dimarts, 6 de novembre de 2012

500


500 és una xifra contundent, abassegadora, d'aquelles que poden titular una pel.lícula trencadora, com els 300 de Zack Snyder, aquella recreació fílmica de la batalla de les Termòpiles a mig camí entre el color sépia i la indigestió infogràfica. Però com que la pel.lícula no em va agradar, a l'igual que aquest present també esgrogueït i replé de notícies indigestes, he de dir que la xifra és també una revelació agredolça. Com haureu deduït, o no, per la imatge de dalt, els elements que composen els números són petits habitatges. 500 llars en total. Que per què ho pose? Senzill: 500 són els desnonaments diaris que s'executen diàriament en aquest país però, d'altra banda, i heus ací la bondat de la xifra, 500 són també el nombre d'embargaments que ha frenat en aquests dos anys la plataforma #StopDesahucios (podeu veure l'enllaç ací #StopDesahucios); un bon indici per constatar que les coses (les de menjar i les de viure), malgrat tot, estan prenent matisos esperançadors.


Tant aquest col.lectiu com la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca suposen dos revulsius ineludibles que demostren no solament el despertar de la ciutadania, sinó també la coordinació exemplar d'un moviment creixent que ha aconseguit, al marge dels discursos i els partits polítics, acomplir els seus objectius de reivindicació i difusió. La gravetat de la situació bé s'ho val: que 500 famílies perden cada dia sa casa en un país que se suposa que es compta entre els més avançats del món és una anomalia que cal reconsiderar. Com s'ha arribat fins ací? Com no va poder el PSOE en dues legislatures (i sent un partit d'esquerres) frenar aquest cataclisme? Com han assolit els bancs aquest poder universal, a prova de lleis i d'estats? Les preguntes se'ns amunteguen les unes damunt de les altres com les saques de sorra que els més cauts dipositen davant del cabal del riu quan preveuen que el vessament és inevitable, creient que així podran frenar l'allau de l'aigua. Ingenus. Tot plegat, la riuada ens ha arrossegat de ple, arrabassant-nos principalment el solatge de moralitat que fa que una nació rutle amb un mínim de decòrum. L'hem perdut totalment? Doncs, sospesant el creixent ressò dels moviments associatius, jo diria que no. Ben mirat, seria precisament en aquesta part del discurs on s'entrelluca un fil de llum, una guspira que s'obri pas cap al final del túnel.


I és que no és normal (i aquesta és la principal gasolina que ens ha encés d'indignació) que un país que injecta als bancs 70.000 milions d'euros haja de suportar que aquestes mateixes entitats ens furten les cases a qui precisament està salvant-los. Hi ha un error en el guió, un trencament argumental massa pervers, massa retorçut per a ser real. De bonus i jornals astronòmics n'estem farts ja. Ens els sabem de memòria. Per això cal remarcar que des del 15-M fins a ara, si alguna cosa s'ha de destacar en aquest país és la incommesurable dignitat d'una classe obrera que està molt per damunt de l'elit econòmica, d'aquests quatre o cinc senyors endiumenjats que es reparteixen el pastís (i les jubilacions milionàries) mentre a una pobra anciana li embarguen casa per menys de tres mil euros. Si en un país passa això i el govern solament s'ocupa de silenciar-nos amb càrregues policials, és que alguna cosa xerrica més del compte.


Si més no, l'honorabilitat d'agrupacions com #Stop Desahucios ha estat una teràpia contra la indignitat dels poders que ens regeixen. La fortalesa del peix petit ha conquerit noves parcel.les d'influència, tal com demostra l'actitud balsàmica del jutge Pedro Luis Viguer -jutge decà dels jutjats de València- (per saber-ne més llegiu l'enllaç http://politica.elpais.com/politica/2012/10/27/actualidad/1351367845_758072.html), la qual marca un nou punt de partida en aquest escenari canviant. Que siguen els jutges els que reclamen un mínim de decència (ells ja ho fan darrerament per mitjà de sentències tan arriscades com avantguardistes) és un fet que no hem de menysprear, sobretot ara que els grans partits van a reunir-se (sempre és hora) per definir de manera consensuada una solució a aquesta sagnia social, que de tan intensa i sucosa ens ha deixat a tots la cara ensangonada. Als polítics, per caritat, sols fer-los un mínim prec, no menys versemblant després d'haver-lo repetit fins a la sacietat: legislen. És molt fàcil, senyors: legislen.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada