dijous, 2 de gener de 2014

Carta oberta (filantropa i altruista) a SS.MM. Els Reis Mags d'Orient


Estimats Reis Mags:

Enguany no sé si m'he portat bé o malament. Fins i tot no sé com m'he portat. M'he emportat satisfaccions, també desenganys. M'he emportat també menjar per endur, encara que això no té res a veure. O sí. Tant se val: tant les coses de papanda com les que ens amenitzen o agren la vida duren una rosada. Penseu en la rapidesa amb què vola una pizza de pepperoni quan tens amics a casa. No sé si dura tant com el disgust de veure el rebut creixent de la llum, però vosaltres ja m'enteneu. En resum, que m'he portat bé. Molt bé. Al remat, té collons que se'ns demane durant tota la infantesa que ens portem bé per tal de forjar una edificant i esdevenidora façana moral si els adults electes que en teoria haurien de vetlar per la nostra benaurança futura s'encarreguen de fer tot el contrari. Entestat en dur-los la contrària, jo seguiré portant-me bé. No vull fer com ells, els dipositaris de l'emblema del poder (amb doble "p" o sense), que han capgirat el concepte del bé i del mal, incloent el matís eclesiàstic, fins al punt de creure's exonerats de qualsevol càrrega punitiva. Per això, perquè s'ho valen, com L'Oréal, perquè els cal aquest reconeixement, vull fer d'aquesta carta una llista de regals en diferit per tal d'aportar-los allò que bé mereixen. Amb gratitud i sense recances, Ses Majestats, voldria que féreu arribar a les persones enumerades els obsequis assenyalats. No és molt, però sí suficient. Feu-los saber que he dipositat molta il·lusió, molta força, en aquests regals; tanta com ells en fer-nos la guitza durant l'extint 2013.

I ara passem ja, com si fórem el comité de la FIFA, a repassar el hit parade:

A En CARLOS FABRA, el DVD d'Aviones, el film d'animació de Disney-Pixar (sona fatal el nom d'aquesta productora): Una oportunitat per rescabalar-se d'un projecte utòpic, també hilarant, que podria ser l'acudit perfecte si no ens costara als ciutadans valencians el pessic que ens ha costat. En els països decents, o fins i tot en els països normals, aquest expresident de pacotilla, que no de Castelló, hauria de pagar de la seua butxaca el dineral balafiat. Al país de Carlos Fabra, que és també el de la seua filla Andrea Fabra (sí: la del que se jodan los parados) i el país on s'erigeixen estàtues coentíssimes com la de Ripollés al mateix aeroport fantasma (no perquè estiga buit, sinó com a apel·latiu al seu ideòleg), no existeix la mesura. Per això mateix, que ell i la filla (i tots els que l'aplaudeixen) s'ho passen d'allò més bé amb aquests avions parlaires que són molt més versemblants i assumibles que el seu aeroport de Pin y Pon.

A N'ALBERTO FABRA, una subscripció al Club Súper 3: Una filiació necessària per tal que el nostre presi faça memòria i recorde que ell mateix va signar com a alcalde de Castelló la moció per facilitar l'emissió de TV3 no sols a la ciutat que ell representava, sinó a la resta del país. Un lapse que potser ell ha oblidat però nosaltres no. Probablement, el fet de desmantellar Canal 9 era una excusa per obrir-li el pas a la televisió catalana, qui sap. La qüestió és que és curiosíssim encetar una legislatura prometent sumar nous canals de televisió i acabar-la destruint l'únic que ens quedava. Aquest xicon és un crac i encara no ho sap. Que l'incloguen per favor en l'òrgan consultor d'Intereconomia TV.

A En FELIPE GONZÁLEZ i En JOSÉ Mª AZNAR, ex aequo, un curs intensiu de Macramé: Sí, un curs intensiu de macramé, també de punt, per tal que obliden un poc la sucosa pertinença al consell assessor de Gas Natural i Endesa, respectivament. Que obliden, encara que siga una estona, que cadascun d'ells cobra més de cent mil euros a l'any per pegar la cabotada quant a successives sagnies energètiques dissenyades per espoliar la ciutadania. Per això, mentre cusen bandoleres, mantellines i fundes per al comandament a distància, tant l'un com l'altre se sentiran aliens a conceptes com el de la subhasta energètica i polèmiques semblants. En definitiva, descobriran que l'artesania dignifica l'ànima i que tot allò confegit via macramé sempre ens para bé; el bipartidisme, per contra, ens para com el cul.

A N'ALBERTO RUIZ-GALLARDÓN, un cap de setmana amb el col·lectiu FEMEN en hotel rural de 4* + Bono Spa + Vinoteràpia + Sopar de gala: Un cap de setmana amb programació d'activitats esportives per compartir el mateix oxigen amb les dones a les quals aquest ministre ha contribuït a ofegar una miqueta més. Oxigenar-se no és fàcil si tens l'ànima arnada. Aquest encontre pretén, així doncs, revifar l'esperit humanitari del polític madrileny, el qual podrà aparcar la seua addicció a ensumar pegament: substància sense el consum de la qual no s'entendria la signatura de decrets tan retrògrads que estem ja a un pas de la redacció d'ordenances municipals sobre la tinença de dinosaures. Mentisc: els dinosaures són posteriors a la legislació de Gallardón, a tocar del big bang, però no del planetari, sinó el dels testicles.

