Encontres, reencontres, lletres i cors robats: Presentació a Gandia d'Últimes existències

Anunciava dilluns passat al Facebook i a Twitter, per mitjà d'aquesta targeta, l'acte que tindrà lloc el proper dissabte 22 de febrer al Casal Jaume I La Safor-Valldigna (Gandia, 19.30 hores). Una trobada que vaig coordinar mitjançant els Saforíssims, els quals, més que un col·lectiu, són un ésser vivent, una criatura en continu creixement -no deixeu de visitar la seua web http://www.saforissims.org/ per fer-se'n una idea-, un consorci literari i cultural que em té el cor robat; expressió que li manlleve a Maria Josep Escrivà, batejada Dama del Grau per l'il·lustre Salvador Bolufer (això implica el corresponent copyright pegolí), arran de la bonica entrada que l'escriptora redactà amb motiu del primer aniversari del seu bloc Passa la vida.

Tal com Maria Josep assenyalava en aquell article d'agraïment, i fent ús d'una expressió que és molt viva a la Marina, sobretot a Ondara, cal celebrar una i mil vegades el fet de tindre el cor robat, o en constant estat de robatori, per aquelles persones que fan que aquest país rodole en unes condicions de salubritat cultural acceptables. No me n'he cansat, durant tots aquests anys de presentacions i representacions, d'agrair l'afany d'aquells individus que acudeixen, ja siga tard, ja siga d'imprevist, a una presentació literària. La constància, alhora, d'aquells escriptors i escriptores valencians i en valencià que no han deixat d'entusiasmar-se amb l'objectiu d'acostar als lectors les seues creacions, per més minoritàries, per més marginals, que foren les circumstàncies. D'entrebancs n'hem tingut un munt, però no m'estaré de festejar que a la fi, fins i tot quan més pestilent ha estat la pudor del femeral circumdant, sempre ha florit la rosella, amb desafiant petulància, encimbellada entre la immundícia. 

Primera presentació, ara fa un any, d'Últimes existències a Ondara

Jo m'he decantat sempre per la bellesa d'aquesta flor, abans d'entestar-me en espigolar la resta d'un jardí en perpètua construcció. La podridura pot barrar el pas de vegades, però no sempre. I heus ací la sendera per on hem anat desfilant, de vegades porucs, sovint escopetats, però sempre conscients de la nostra comesa. A les darreres presentacions d'Últimes existències n'he parlat, exactament, d'això. Com la literatura ajuda a digerir la vida perquè al cap i a la fi no poden separar-se l'una de l'altra. Ha estat un plaer diseccionar la crisi a partir d'una interpretació pròpia. Ha pagat la pena escoltar per boca dels lectors com la recessió econòmica no sols és un dogma capitalista, sinó molts altres fenomens barrejats. Miratges que aquest dissabte abordarem de nou amb l'ajut de dos indroductors saforencs de luxe: Sico Fons i Lluís Miret. Dos escriptors que m'acompanyaran en l'anàlisi i el diàleg. Res millor que la conversa compartida, també amb el públic, per constatar que la literatura és una celebració col·lectiva. Una festa que, a diferència dels banquets orgiàstics que precediren el crack de 2008, no s'acabarà mai.