El temps no vola, se'ns envola. El passat dimarts dia 5 de novembre vam presentar finalment i de manera oficial D'Ondara a Broadway: L'excepcionalitat de Trini Reyes i encara no havia pogut plasmar en aquesta finestreta blocaire el seguit d'anècdotes d'una jornada que tant de bo poguera repetir-se aviat. Tret del maremàgnum d'altres cites i tasques que se m'havien acumulat i que li barren el pas últimament a la fluïdesa d'entrades d'aquests Calcetins, he de dir que volia esperar un poc per parlar d'aquest projecte editorial que no deixa de procurar-me alegries i sorpreses. Una de les últimes notícies, coneguda per boca de la pròpia Trini, és el goig d'assabentar-me que als Estats Units ja s'han fet ressò de la publicació. Precisament, el cercle d'associacions i entitats relacionades amb la recuperació (i reivindicació) de la memòria pel que fa a la història de la immigració d'origen espanyol i, concretament, una professora universitària de la que espere donar-vos més dades properament. Trini n'està desvanida, de l'eco causat i jo n'estic més pagat encara, de veure-la engrescada i satisfeta amb un llibre que solament li pertany a ella encara que hi haja el meu nom a la coberta. De fet, un dels detalls que més em va emocionar del dia de la presentació fou la corredissa de fans que li demanaren just a ella que els signara el llibre. El públic és savi. Fidel, un tant més.
Més de 160 persones que s'hi aproparen, a la Casa de Cultura, per veure de prop una artista de qui no sabien res de res des de feia vora 50 anys. Una estona de no res, tal com resumiria còmicament la pròpia protagonista de la nit, qui ens dedicà un inesperat i calidíssim speech per tal d'evidenciar que la seua gràcia no es marceix ni marcirà mai. L'ex-ballarina no solament convencé la concurrència sinó que s'hi encabí al seu cor per sempre. Amb humiltat i comediment. Amb la mateixa senzillesa amb què girà per tota Amèrica, de nord a sud i d'est a oest, pels millors escenaris del continent i junt als millors artistes que ha parit mai la indústria de l'espectacle. Una mitologia amb la que Trini convisqué sense massa escarafalls, tal vegada per contar-nos-ho ara, sense recances ni misticismes, després de cinc dècades. Les que duu vivint a Benidorm, davant la badia daurada d'una platja de Ponent que atresora el mateix encant immarcescible, alié a estacions i modes, de l'estrella nascuda a Nova York. Un talent que estic molt orgullós d'haver transcrit, almenys per materialitzar el testimoni d'una gran dona, d'una gran figura, que va gaudir com mai del caliu de tots els que l'acompanyaren en la presentació de la seua biografia. Si veieu la foto de dalt, en percebreu la màgia. El goig d'un instant que potser s'assemblà als aplaudiments que la nodriren durant els gloriosos anys de la seua carrera. Per això, just per això, volia esperar per veure quin solatge ha quedat d'aquella estona que compartírem. Hi resta glamour, hi resten nervis també. I hi roman l'anhel per tornar a escoltar-la, a gaudir-la una altra vegada. Però hi resta, sobretot, l'agraïment, per part meua, d'haver-la coneguda. Per això, Trini, estigues o no llegint aquestes paraules, moltes gràcies. Per la complicitat i les hores conversades, pels somriures i les llàgrimes. Per tot plegat, que és moltíssim per a mi, per a tots nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada