dimecres, 27 de novembre de 2013

Versatilitat versus identitat: Presentació del nou llibre de Manel Joan i Arinyó a Ondara


Demà tindré el goig d'introduir la presentació de l'escriptor de Cullera Manel Joan i Arinyó, qui baixarà a la Marina (Ondara, Café Sendra, 20.30 hores) per donar compte de la seua nova novel·la, A cor obert, editada per Perifèric Edicions. Una cita que em feia molta il·lusió coordinar i que finalment celebrarem malgrat la pluja anunciada. Il·lusió fonamentada en el fet de precedir un escriptor que seguisc i admire des de fa molts anys i que pràcticament ha aixafat tots els bassals possibles de la nostra literatura, abeurant-se'n de cada esguit, de cada nova incursió, amb una frescor inèdita i amb un tacte personal que fa de la seua prosa una experiència fluïda, ben propera a la sinceritat de la conversa oral. Una cosa que sembla fàcil però que no ho és, sinó tot el contrari.

La seua prolífica contribució literària, tal com assenyalava abans, ha abraçat tots els gèneres des de la narrativa curta (Han donat solta als assassins, de 1985, n'és un concís exemple) a la juvenil i la infantil. Per no parlar, d'altra banda, de la seua obra poètica, gran part d'ella recollida a Plany de l'home llop, 1999. Ara bé, és en la novel·la on Joan i Arinyó ha explorat més enfocaments i matisos fins a bastir un univers propi que tant pot encabir la memorabília (Les nits perfumades, 1989) com la reformulació de la narrativa negra en clau local (la popular El cas Torreforta, de 1999) o la reivindicació del nostre passat immediat (imprescindible 10.193-Escuma de mar, de 2004), per no al·ludir l'erotisme descarat i actualitzat en clau contemporània que assaona gran part de la seua obra; podria destacar-se'n, en aquest sentit, la novel·la Cubaneta meua, escrita a mitges amb Xesco Guillem, que en la seua 3ª edició demostra que el públic lector de casa nostra agraeix els exercicis de desimboltura i oxigenació. Uns trets que jo vaig descobrir per mitjà de la lectura de Fem un trio i L'atzucac del perdedor, obres guardonades amb el Premi de Sagunt i el de la Diputació d'Alacant respectivament, que m'aproparen a la ploma d'un creador de versatilitat addictiva, gairebé descontrolada. La descoberta d'aquesta faceta i, sobretot, el gaudi d'aquests volums em confirmà la grandesa d'un autor que no s'està d'ironitzar sobre les inclemències d'un mercat literari, el nostre, en el que cada passa és un miracle. Especialment sucosa és l'anècdota que es recull a L'atzcucac... sobre una entrevista en la que l'escriptor, havent ja publicat un bon nombre de treballs, assegura ser un principiant davant del seu primer llançament. Dada que l'entrevistador de torn enregistra sense qüestionar-s'ho, tot sabent-se part d'un entramat social i mediàtic on els escriptors valencians són/som uns simples desconeguts. Quatre mataos, al capdavall. Un sarcasme, una broma real i alhora traslladada al paper, que traça un vincle entre l'autor de Cullera i grans mestres de la sàtira nord-americana com ara David Foster Wallace. Un bàlsam contra el tedi i alhora una mostra d'honradesa per vacunar-se contra els obstacles que li barren el pas a les nostres lletres i als nostres lletraferits. Peripècies que en boca d'Arinyó passen a ser hilarants, de tan versemblants i descriptives i que el lector (valencià o no) percep com una bocanada d'aire, també de talent. Proves fefaents per rescabalar-se de laments i victimismes per tal de constatar que les lletres valencianes són grans precisament perquè en elles hi ha l'empremta de fabuladors com Manel Joan i Arinyó.



Una selecció de les seues darreres obres:





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada