dijous, 4 de gener de 2018

Carta als Reis Mags d'Orient 2018


I arriba un any més i doblegues el calendari per encetar-ne un de nou i comprovar que et costa més mantindre un blog que la teua dignitat com a poble. Bo, ambdues circumstàncies són complicades tot i que la llibertat del règim blogaire és un psalm que m'agrada entonar per tal de recordar-me que no tot està perdut, ni tan sols els blogs que esdevenen fills bords o fins i tot no reconeguts. Malgrat l'orfandat, els meus calcetins saben que me'ls estime i que no deixaré mai de desparellar-los. Valga aquesta primera entrada de l'any com a recordatori de tal fe, així com de felicitació per a totes i tots els que em seguiu. Vos vull desitjar bon any i bons auguris a través de la meua tradicional carta a ses majestats. Un document que passe a desplegar amb l'ànim que els siguen concedides aquestes gratificacions a aquells i aquelles que s'ho han guanyat a pols durant l'any. Com bé sabeu, sóc altruista de mena i no demane mai res per a mi. La bonhomia guia les meues accions i les meues peticions per tal que vostés, senyors reis, les facen arribar a qui pertoca.

1. Per a Inés Arrimadas: la recuperació del reality pioner espanyol Reina por un dia

 

Tenint en compte l'interès general per la recuperació de la normalitat constitucional, caldria fer una mirada enrere per ressuscitar un dels primers reality de la història de la televisió espanyola. Seria un encert millorar el format i donar-li protagonisme –en l'estil del que Mediaset ha fet amb Las Campos– a la senyoreta Arrimadas arran del seu fulgurant triomf electoral a les últimes eleccions catalanes. Seria interessant veure la seua desimboltura sota les regnes del propi regnat. Val, la putada és que l'estat d'excepció monàrquic només duraria un dia i s'hauria d'esprémer cada minut al màxim –podria cronometrar-se quantes estelades seria capaç de cremar en una única jornada i després convalidar-ho amb vals descompte–, com el xiquet-robot de Minority Report o la clàssica Ventafocs i la imminència de la mitjanit. Tant se val, l'Arrimadas, com tota Espanya, és molt Ventafocs: penseu que tard o d'hora, tot acaba sent una immensa carabassa, en color, fons i forma.

2. Als directius de RTVE i a la productora de Masterchef Junior ex-aequo, la Declaració Internacional dels Drets del Xiquet emmarcada en punt de creu


Val que el Nadal ho admet tot i la tele nadalenca, més encara. Tot i amb això, aprofitar les vacances festives per emetre l'enèsima edició del concurs gastronòmic (?¿) infantil és una barrabassada que no hauria de permetre's una televisió pública. En primer lloc perquè no sé on queda el criteri ètic de posicionar en horari de màxima audiència uns pobres xiquets que hauran de passar un estrés que no es correspon ni amb l'edat ni amb la graella habitual de la programació de la cadena estatal. En segon terme, per la gratuïtat de prolongar una fórmula televisiva que no calça amb l'imaginari infantil. Recriminació? Eliminació? Expulsió? Espere que en llegir la declaració completa dels drets del menor, els senyors directius de RTVE entenguen que es poden fer programes de televisió més constructius i moralment sostenibles que la puta merda de Masterchef Junior.

3. Als pares dels xiquets que van a Masterchef Junior: una setmana tot-inclòs a Guantánamo o als camps de treball de Corea del Nord (segons disponibilitat i ordre de reserva)


Quan fins fa ben poc es qüestionava que les parelles homosexuals pogueren adoptar o tindre fills per qualsevol via atesa-la-dubtosa-consistència-vertebradora-i-moral-del-nucli-familiar, cap jutge o legislador tenia en compte que hi ha parelles heterosexuals –o, diguem-ho d'una altra manera: famílies tradicionals, encara que tampoc és l'adjectiu encertat– que viuen de presentar els fills compulsivament a concursos repulsius on els infants són carnassa segmentada segons el criteri de l'audiència. Em sembla que un pare o una mare que permet mercantilitzar el seu fill d'una manera tan salvatge no està exercint la seua tasca de tutor, sinó de mer mercader o proxeneta mediàtic. A aquest tipus de pares caldria enviar-los a la base cubana o als camps de Pyongyang, encara que fóra una setmaneta, per tal que superaren la mateixa experiència que malviuen els seus fills davant la càmera. Tal vegada, el tràngol exerciria la porga. Mentrestant, no sé si em fan més por els pares d'aquestes criatures o els espectadors d'un programa on xiquetes de nou anys són titllades de fracassades. Quin entreteniment hi ha en veure plorar un xiquet? Necessite una o dues reencarnacions més per entendre-ho.

4. Per a Mariano Rajoy, un Alfa 155


El president d'un país tan gran necessita un cotxe propi per fer tots aquells desplaçaments que l'agenda quotidiana de xòfers i compromisos no li permet. Conéixer l'Estat que governa seria convenient, així com la mateixa Constitució de 1978 que defén a capa i espasa sempre que no es tracte de temes bancaris: si es tracta de malcriar la banca espanyola –eixa sí que guanya sempre, i no la del Monopoly–, la Constitució es pot canviar amb un sol SMS. En canvi, quan la Constitució parla de llengües oficials –és veritat que n'hi ha quatre a l'Estat espanyol?– i nacionalitats històriques, la cosa es complica i cal posar en marxa un mecanisme de manipulació i apropiació del mateix document que suposadament es defenia. L'Alfa 155 seria el vehicle ideal per a un polític que també és antic, clàssic i fins i tot conservador. Un president que invoca alhora l'esmentada xifra, 155, quan ni tan sols s'havia optat pel diàleg. El resultat ens situa en el mapa automobilístic estatal de sempre: un parc mòbil envellit, contaminant, carrincló i amb poques perspectives de progrés i aerodinamisme.


5. Per a Gabriel Rufián, la tarifa plana d'un agent de Hollywood


Independentment d'estar d'acord o no amb la seua intensa línia discursiva, he de dir que la retòrica del senyor Rufián no s'adiu al Parlament espanyol; és a dir, que hi ha una espectacularitat, una modulació en grans sentències com Senyor Rajoy, quite sus sucias manos de Catalunya que em retrotrau als grans westerns o a qualsevol adscripció dels gèneres solemnes. En aquest sentit, Rufián marca una fita massa alta en el perfil d'ERC i crec que podria ser el perfecte vilà en properes temporades de The Walking Dead, per posar sols un exemple. A més, és guapo i té eixe puntet fanfarró i perdonavides –alhora l'antídot idoni contra el macarró-king Rafael Hernando, amb qui conforma el ying-yang de la polarització extrema– que queda bé en qualsevol quadre de crispació crònica. Per la qual cosa, com que en la política catalana hi ha una tendència a canviar de primeres figures massa prompte –crec que en la CUP reemplacen portaveus cada sis hores, com quan estàs amb la dosi de Frenadols–, una bona opció per al senyor Rufián seria contractar un agent per tal que el promocionara allà on no el coneixen. Crec que té vena dramàtica, per la qual cosa vull que aquesta menció-regal siga considerada també com a carta de recomanació per als directors de càsting.

6. Per a la reina Letizia Ortiz, un tràiler de Nutella


No m'agrada la monarquia en general, però de la família monàrquica espanyola em fa especialment nosa la reina Letizia. Tal com canten Les Bistecs: Siempre está tan mareada / No me come nada. Efectivament, he de dir que desconfie de la gent excessivament prima, però en el seu cas el que realment m'espanta és la rectitud i seriositat d'algú que no ha nascut reial, sinó que ha evolucionat de periodista a reina tal com fan els Pokémon. Clar i ras: aquesta xica necessita una dotzena de cassoles d'arròs al forn i un bidó de sèrum d'arrop i talladetes per a tornar mínimament a unes constants vitals compatibles amb l'existència física. Mentrestant, espere que ses majestats li facen arribar el format més gran possible de Nutella que hi haja en el mercat. El greix de palma tot ho cura, tret de les selves que devora per a ser produït. Al cap i a la fi, sent reina no li fan profit ni les calories, ni les acaloraes. És el que té l'estrat celestial de la classe excelsa.

7. Per a cúpula d'ÀpuntMedia, una cabassada de ginseng, multivitamines i geleia reial 


I el darrer regal és un amistós esperó per als companys que estan engegant la nova televisió pública valenciana. Necessitem ja la nostra televisió pública en la nostra llengua. Necessitem veure cares noves i necessitem oxigenar l'ecosistema mediàtic valencià per tal de pal·liar el dèficit estructural de mitjans de comunicació que patim històricament. La gesta és complexa i agosarada, però cal espavilar-nos perquè si existeix un relat del canvi, l'hem de poder i saber narrar tal com toca i, sobretot, a temps. Per això, a més de l'ànim, us envie una cabassada de ginseng –el de la foto, però més gran–, un palet de multivitamines i poalades senceres de geleia reial. I endavant!


I bo, espere que les meues pregàries siguen ateses i puntuals en la nit de divendres. Que tingueu bons reis, reixos i no esmente les reixes perquè ja les coneixen qui han passat les festes darrere d'elles, a l'espera d'un sentit comú que no arriba mai enjorn. Jo recorde redactar la carta als reis amb una barreja de descreença i inquietud. No m'agradaven les joguines de moda i supose que ses majestats ho tenien difícil per satisfer les meues demandes estrafolàries. Tant de temps després, no m'estaré de demanar coses tan enrevessades com les que demanava aleshores. Ser educat i previsible és absolutament tediós. I en un món tan entremaliat, ja no paga la pena l'excés de correcció. Que sigueu feliços, o almenys trobeu adjectius potencialment compatibles, en aquest 2018 que a penes despunta. Bon any, amigues i amics.

Cap comentari:

Publica un comentari