A Na MONTSE SUÁREZ, un especial per a ella només de Hermano Mayor, a Cuatro: És urgent que alguna força nacional, o internacional, hi intervinga i li diga a aquesta advocada i tertuliana madrilenya que la visceralitat no és bona per a res. En el porno o en altres registres mediàtics sí, però en la tele no. M'esborrona la cabellera i l'actitud feixista d'una comentarista que confon la raó amb l'opinió, o el debat amb l'esclat. Lluny del parer ideològic, per què són tan fastigosos la majoria dels periodistes de dretes que operen en ràdios i te-de-tés? No dic que els d'esquerres se salven, però em referisc a la predominança de caspa all around. Montse Suárez, per damunt de tot, em glaça la sang. Al cap i a la fi, ella és el resultat d'una indigestió televisiva que fa dels debats polítics que s'emeten en tots els canals estatals una espècie de fira de ramaderia ininterrompuda on la ferum de les bèsties no és menys pestilent que les seues aportacions, parlades o lladrades.

A N'ARTUR MAS, un impermeable i un paraigua: Per poder suportar l'aiguat d'escopinades, sobretot llançades des de la part més mesetària i anquilosada de l'Estat Espanyol. No ens oblidem que la millor campanya independentista per a Catalunya l'ha impulsada sempre l'Espanya profunda, la Franco-friendly, partint d'una visió ja no castradora sinó simplement demencial respecte al que sempre ha considerat perifèric. La ultradreta espanyola, immiscida en el partit que regeix el govern, és la que ha accentuat un procés que no havia estat mai tan imparable com ara. Hi ha una Espanya integradora, dialogant i plural, és clar, i també és cert que molts la recolzen; jo, pel contrari, l'única que sent ben viva és l'Espanya del Pujol, enano, habla castellano: un mantra que no ha mort mai, sinó que s'ha recompost en l'ombra per anar agafant forces i projectar la seua indignitat. Un país que sols se sent fort quan trepitja la identitat dels altres és un país en crisi i emmalaltit. Un país que valora els seus idiomes i les seues cultures és un país ric i amb futur. Espanya, sense dubte, es troba encara en la quarantena indefinida del primer grup.

Bo, i amb això, com dirien els Looney Tunes: esto es todo, amigos. Als destinataris, dir-los que rebran els presents per mà de drons. Sí, dels que volen. Dels que penses que són avions teledirigits quan en realitat són missatgers d'Amazon. El mateix model que pot gasejar un barri de Síria o dur-te a casa el DVD descatalogat de Fui a por trabajo y me comieron lo de abajo. Bons reis i bons tortells. Rosegueu bé la massa, això sí, perquè de vegades fa bola. Quan això passa, sé que fa un poc d'ois, la veritat. Però encara fa menys nosa que el resum de titulars de 2013 que m'he volgut estalviar per fer més agradívola aquesta primera entrada de l'any. 2014, uf! Un any davant del qual penses el mateix que quan entres a un after, a un casament o a un comiat de solter: ara ja he entrat, bé, però no sé com i quan eixiré.

2 comentaris:

  1. És increïble la quantitat de literatura enginyosa que està generant aquesta situació absolutament destarifada i surrealista. Però tu ací has brillat amb llum pròpia, amic. Ací hi ha crítica corrosiva i sentit de l'humor en l'estat més pur; un ús modern i enginyós del llenguatge que ja m'agradaria a mi (si és que has fet rimes internes i tot!); originalitat, actualitat... Ho hem parlat moltes vegades: només vencerem aquesta època de corrupcions, de devaluacions de tot, de terrabastall en general si sabem riure-nos-en, convertir-la en matèria jocosa i, alhora, optimitzar el recurs de l'escriptura per poder fer difusió del ridícul més aberrant del dia a dia. No sé dir-te quin regal m'agrada més: el macramé per a la parella José Mari-Felipe és genial; el paràgraf final és magistral. Pel que fa a mi, m'autoregale tota l'entrada. Ah! I em deus una perleta en el mateix estil dedicada al nostre insigne alcalde Torró. Aquest també té matèria d'inspiració per a parar un barco. M'ho has promès :) Que els reis mags et vinguen carregats per a tu amb tot de coses bones.

    ResponElimina
  2. M'agrada tant que t'agrade! De fet, coincidisc amb tu: tenim les consciències tan remogudes que sols ens queda el salconduit del catxondeo. En teoria, crec que el millor humor actual l'estan produint els nostres dirigents. Prendre-s'ho a la valenta ja hem vist que no soluciona res. És més efectiu explotar la via del ridícul (del seu ridícul) fins a assaciar-nos d'acidesa. Uns anys agres mereixen reflexions agres. Mentrestant, això sí, no hem de deixar d'exercir la guaita tot i que ens podríem plantejar crear un canal temàtic per abocar tot aquest femeral. Pagaria la pena! I el que ens estalviaríem de psiquiatra! Bons reis!

    ResponElimina