Fa pocs dies, amb motiu d'una sucosa conversa derivada d'una reunió de membres del jurat d'un premi literari, vaig tornar a plantejar i a plantejar-me quin és l'estímul concret que condueix a un escriptor a endinsar-se en un marc cronològic que no és precisament el que li ha pertocat habitar. Quan vaig escriure Esbós per una improbable novel.la històrica, vaig dissertar sarcàsticament sobre la qüestió, però he de dir que encara continua semblant-me un petit misteri, un entremaliat interrogant, aquest tret argumental i alhora temàtic. El passat divendres, però, a la presentació a Ondara de la nova novel.la de l'amic Tomàs Llopis, vam tindre l'ocasió de parlar-ne distesament, tornant a acaronar el tema i obtenint, aquesta vegada sí, respostes d'aquelles que emplenen molts buits, sobretot de la nostra història -i també de la nostra literatura!-.
I és que tal com vaig introduir al principi de l'acte, en Hi ha morts que pesen cent anys, l'obra amb què Llopis va aconseguir el darrer Premi Octubre de narrativa, he resolt molts d'aquests dubtes mentre descobria alhora una novel.la tan rica en matisos com en enfocaments, els mateixos que ens permet la dualitat narrativa que ens plantegen els dos protagonistes principals en la seua croada vital a través del segle XVII: Roc i Bernat Facadell, els dos estendards d'una nissaga que des del mateix Beniarbeig, al cor de la Marina, esbossa l'afany de revolta de tot un país assedegat de rebel.lió i de canvi. Amb tot, més enllà de l'intens i magistral tramat narratiu que abraça pràcticament la totalitat d'un segle ja de per si convuls, el que més em va captivar des d'un principi del text fou la ferma opció de l'autor de subratllar la pertinença geogràfica dels seus personatges. La tria d'un gentilici en concret, que és també el de Llopis, segueix les coordenades que l'autor ha treballat també en la seua obra poètica -Palau de cendra- o, de manera menys explícita, a la seua anterior novel.la, Les volves d'aquella neu. En tot cas, hi ha de nou una confluència per materialitzar per mitjà de la ficció la pròpia pàtria sentimental, es corresponga aquesta o no amb la geogràfica. En Hi ha morts..., per tant, el gruix de les històries que Llopis magistralment cabdella em remet a una frase que la cantant Björk va argumentar fa uns anys quan es va cansar que li preguntaren per què cantava cançons tradicionals del seu país, Islàndia -i en la seua llengua, l'islandés-, si ella ja era una artista internacional que cantava en anglés. L'artista de Reikjavik fou eloqüent: "No es pot ser universal sense ser local". Heus ací la jugada: no podem ser autèntics, ni menys encara versemblants, si no sabem realment qui som i d'on venim. I és precisament sota aquests preceptes des d'on Tomàs Llopis ha forjat la seua nova creació.
La universalitat. La universalitat que no s'oblida de la localitat. De sentiments i de vivències, de somnis i de recels. De partides i racons del nostre terme i també del nostre record. I tot això, amb l'honestedat d'encarrilar una narració segles enrere no per l'espectacularitat o la fotogènia d'un període fonamental de la nostra història com a poble, sinó pel compromís amb aquest mateix passat ja que ell és, sens dubte, l'eix bàsic per traduir les inclemències del present. Com bé asseverava l'autor, al.ludint alhora les paraules de l'escriptor Baltasar Pòrcel, el gran valor d'una novel.la històrica rau en el fet de poder trobar-hi una reflexió que ens conduïsca a l'actualitat; doncs bé, la concordança entre el segle XVII i els primers anys del segon mil.leni presenta sinèrgies alarmants, cridaneres, que Llopis ja ens adverteix mitjançant la idònia cita de Joan Fuster que encapçala el llibre. Tot seguit, Hi ha morts que pesen cent anys enceta un viatge transcendent, intens, atribolat i perfectament transcrit, arrabassat a l'ahir. Així doncs, la fidelitat i respecte de l'autor al temps retratat desimboca en un registre polit, que no s'enfugeix de la fluïdesa tot i sent clàssic: una proesa estilística que el lector agraeix i que contribueix a ennoblir unaa proposta sempre llegidora, sempre apassionada. Al cap i a la fi, l'obra pot interpretar-se també com un homenatge al que hem estat com a poble o al que podríem haver estat. Si més no, el destí dels personatges i paratges amb què Llopis ens enjogassa també ens pertany una mica, sobretot després de conviure-hi. Tot plegat, tal com vaig concloure a la meua introducció sobre el llibre, la novel.la ha de ser desxifrada també com un necessari exercici de dignificació de la nostra geografia -el nostre Beniarbeig, la nostra comarca, el nostre país...- i de la nostra història. L'evocació, al capdavall, s'articula amb mestria per tal d'arribar a la conclusió que Tomàs Llopis no sols ha escrit una gran novel.la, sinó també la gran novel.la de la Marina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada