dilluns, 12 de novembre de 2012

Stop (cautelar) a la litúrgia del desnonament, 1ª part: En memòria d'Amaia Egaña

Dilluns, 12 de novembre de 2012. Un dia com qualsevol altre, de qualsevol altra tardor, més o menys plujosa que aquesta, llevat d'un fet que ens ha marcat els titulars de la jornada. I és que com si no haguera passat res, com si els cinc anys que dura ja aquesta crisi no hagueren servit per a res més que no fóra posar a prova el nostre termòmetre de civisme, va i s'anuncia una treva en els desnonaments que -com avançava ací la setmana passada- han dessagnat l'orgull d'un país que desdejunava 500 embargaments diaris. Ho ha remarcat la banca per mitjà de comunicats grandiloqüents i tot seguit el govern, immers en una successió de comissions que arriben més tard que mai, ha reiterat el mateix missatge. Una bona notícia? Sí. Una mala notícia? També. Per què? Evidentment, perquè fan tard i perquè sols tracten de dir la seua en un assumpte que ja els esguitava massa. Els polítics ens han decebut novament (sobretot els qui teòricament defenen a l'obrer i tenien poder i possibilitats d'esmenar-ho) en un afany malaltís per aparençar ser puntuals. Són, com deia a la darrera entrada sobre aquesta qüestió, una comparsa desafinada, que fa tard a la desfilada, que hi aplega tard, a deshora, amb la roba bruta i l'alé, ebri, pudint a no sé sap ben bé què.


La societat ha anat per davant -una vegada més- i la indignitat d'aquest retard legislatiu és prou més descoratjadora si es té en compte que hi ha hagut, com no podia ser d'una altra manera, víctimes amb nom i cognom. Tots hem escoltat mig atordits la xacra dels suïcidis, dels intents o dels fets consumats, mentre assumíem que el signe dels temps passa també per assumir les tragèdies personals com a traducció d'una conjuntura econòmica i social del tot enrevessada. Si més no, poques vegades posem cara als protagonistes dels successos. Ens enfugim, ho vulguem o no, del seu dolor, del seu patiment, en un intent per evadir-nos de l'infortuni. Tant se val: si alguna cosa positiva ha tingut la crisi ha estat la consolidació d'una xarxa d'empaties que ha permés que #StopDesahucios legitimara la seua comesa, el seu discurs, fins a encabir-nos a tots sota el seu objectiu. La solidaritat que ha guiat al moviment és, doncs, un recurs que hem de seguir explotant i valorant, en la mesura que demostra que la ciutadania té, a diferència del poder financer, l'ànima neta. Voldria així dedicar aquesta entrada a Amaia Egaña, a qui podeu veure ací a la dreta, somrient i amb unes ulleres de sol, potser durant algun viatge efímer, en el marc d'unes vacances passades, al caliu d'un altre moment, en definitiva, ben distint a l'instant final pel qual dissortadament l'hem coneguda.


Desesperada per la situació que suposa el fet de perdre la llar, Amaia es llançà la passada setmana pel balcó de sa casa a Barakaldo just quan la comitiva d'agents judicials es disposava a ultimar la missió encomanada. Darrere quedaven un marit desorientat i uns fills espontàniament orfes de mare, de sobte, com si es tractara d'un malson infantil d'aquells dífícils de pair, sobretot perquè són reals. Ex-regidora socialista, somniadora, treballadora, tot el que Amaia havia estat desapareixia en un tres i no res d'aquest món per un motiu tan injust com innecessari. Comptat i debatut, hi ha en la pèrdua de la nostra llar un valor afegit de despossessió, de deshonor, que ni els bancs ni els mercats arribaran mai a entendre, principalment perquè ells atresoren les nostres cases amb un apetit insaciable, sense saber ni voler taxar quin és el valor real dels immobles: un valor intangible, que no es compta en euros, ni en préstecs, perquè en realitat no té preu. Una casa, sobretot quan l'hem habitada, ja és part de la nostra vida. Hi ha trets, racons, olors, moments, textures, que ens pertanyen per sempre. Arrabassar-nos la casa, per tant, és una manera senzíllisma de despedaçar-nos l'existència. Potser per això, a Amaia ja l'havien abatuda molt abans de l'ordre de desnonament. 

De res serveix esdevindre'n màrtir, d'una causa que tant de bo no haguérem hagut de combatre. Que ho recorden des d'ara els qui hauran de legislar al respecte. No calen morts, no ens cal tanta desgràcia, senyors administradors. Per això mateix, no es vanaglorien d'aplicar una moratòria que ha precisat de cadàvers calents per tal de posar-se en marxa. Hi ha moltes famílies destrossades, abans i després d'haver perdut el seu habitatge, que no necessiten just ara aquests titulars majúsculs. S'arriba tard, com quasi sempre. Ja ho van recordar amb èmfasi els veïns de Barakaldo en la concentració i posterior manifestació que van dur a terme la nit del dia que Amaia decidí descavalcar d'aquest món. Aquest no és el camí, resaven. Alguns dies després, ja sembla que els poders que ens regeixen pretenen enfilar-se per la drecera correcta. Per la memòria d'Amaia, per la memòria de tots els qui ja no tindran l'ocasió de fer sentir la seua veu, cal que continuem reivindicant tot allò que ells no van tindre temps d'encarar. Per ells i per nosaltres, encenem una espelma per la dignitat.




2 comentaris:

  1. Hola! Gràcies el treball que ja ve de lluny. He estat seguint-te. Tot és u a penamolt gran. Irrecuparables són totes les misèries tant fisiques com materials qur tot això ens està portant a un malviure que pareix no té eixida. I que no solament està pintant de negre fosc el present, sinó que les perspectives de futur, estic parlant de la joventut d'hui, encara són més fosques que el negre fosc que jo deia fa un parell de paràgrafs. No puc, no sé escriure, fer aquest comentari massa llarg. Sóc jubilat i la dona i jo vivim amb ben poc, ens tenim l'un a l'atre. Dic això perquè quedi clar què no estic a l'atur, la casa és nostre, els fills viuen a fora d'aquestes fronteres, i no patim en les nostres carns directament tot aquest problema que tantes injustícies estan fent aflorar. Pero ni la dona ni jo estem cecs i insensibles per a adornar-nos del que està passant al voltant nostre. Vull acabar aquest comentari fent una reflexió. Mireu si aquesta gentola que ens mal governa n'arriben de ser d'ineptes i sense el mínim destijable d'escrúpuls, que no va ser fins ahir i d'urgència, arran de la tragèdia de Barakaldo, que no es van reunir per a mirar de posar cura al problema BESTIAL I SALVATGE DELS DESNONAMENTS! Tot com sempre a l'últim moment del últim segon, de pressa i corrent per estudiar quelcom que havia d'haver-se ja previst i resolt als principis d'aquesta mal anomenada crisi, perquè això no és una crisi, això es una enanyifa. Demà farè tot el que estigui a la meva mà per a fer sentir la meva veu. Una abraçada a tots. Eduard

    ResponElimina
  2. Molt ben dit, Eduard. Recolzar la vaga de demà és una manera de plantar cara a la desvergonya que ens ha regit durant tant de temps. T'agraïsc el comentari perquè sintetitzes quin és el sentir ciutadà, l'opinió de tots plegats. Dels desnonats i dels no desnonats. Una abraçada ben forta

    ResponElimina