Nit de contes -i converses- a Gandia

Moltes vegades se'ns pregunta als que escrivim contes sobre la motivació que ens desvia cap a tal gènere i, anant un poc més lluny, de quina manera expliquem després i difonem la nostra obra. En realitat, pel que fa a la narrativa curta i a la seua empremta dins la cultura, supose que no hi ha millor manera de dignificar-la que recuperant l’oralitat amb què els mateixos contes van nàixer. Històries ideades i de vegades ni tan sols escrites per tal de ser contades, compartides, viscudes. Contes per comprendre la vida, o per viure-la simplement. O com deia Carmen Martín Gaite  en un humil prec: “Mentre dure la vida, que el conte no s’ature”. Sota aquest principi es va desenvolupar dissabte passat l'acte Nit de Contes al Palau, al qual els amics Saforíssims em convidaren amb la intenció de conduir i compartir les contarelles amb què ens delectaren els escriptors Manuel Baixauli, Antònia Vicens, Jordi Llavina i Elvira Cambrils.

 

L’acte recuperà així el mite de les contarelles clàssiques, amb el goig implícit que suposa escoltar els textos per boca dels seus autors. Un gaudi sobre el que vam dialogar tot seguit, arran de les lectures que els convidats realitzaren. Sobre el marc del fòrum, el vam delimitar sota el títol El paper de l’escriptor en el món actual i així, a partir de les qüestions entrellaçades que giravoltaven entorn dels contes i del que signifiquen en el nostre mapa cultura, vam saber què és el que li interessa a Manuel Baixauli de la brevetat dels contes o què és el que Jordi Llavina pensa de la (poca) presència de la literatura als mitjans de comunicació. En aquest sentit, Elvira Cambrils ens parlà de com la conjuntura de la crisi modula la producció literària, mentre Antònia Vicens defenia en el seu torn la dignitat de l'escriptor per damunt dels reconeixements i valoracions institucionals -ella, de fet, va rebutjar el 2004 la medalla Ramón Llull en protesta per la política lingüística del govern balear-. 

 

Sobre aquestes qüestions vam parlar igualment al sopar posterior, on vam gaudir de la conversa en una abellidora sobretaula d'aquelles en què tot, des de les temàtiques encetades als plats assaborits, fa profit. Una trobada sens dubte ben sucosa, i no solament per haver conegut l'autor català Jordi Llavina -de qui tant em va agradar el seu darrer Ningú ha escombrat les fulles- o a la mallorquina Vicens -de qui destacaria, a més la seua intensa producció de prosa, la seua fervent defensa del territori-, sinó per haver retrobat també Elvira Cambrils, a qui tant aprecie, i qui al final de l'acte va resumir magistralment la seua vinculació amb la literatura. "Jo em vaig endinsar en la creació literària per a descobrir altres mons; això és tot el que m'interessava", va asseverar: quanta bellesa, quanta raó, doncs, en un sol enunciat.