"Dependent ben plantat per a hereu sobiranista" no és un classificat, sinó el Premi Octubre de Narrativa 2011

Hi ha textos mordaços, tocats per la gràcia d'una ironia que se subministra a dosis elevades, sense escarafalls ni pors, que suposen dins la història de la literatura petites victòries i, per al lector, petits plaers. Tampoc no és que se'n conten massa, dins la nostra literatura, de rareses com aquesta, i per això cal subratllar a priori que la novel.la que ací vos ressenye va passar per altres certamens abans d'enlluernar el jurat dels Premis Octubre de l'any passat. Coincidint amb el veredicte de l'edició d'enguany dels guardons -des d'ací reitere la felicitació a l'amic Tomàs Llopis per haver-se endut l'Andròmina ex-aequo amb Josep Lluís Carod-Rovira-, arriba a les llibreries la singular obra guanyadora de l'any passat, la qual originalment es titulava El poder excloent de la essa sonora, un títol que almenys en un primer moment em va semblar molt més adient que la tria final. Sobre l'autor, el barceloní i pseudonimitzat Daniel O'Hara, ja vos vaig parlar arran de la seua primera novel.la, El dia del client: un debut enèrgic, original, que consolidà un discurs del tot arrodonit en aquesta tercera i trencadora obra. És curiós, alhora, el fet que la publicació del treball coincidisca amb tot l'enrenou del 25-N, un fet cabdal que té molt a veure amb el protagonista de l'obra, un madur convergent barceloní qui, cansat del seu benestant estat de gràcia i estatus, decideix lliurar-se als encants ravalers d'un dependent de Cornellà, un entendridor charnego que amb prou feines pronuncia els principals fonemes distintius del català. La distància de classe, d'edat i fins i tot d'estètica esdevé des del mateix punt de partida tot un desafiament al lector, qui pot fàcilment evocar el mite clàssic de Pigmalió al temps que s'ha de veure amb l'obligatorietat d'actualitzar el format del clàssic de Bernard Shaw cap a una conjuntura prou més peculiar, com és la Catalunya actual, abans o després de plantejar-se la independència com a solució real. I és que a la nova novel.la d' O'Hara hi ha una multiplicació dels valors que el situen i el defineixen com un dels escriptors més àcids dins del panorama literari català i ja no sols per reincidir en la temàtica gai que ha guiat la seua prosa, sinó per enjogassar-se amb els clitxés del gremi fins a constituir una visió absolutament allunyada de la lectura tradicional que se'n té -d'allò que alguns situen com a literatura homosexual o com a gènere específic malgrat no ser-ho en realitat. A Dependent ben plantat... -i potser ací rau la controvèrsia dels qui l'han titllat com a literatura degenerada- no hi ha concessions ni floritures ni tan sols a l'hora d'abordar qüestions tan delicades com la sida. O'Hara assumeix aleshores el seu discurs mentre implementa els punts forts dels seus dos anteriors llibres, tot concitant amb encert tot un seguit d'acudits ben entrellaçats on l'enginy agullona fins a la medul.la la dura cuirassa del pensament-políticament-correcte que tant a sovint ens esguita la narrativa. A la novel.la, per tant, el sexe és tan brut com cal que siga, a l'igual que el perfil canviant i malaltís d'ambdós protagonistes, esmaperduts en la lluita de classes i en l'absorció d'uns models de comportament del tot aliens. Dependent ben plantat... constitueix així una valuosa comparació amb l'espectre ideològic d'un país -El Principat- en constant reformulació ideològica i de continguts. Ara bé, el romanç entre l'Oriol i el Róbert, amb accent tancat a l'o (o Robèrt: quina simbologia, la d'un sol accent!), encara que vodevilesc i tragicòmic, reinterpreta així, des de la comèdia enrevessada i alhora versemblant, un arriscat teorema que aproparia perillosament l'alliberament sexual al nacional, o viceversa.