televisor. No és que això siga molt. És que això ho és tot. La normalitat. La decència. Un poble que mira la tele. La seua. Entrepans. Molleriques. Amb Nocilla o sense.