dimarts, 11 d’octubre de 2016

Martí (20 anys no són res o ho són tot): A la memòria de José Luis Martí Vives


 
El meu amic Martí i jo en una actuació còmica a finals de 1992

Feia molt de temps que volia escriure aquesta entrada. La necessitat de materialitzar-la és més recent. A principis d'any, durant la moguda promoció d'El traductor vaig tindre el plaer de ser entrevistat per diferents mitjans i persones que s'interessaven pels orígens de la meua escriptura. Que què era el primer que havia escrit? Que quines eren les meues influències? I tot un etèctera d'agraïts interrogants des dels quals escorcollar el propi passat per indagar-ne les contestacions. La resposta ja l'havia meditada en anteriors ocasions i era inequívoca: el teatre. El món del teatre o, si més no, la faràndula. Més bé, la segona accepció, que no deixa de ser una barreja més humil de referents i referències per a algú que s'ha criat amb un pare cantant i amb un generós entorn d'amistats relacionades amb el món cultural i de l'espectacle. No és d'estranyar que amb deu anys començara a dissenyar i escriure obretes inclassificables que després interpretàvem als festivals de l'escola o del grup cultural local. Des del sainet al thriller –els arguments delirants faríen les delícies de qualsevol terapeuta freudià–, tot passant per les imitacions de tota mena i de qualsevol grup còmic del moment.

Dins d'aquelles reencarnacions, sobretot de l'emergent duet televisiu Cruz y Raya, vaig tindre la sort de comptar amb el meu amic Martí. O, millor dit, de col·laborar-hi, ja que ell era la vertadera ànima d'aquella recreació amb esperit propi. Martí era, a més de company de classe, un hàbil observador que condensava en guions curts i improvisats l'essència d'esquetxos de ressò popular. No només tenia tècnica, sinó encert a l'hora d'identificar l'escletxa per on s'escolaven els somriures inesperats. El seu era un perfil personalíssim on hi havia pinzellades dels Martes y 13, però també aportacions inventades, de factura tan eloqüent com surrealista. Durant totes les actuacions, era ell qui mesurava el tempo i qui controlava l'articulació dels acudits. I tot això, en festivals on també ballàvem amb les nostres quintes –sempre expertes en les coreografies, sempre pacients davant la nostra tossuderia– i on representàvem altres papers de les meues esmentades i esbojarrades obres. Molts dels assajos tenien lloc a sa casa, on m'enlluernava la seua ràpida confecció de les escenes. L'admirava per moltes més coses, com ara una cultura musical que havia adquirit per influència del seu germà gran –recorde els seus nombrosos vinils– o per ser un gran expert en videojocs. De fet, recorde la seua mestria davant d'uns recreatius on sempre se m'esgotaven les monedes disponibles abans que ell perdera una sola partida. A les vides dels arcades les anomenava tanques mentre se'ns exhauria la vesprada davant la NES que jo havia instal·lat a l'habitació de la rentadora de ma casa. Jocs de 8 bits, episodis de Bola de drac, la seua sèrie i mitologia predilecta... Vesprades eternes dins estius invencibles. I, a més de tot això, per si fóra poc, tenia unes aptituds esportives envejables, als antípodes de la meua poca destresa. Era en el camp del futbol on els nostres interessos col·lidien i les nostres agendes s'allunyaven. No debades, en arribar a l'institut ens movien diferents inquietuds tot i que vam compartir pupitre en aquell primer curs de batxillerat on el despuntar de l'adolescència relaxà el nostre fervor artístic. En deixar de compartir escenari, el nostre vincle també anà ajornant-se. Canvi d'amics, formació de noves colles i totes les mobilitzacions pròpies d'una època on cadascú viu un procés distint. Amb tot, la nostra sintonia romania intacta i encara que ja no enyoràvem la intensitat d'aquelles incursions teatrals, sabíem que tot plegat havia pagat la pena.
 
Jo, en una obra satírica que vaig escriure i protagonitzar per al Festival de Fi de curs 1992/1993

Poc després, un dia de setembre de 1995, el meu amic Martí morí en un accident de moto. Una notícia que vaig escoltar com un murmuri entre ma mare i la meua germana des de la quietud de la meua habitació. I aleshores, l'immens desconcert i la contradicció de no poder pair allò que havia ocorregut. En edats primerenques, la realitat de la mort és un discurs distant que no qualla en un primer intent. Tot d'una, el buit no tenia la intenció d'establir amb el present una relació de versemblança. Els adolescents sempre creuen ser immortals, sobretot perquè són adolescents i el despertar de la vida exorcitza qualsevol temptativa de finitud. Al cap i a la fi, aquell incident, aquella tragèdia sobtada, amerava la meua generació d'un regust de tristor abans no conegut, encara que no he escrit aquest article per parlar de la mort del meu amic, sinó per parlar de la (seua) vida i de l'empremta inesborrable que va exercir en mi des d'aleshores l'experiència viscuda.

Els anys, tot seguit, s'amuntegaren en un seguit de tràfecs i etapes inconnexes que són sempre transcendents, fins i tot en la seua ordinariesa, perquè ens pertanyen i perquè formen part del nostre camí. La sendera que recorrem a tort i a dret, amb parades i acceleracions que no són més que requisits del trajecte. L'asincronia de deixar enrere el record del meu company, de seguir creixent mentre ell restava en un estadi inconcret, era una ferida col·lectiva entre amigues i amics. Martí era una persona molt estimada per tothom i no entrava en els plans de ningú haver de prescindir per sempre del seu sentit de l'humor o de la seua notòria presència (escènica o no: totes dues eren molt valuoses). El buit s'ordenava mentalment com un error del sistema, una avaria emocional que calia enregistrar per seguir endavant, malgrat el lament o la ràbia: sentiments punyents que amb el temps cicatritzen en una oblidadissa embranzida cap al futur. 

Ara, més de dues dècades després, volia permetre'm l'homenatge, que no és un mer recordatori, sinó també una celebració del present. Un dissortat colp de puny del destí que marcà un abans i després en la meua manera de viure i d'escriure. Fins i tot quan vaig acabar El traductor, quan vaig decidir analitzar què és allò que ens guia a crear, o a viure, vaig tindre present l'espontània comicitat que guiava els meus diàlegs amb Martí. Necessitava reprendre les coses allà on les vaig deixar i desprendre'm de la solemnitat impostada que li barra el pas a la recerca del jo vertader. Guanyar en simplicitat i sinceritat tot allò que cal perdre una vegada ens enfilem en la disfressa de l'adult. Darrerament, m'he descobert en tal intent. Fotos que he penjat aleatòriament al Facebook i que ressusciten el clown, el xiquet entremaliat o l'equilibrista embogit que realment sóc. La performance visual no és més que una metàfora del meu present. El reflex d'una actitud que em defineix ara i ací i que em recorda un preciós extracte d'una carta de l'escriptora Montserrat Roig al seu nebot: "No podem renunciar a la bogeria, ni a l'apassionament, menys encara en aquesta vida, on tot és provisional".

L'admirada autora catalana, que morí i viví abans d'hora, és una lliçó indefugible que m'ha recordat a tu, Martí, a qui adrece aquest darrer paràgraf. És immensa la gratitud que vull expressar-te. L'agraïment pels anys compartits i pels moments gaudits. Per tot el que em vas ensenyar i que ara vull manifestar. Com ara, la necessitat de ser feliços pels èxits assolits, per les fites abastades, en comptes de preocupar-nos per la insatisfactòria recerca de metes encara imaginàries. Per això adjunte la foto d'aquell final de curs, d'aquella irrepetible conjunció de companyes i companys, d'aquella etapa joiosa que vam completar i gaudir i que res ni ningú pot aturar, esborrar, ja. Ens pertany. És nostra. Com la felicitat –ara sí: immortal– que hi ha retratada en aquell darrer dia de juny de 1993. 

Mentrestant, a tu, t'ha estat oferit un do que a cap de nosaltres se'ns atorgarà ja. Vaig tindre l'ocasió de dir-li-ho al meu estimat Samuel Llorca i ara vull recordar-t'ho de nou. Tu no envelliràs mai. Tindràs 15 anys per a sempre. No tots poden contar el mateix. Sempre, sempre, seràs tan guapo i simpàtic com ho eres aleshores. Tal com ho eres ara. Estimat, irrepetible, Martí.

Foto de final del curs 92-93 dels alumnes de 8é del CP Marjals d'Ondara

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada