diumenge, 20 de novembre de 2016

Crònica d'una fractura lingüística irreconciliable: un aclariment més, un antídot contra la controvèrsia

L'oficina de la Seguretat Social de Dénia, el lloc on tingué lloc l'incident

Després d'una setmana carregada de mostres de suport, però sobretot d'insults i difamacions a les xarxes socials arran de la publicació de la notícia sobre el tracte degradant rebut a la Seguretat Social de Dénia, tanque el capítol de la meua queixa a l'esmentat servei amb aquest article aclaridor que espere que subratlle l'eix principal de la meua reclamació original. Anirem per parts:

1) En primer lloc, i després d'haver vist tergiversada la reclamació original per infinitat de haters i trolls de clara inclinació profeixista i antidemocràtica, reitere l'ordre del relat: JO NO EXIGISC QUE SE'M PARLE EN EL MEU IDIOMA, SINÓ QUE SE M'EXIGEIX A MI QUE PARLE EN CASTELLÀ EN EL MEU TERRITORI. A mi, i a ma mare, en aquest ordre. L'acte fou tan breu com desagradable i no té cap trellat, que és el més ressenyable de l'anècdota. Si una persona no entén la meua llengua i educadament em demana que m'expresse en castellà, normalment no m'hi opose. És un acte de gentilesa i comprensió. Jo no tinc res en contra del guàrdia de seguretat que dóna els torns a l'oficina encara que supose que ell sí que té algun prejudici respecte a la meua llengua i els parlants de la mateixa. És molt senzill: un entra a la seu, s'adreça al mostrador i quan se li demana el DNI i comença a citar els números en valencià (set + cinc + tres... ) és quan se'ns diu que no se'ns entén i que cal dir-ho en castellà. Ací és on naix la reclamació. Davant el dubte de per què no se'ns entén o no se'ns vol entendre, la resposta és reiterada: PORQUE NO. I no vaig a reiterar la retafila legal que dictamina la cooficialitat lingüística i, sobretot, la convivència de dues llengües en un mateix territori.

Tal com he reiterat, se m'exigí expressar-me en castellà, no a l'inrevés

2) És curiosíssima la dèria demagògica i manipuladora d'aquells que m'han anomenat paleto de pueblo, palurdo, cortito de miras, catalanista, valencianista, fascista, independentista i un llarg etcètera de nomenclatures, sense acabar d'entendre que la meua principal queixa és el TRACTE DEFICIENT EN UN ORGANISME PÚBLIC, MÉS ENLLÀ DEL CONFLICTE IDIOMÀTIC, que no és, per descomptat, un assumpte menor. De fet, la meua denúncia tres mesos després de l'incident es fonamenta en la descoratjadora impotència de comprovar com els atacs a la nostra llengua són minimitzats constantment pel mapa mediàtic, mentre que quan un castellanoparlant no sent respectats els seus drets lingüístics, la polèmica pren matisos de catàstrofe nuclear. Heus ací bona cosa d'exemples: des del futbolista que canvià d'hospital perquè no li parlaven en castellà a la constant barbàrie de demagògies contra la immersió lingüística a Catalunya tot passant per anècdotes compatibles amb la meua, però des del punt de vista ibèric.

3) Reiterar que les ofenses no em pertorben ni fereixen, sinó que m'encoratgen a defendre amb més vivacitat els meus drets com a parlant. No debades, el solatge de tot aquest rebombori viral denota els perfils anticonstitucionals d'aquells que creuen en la superioritat d'un idioma per damunt d'un altre (i en tot l'estira-i-arronsa jeràrquic, històric i sociològic que això comporta). Un debat que (es) creia superat però que encara ressuscita dimonis ancestrals, tal com podreu comprovar si llegiu les aportacions que s'han fet a les xarxes socials sota els enllaços de la notícia a mitjans com Levante-EMV o La Marina Plaza.

4) En resum, jo recomanaria a aquells que s'encenen d'ira amb reivindicacions tan bàsiques que invertiren el temps que dediquen a denúncies com la meua a aprendre idiomes, sobretot el valencià/català/balear: la setena llengua d'Europa quant a importància amb més de 10 milions de parlants. Una llengua que, vés per on, és la llengua amb què tants ens comuniquem tots els dies. Les llengües són un mitjà de coneixement i cultura, no una excusa per a la imposició i el menyspreu. Per desgràcia, per a molts, l'autoodi no deixa de ser un recurs recurrent a l'hora de reviscolar actituds tan cavernícoles com incomprensibles. Una excusa per revifar complexos del passat en clau futura. Són els mateixos que pronuncien sense recances Schwarzenegger, però que ni en tres reencarnacions podrien ni voldrien entonar ni decodificar una essa sonora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada