Sóc nét de comerciants i em vaig criar a la tenda que Vicent Seser i Rosa Pons tenien a la planta baixa de la Casa del Mayorazgo, just al xamfrà entre el carrer Dénia i el carrer Sol d'Ondara. Des de menut vaig saber que els establiments petits no només eren un mercat d’abastiment proper i eficient, sinó també la síntesi d’una manera de viure i d’una economia més social, més càlida. Quan ma tia Rosita tancà la tenda originària dels meus avis fa més d’una dècada, el barri assumia que aquella porta closa era també l’assumpció de nous temps. No només es deia adéu a una tenda, sinó a l'empremta més visible de l'herència dels meus avis: la seua humil i atapeïda llar, el seu mercat d'abastiment particular, una manera de veure el món i d'emmagatzemar-lo. Els meus avis van morir massa prompte, massa joves, i sempre he pensat que el seu esperit pervivia entre els prestatges dels queviures, entre les caixes de galetes, potser esguardant com creixien els seus néts i com les seues filles s'esforçaven en dur endavant el negoci familiar. Un model de vida, de comerç, que morí poc després, tal com la meua infantesa, extraviada per a sempre en el record d'aquella tendeta on els Huesitos es confonien entre les saladures i la mortadel·la amb olivetes...
Per això, durant molts anys, la tenda de Rosa Grimalt, al carrer de la Pau, mantenia viva una espelma difícil de definir, però no de percebre. Per una part, el complet catàleg del seu inconfusible comerç, però, sobretot, el caràcter irrepetible i únic de la seua gerent: una persona emblemàtica, no només del teixit comercial local, sinó del poble en el seu conjunt. Rosa Grimalt era una institució per a un sector que sempre ha viscut les amenaces de les grans superfícies. Amb una personalitat i elegància expansives, Rosa dignificava cada dia a la seua tenda el concepte clàssic del bon botiguer: aquell que recomana, aconsella i fins i tot coneix personalment el seu client. Als antípodes del servei despersonalitzat i tantes vegades fred de les grans marques, Rosa era l’antídot contra el tedi robòtic de les multinacionals. Un David contra Goliat que sempre he admirat pel seu estoïcisme i perseverança en defendre un model artesà, personalitzat. Tenint en compte la transcendència simbòlica del seu local i també de la seua propietària, la seua sobtada mort és un fet molt difícil de pair. En un any de tantes notícies dolentes, dir-li adéu a Rosa Grimalt és assumir també l’adéu a un comerç de referència a Ondara. A un mode de vida que cada vegada s’estreteix més per passar a ser el miratge d’un passat tan recent com enyorable. A Rosa la recordaré sempre per l’atenció amb què em preguntava com m’anava tot i a l’estima que destil·laven les seues paraules. Ella representa el model de poble que m’agrada i el model de convivència que fa dels pobles un hàbitat especial. Sense l’alé de persones com ella, sembla que els pobles no valen la pena, per la qual cosa la millor manera d’homenatjar-la és seguir creient en el comerç local i en l’esperit d’aquells que estimen la seua feina i contribució. Mentrestant, a tu, Rosa, et recordarem sempre per la personalitat única que guiava les teues accions. La teua energia desbordant. El teu glamour. El teu comerç. La teua vida.
Rosa Grimalt, a la seua tenda, en una foto recent cedida pels seus fills |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada