divendres, 29 de novembre de 2013

El dia que va morir Canal 9

Diego Braguinsky, en A la Babalà
1989. Un xiquet de deu anys engega Canal 9 amb l'entrepà de Nocilla fent-li bola al paladar mentre Diego Braguinsky i Fani Grande trafeguen amb uns globus dins l'enèsima prova que els concursants escolars han d'executar. El plató és acolorit, tal com ho són els dibuixos animats que precedeixen el programa A la babalà. Thor, Galaxy Rangers, Musculman. Tots, me'ls papava, com els entrepans. De Nocilla i també de plàtan ensucrat. Perquè el xiquet que mira Canal 9 i té deu anys sóc jo, el mateix que restava palplantat com un estaquirot davant la tele per saber com es desenvoluparia el culebrot de Bola de Drac, prou abans d'adonar-me que Son Goku (tal com molts han assenyalat posteriorment) faria més per la normalització del valencià que mil campanyes institucionals projectades amb el mateix efecte. Perquè aquella tele, aquella programació, aquells accents, eren nostres i ens representaven i no hi ha millor normalització que la de la normalitat. Un valencià que escoltàvem per primera vegada als informatius, als concursos i a les tertúlies i que ens aportava consciència, almenys mediàtica, com a poble.

El mitjà autonòmic acomplia així una fita històrica, tot sumant clixés i mites com ara El show de Joan Monleón, una celebració kitsch del que som que sempre m'ha semblat el millor programa de l'ens. Si més no, ho fou en els primers anys noranta, quan l'audiència acompanyava a RTVV i als seus espais mítics. Fan declarat del mitjà, vaig participar en l'edició infantil del concurs Paco, Paco, Paco i també vaig acudir al canal per a nombrosos càstings i gravacions que ara no em vénen a la memòria. D'aquelles incursions, recorde els nervis de visitar les instal·lacions, de conéixer els presentadors i un medi que ja de menut m'atreia. Un món que m'enlluernava, com els focus dels estudis, després d'acudir-hi acabat d'empastifar pel maquillatge protocol·lari. Aleshores vaig saber que aquell era el meu món i que pagava la pena lluitar per poder treballar-hi algun dia. A Canal 9 o on fóra. Però a la televisió. Aquella televisió que Canal 9 havia democratitzat i que tot d'una semblava tan accessible, tan propera.

Una dècada més tard, en tornar a xafar els corredors d'aquells estudis, un no podia ser tan ingenu com per obviar que les coses havien canviat. Un estudia allò que el cos li demana i si els desitjos d'adolescència quallen en plans de futur, res millor que aventurar-s'hi. Crisi en el sector ja n'hi havia pels volts de 2002. (Quan no n'hi ha hagut, de crisi, en el sector dels mitjans de comunicació?) Tot i amb això, i malgrat els condicionants previs, el fet d'accedir a un contracte de becari per a la ràdio-televisió autonòmica era una notícia el suficientment engrescadora com per enorgullir-se'n. Canal 9 ja no tenia la candidesa dels anys primerencs i, de fet, els decorats policromats d'un Babalà originari s'havien reciclat en els plafons pop-art de Tómbola; un espai pioner que pense que ens va fer més mal que una pedregà: als espectadors, al pressupost de la cadena, als valencians, al mitjà que el produïa i als mitjans en general. 

Tómbola, una llegenda dels programes del cor i una ignomínia per a la hisenda de RTVV

Un programa que patentava la doctrina malaltissa dels directius del canal al voltant de la dita "el sant de lluny fa més miracles" i per mitjà de la qual col·laboradors com Jesús Mariñas arribaven a cobrar 6.000 euros per compareixença mentre que la retribució mensual d'un becari com jo no arribava als tres-cents euros. El santdellunyfamesmiraclisme en clau madrilenya fou una filosofia fonamental per a l'ens sobretot durant l'etapa de Camps, quan la importació de Carlosdáviles, Isabelsansebastians i altres glòries messetàries a colp de billetera demostrà que la identitat de Canal 9 es reforçava cada vegada més en la caspa ibèrica i en el regionalisme de butxaca. Tendències que regnaven en l'ideari dels informatius i que aquesta persona que escriu no va poder empassar-se mai. Comptat i debatut, la meua estada a RTVV fou tan curta com el meu gènit d'aleshores. "Nadie, y menos en prácticas, había dejado antes un puesto aquí" onejà la rossa cabellera la responsable de Ràdio 9 d'aquell moment, el nom de la qual tampoc no he retingut. "Sempre ha d'haver algú que faça la primera passa", vaig respondre-li mentre firmava una baixa voluntària de la qual no me n'he penedit mai. Els motius, més enllà de línies editorials, la sensació roent d'estar traïnt alguna cosa; tal vegada els anhels, els somnis, del xiquet que mossegava l'entrepà mentre contemplava l'èpica recerca de les boles del drac. El xiquet que encara no sabia que els adults també poden embrutar-se prou més coses que no siguen la roba. I que hi ha tatxes, de vegades cridaneres, de vegades imperceptibles, que amb el temps són difícils de traure. Al remat, la brutor vertadera mai no depén de nosaltres únicament, sinó de qui ens embruta amb major o menor grau de responsabilitat.

