divendres, 10 de gener de 2020

Fuendelcepo 1996-1997: L'origen de Pedres que han de ser remogudes


Jo, al llavador de Fuendelcepo, l'agost de 1996

El final de l'adolescència. El principi de tot, potser també d'una adultesa que mai s'acaba de perfilar del tot. És el que em vingué a la ment en repassar les fotos que il·lustren aquesta entrada i que s'emmarquen en els orígens de Pedres que han de ser remogudes, el meu darrer llibre guardonat amb el Premi Alfons el Magnànim de narrativa en valencià 2019 i publicat fa uns mesos per Bromera. Com he avançat a les presentacions del llibre, la llavor d'aquest recull nasqué a Fuendelcepo, un petit poble d'a penes sis habitants en el límit entre Terol, València i Castelló. L'adolescent que recorria aquells indrets a les acaballes dels anys noranta sentia una estranya curiositat per les fosses de la Guerra Civil que hi ha disseminades arreu del terme. Ho vaig sentir prou vegades, ja que eren molts els familiars que m'acompanyaven en les caminades pinades endins, perduts entre matolls i desnivells que fan de tot aquell lloc un paratge especial, eixutament peculiar. De les seues converses vaig escoltar més d'una vegada la hipotètica ubicació d'uns fossars tan misteriosos com sòrdids que testimoniaven la ferotgia del conflicte bèl·lic en aquell racó aragonés. 

Fotografia feta per mi el 1996 d'un ramat d'ovelles dins del terme de Fuendelcepo

L'embrió de Pedres, el conte que tanca el recull de contes, va brollar d'aquells passejos tot i que no recorde si la llibreta on vaig anotar les idees principals del relat la vaig encetar allí o a casa. En tot cas, i tampoc sense desvelar l'argument de la història, m'encisava la trama d'escorcollar entre els sentiments d'aquells familiars que no saben on estan els seus avantpassats i que clamen per retrobar-los. En aquells anys encara no hi havia una consciència tan ferma respecte a la memòria històrica, però almenys podia establir alguna concordança entre el que allí ocorregué i la possibilitat de convertir l'experiència en ficció. 

La granja de porcs que apareix en la descripció del terme que fa Albert, el protagonista de Pedres

El conte el vaig encetar aleshores i mai vaig saber com acabaria. Va necessitar més de vint anys de maduració per culminar una obra que inclou altres visions molt personals del que és la narrativa negra. Necessitava apropar-me al gènere i crec que l'excusa de reunir huit històries tan diferents quallava pel simple motiu d'una tria heterogènia, aparentment inconnexa. En aquells viatges a Fuendelcepo, de fet, m'acompanyaven sempre lectures especialment sinistres. Allí vaig llegir El misteri de Salem's Lot, de Stephen King o també tots els contes d'Edgar Allan Poe. Recorde que aquells anys tenia programat Gustavo Adolfo Bécquer com a lectura obligatòria i que algun dels seus contes va ser llegit en la mateixa casa on vaig maquinar l'aventura d'Albert, el protagonista de Pedres: un conte que dóna sentit al recull pel fet d'explorar l'enfocament d'un gènere tan obert com el negre. Per a molts lectors, el dubte serà el mateix: és l'Holocaust un tema susceptible de ser enfocat com a prosa negra? Per a mi, sí; ben mirat, si parlem dels crims com a l'eix del gènere, no ho és, de negre, l'assassinat de sis milions de jueus? Aquesta visió és, doncs, la que va materialitzar el llibre tants anys després, en recopilar altres esborranys que compartien un mateix cor: la perversitat humana i com la consumim culturalment, ja siga en la literatura, el cinema o el teatre.

Una casa a Fuendelcepo, pels volts de 1997

En resum, en el meu nou treball he volgut explorar els mecanismes i els arquetips per mitjà dels quals la literatura negra –més bé, fosca– sempre m'ha captivat. Ja siga per la creació d'atmosferes, per la presentació dels arguments o per l'avaluació del bé i el mal segons els interessos de l'escriptor, es tracta d'un motlle literari inesgotable. No debades, el llibre s'obri amb una frase de Patricia Highsmith que qüestiona el caràcter canònic de la justícia i com aquest concepte no concorda amb la realitat del món que habitem. Probablement també la llegiria en algun d'aquells ponts freds on retornàvem a Fuendelcepo per reunir forces i amistats al voltant de la llar. M'estime tant aquest poblet per les vivències que legitimen la meua memòria emocional respecte al topònim. Si més no, en el llibre apareix com a Fuendelviejo ja que no volia estigmatitzar el nom original. Un gest d'amor que no s'adiu a la resta d'arguments que filen en Pedres que han de ser remogudes un discurs del tot inèdit dins la meua obra. Aquest és l'incentiu que em va motivar a escriure'l i que m'engresca ara a encetar noves aventures literàries: la creació de narratives que, sense deixar el solc de la ficció, siguen un clar reflex d'allò que vull viure i contar. De segur que el Jovi de 1996 no hauria cregut que aquell conte primigeni donaria títol a un llibre més de dues dècades després. La literatura, com la vida, no deixa mai de regalar-nos sorpreses i oportunitats. L'autèntic enginy és saber destriar entre l'ensurt i la reflexió.

2 comentaris:

  1. Un conte fascinant. Et felicite. I allò qué dius de l'atmòsfera, vaja si ho aconseguixes, brutal tete!
    Salutacions

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Molt agraït, Rubén, pel teu comentari. Me n'alegre molt, que hages gaudit del meu nou llibre. Una abraçada!

      Suprimeix