El fet de dir adéu a aquella oportunitat fou un alliberament i al mateix temps una catarsi. Un capítol breu, de consistència oblidadissa, en el que no tenia massa clar qué volia fer amb la vida (la periodística, essencialment) però en la que sí que sabia exactament què no volia fer. El temps viscut a la gola del llop ens emboira la mollera a tots plegats i al cap i a la fi s'ha mitificat tant la figura del periodista que ens oblidem que no som més que assalariats, sempre desfilant pel fill de la navalla i les retallades. Durant aquella experiència formativa, a més, sempre vaig tindre en ment la visió d'un cataclisme futur en què RTVV s'ensorraria. La fi d'una televisió al servei dels mateixos botxins que han enfonsat el país, tot cargolant fins al límit el balafiament i la pseudogestió. Una pinyata de chauvinisme adulterat i confetti que finalment explota sola, farcida i exultant de falsa incontinència. M'ho he tornat a romiar les darreres setmanes. Que qui ens ho anava a dir. Dies en què hem vist i sentit de tot. Dies en què hem hagut de canviar d'idea, fins i tot més d'una vegada. I no m'estic de dir que he sentit recel i desconfiança durant anys i anys respecte als treballadors i companys de la casa, tot rebaixant i menyspreant el meu grau d'empatia respecte a una resolució final que ara ens esclata al cap de nou, efectivament, com una pinyata.

Un error més. Perquè el quid de la qüestió no són els treballadors, ni tan sols els espectadors (és intolerable, impresentable, el que ara els pertoca als uns i als altres). M'adone que és una errada reincident la de no assenyalar correctament els culpables, aquells que hui priven el País Valencià d'un mitjà digne després d'haver-lo sodomitzat amb ferotgia durant vora dues dècades. La joguina trencada. Els encenalls de la falla. El solatge desbravat del cubata d'anit. Fi de festa amb ensangonada sagnia d'acomiadaments inclosa. Una massacre identitària que no solament posa el punt i final a una històrica iniciativa de redreçament cultural, sinó que marca un perillós precedent. Perquè el dia que mor Canal 9 no és un dia per recordar, no és una d'aquelles efemèrides que garanteixen una commemoració sentida. No té el glamour del dia que va morir Marilyn. Ni res que s'hi assemble. El dia que va morir Canal 9 el recordarem com una inesperada desfeta. Un colp baix. Amb traïdoria i crueltat. Una fractura seriosa a la qual se li ataülla de sobte la voluntat de cicatrització.

Perquè la nit de hui ha estat llarga i fosca. A Burjassot i a tot el país. Per contra, estic convençut que el seu renaixement (el de tots dos emplaçaments) marcarà un canvi de rumb. Amb més llum. La fi d'una letàrgia que significarà molt més que un canvi de règim. Perquè Canal 9 es fon en negre hui, val, però també ho farà la nostra consciència durant un temps, abans d'arribar a necessàries i urgents conclusions. Ben mirat, no sé si el poble valencià necessita tantes bescollades per desensopir-se i posar-se en marxa. No sé si necessita una altra batzegada com aquesta. Ni sé si necessita una agullonada més fonda, medul·la endins. El que sí que sé és que necessita dibuixos animats en valencià a l'hora de berenar i xiquets i xiquetes amb entrepans de Nocilla davant del televisor. No és que això siga molt. És que això ho és tot. La normalitat. La decència. Un poble que mira la tele. La seua. Entrepans. Molleriques. Amb Nocilla o sense.

5 comentaris:

  1. Completament d'acord; especialment en la conclusió. Ací està la clau de tot, aconseguir la normalitat, la decència. Que no és poca cosa, i els qui manen ho saben bé. El dia que es convertira en un fet normal sentir parlar en valencià a la tele, en tots els programes; sentir cantar en valencià, en català, en mallorquí; seguir debats de qualitat; mirar dibuixos en valencià, l'oratge, els esports... Aleshores seríem un poble que viu amb normalitat les seues coses: la seua llengua, la seua cultura, la seua quotidianitat. I això fa més por que una pedregà! Açò és una sucursal de Madrid des de la transició. Fins i tot pense que vàrem pecar d'innocents creient-nos que aquest projecte audiovisual seria possible i seria digne i tindria qualitat. Quina maniobra més perversa!: s'ha treballat per fomentar l'odi envers els catalans, mentre els botxins ens han anat arribant sempre des de Castella.
    Disculpa: me n'he anat del tema, però crec que tot hi està relacionat. Gràcies per la teua aportació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la lluïssor del logo va durar ben poc i mai va tornar a ser el que podria haver sigut aquells primers anys. En efecte, Canal 9 com la Comunidad Valenciana que ells preveuen, no pot seguir sent una sucursal de Madrid. El que lamentem no és que ens lleven el senyal, sinó saber que és Montoro qui ho mana. Que els valencians no pintem fava i que ja és hora que diguem la nostra, perquè el que RTVV ha remogut no és l'enyorança pel canal avortat (no ens enganyem: la miraven ben poc i alguns res de res) sinó l'enyorança per la nostra essència com a poble, teledirigit una vegada més. Són les passes necessàries per a un canvi que jo ja veig ineludible i que implica el canvi de molts més logos, sobretot a la Generalitat

      Elimina
    2. Una altra vegada d'acord. Amb un matís: l'enyorança i un poquet més. La ràbia, la revolta, perquè ens massacren aquesta essència. Jo sóc la primera que no veia Canal 9, ni sentia Ràdio 9. I si en el futur continuaren emetent com feien fins ara, continuaria ignorant tant la tele com la ràdio. Això era una ofensa massa grossa contra tot. I tanmateix, volem i tenim dret a exigir una tele i una ràdio digna, pública i plural. Ja sona a tòpic rebregat, però és que és així. I disculpa la reincidència amb el comentari. Però és que vinc de la mani, i estic un poquet desficiosa.

      Elimina
  2. Sempre m'emociones!!m'ha agradat molt!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'alegre molt que t'agrade! Gràcies per llegir el blog!

      Elimina