dijous, 18 d’agost de 2016

Terrier, un regal literari calent per a un estiu fred

I no, el jardí no s'havia assecat, ni per a res resta erm. Permeteu-me aquest abandó blogaire que només ha estat possible gràcies a un any de traca, de castell pirotècnic i fins i tot d'explosió geotèrmica. Si m'heu llegit a les xarxes socials, haureu comprovat com la promoció d'El traductor s'empassava molts caps de setmana, punts d'Iberia i hores d'esbarjo. Aquesta cosa de la literatura en català requereix d'un bon nivell d'activisme per rutllar mitjanament bé i si ho barregem amb feines que ja de per si són absorbents, el resultat és un període tan caòtic com estimulant. Ni la genuïna Ballerina, en els seus millors temps publicitaris, era tan absorbent com jo. Tampoc no és cap excusa, posats a dir, però sentia el deute de justificar que no he estat segrestat per les FARC, ni ingressat a la clínica Buchinger de Marbella (encara que tot arribarà). Amb tot, reprenc l'activitat amb un petit regal d'estiu per als meus lectors i lectores. Com sabeu, fa ben poc vaig rebre el Premi Enric Valor de Narrativa Breu de l'Alcúdia de Crespins que organitza l'Associació La Garrofera. Terrier, el conte guardonat, és una sentida ofrena als seguidors d'aquest blog que compartisc ací i ara, no sense abans desitjar-vos que acabeu de passar l'estiu de la millor manera possible; és a dir, sense engegar el telenotícies i sense acostar-se a la primera línia de platja en horari diürn.

Recollint el guardó, a l'Alcúdia de Crespins

 T E R R I E R


“Una vida sense gos és un error“      CARL ZUCKMAYER

Bruno giragonsa sobre si mateix com una trompa abans d’amagar-se darrere d’un arbust per fer de ventre. L’amo l’esguarda atentament i dubta d’apropar-s’hi per recollir-ne les immundícies. Al cap i a la fi, es tracta d’un parc públic desangelat, rematadament brut. Dels més descurats de la ciutat. Potser, els jardiners municipals ni s’hi acosten. No hi ha flors, ni queda cap paperera dempeus i els bancs de fusta corroïts, de pintura encrostonada, tampoc no conviden a seure-hi. Un embolcall massa vullgar per a un exemplar del tot extraordinari, romia en ataüllar de nou el terrier enjogassat amb el vol d’una papallona. Va costar-li mil euros fa un any i no se’n penedeix. A ell li agradaven altres races del tot oposades com ara el pitbull o el rottweiler, però l’adquisició del cadell era una inversió per a negocis esdevenidors. Calia considerar la creixent proliferació del fox terrier i la necessitat de despuntar-hi, dins del sector dels classificats. Secció: mascotes. Referència: Se ofrece macho para montas (precio a convenir). Un titular concís que calia escriure en castellà, entre d’altres coses perquè no sabia escriure-ho en la seua pròpia llengua, tot donant a entendre, per mitjà de les fotos adjuntes, la bona qualitat del mascle. Mida compacta. Pèl amb la justa lluïssor. Pedigrí justificadíssim per consolidar un sedàs que es materialitzà amb un primer contacte telefònic.
La interessada li parlà de Lluna, la seua terrier de tres anys. El veterinari li havia recomanat embarassar-la per tal de prevenir futurs processos tumorals i calia assumir la recomanació amb prestesa. Per això no discutí massa el preu de l’operació (li ho deixà en cent cinquanta), tenint en compte que vivien a prop i que, no ens enganyem, Bruno era encara un debutant.
Mentre sospesa l’escaiença de la rebaixa reconeix la gossa i la propietària en veure-les arribar a l’hora convinguda. Ella, com ell, al voltant dels quaranta, però prou més mudada, endiumenjada gairebé. Enfundat en un ordinari xandall d’Adidas, li encaixa la mà i fa un xiulit per avisar Bruno, embadocat pels tufs d’orins que ameren les soques dels arbres. L’animal acudeix parsimoniós i s’engresca amb l’escrutini de la partenaire. Lluna és grisa, com el semental, i prou més receptiva; no tem l’ensumada aliena i no s’està de cortejar el candidat amb successius volts. L’ama riu la conxorxa canina mentre va dosificant comentaris banals per tal de fer més abellidora l’estona. Poc després, els gossets se n’allunyen en la seua dansa de narius i ensopegades. 


Els adults, mentrestant, prolonguen la conversa. Ell no té tanta traça comunicativa com la companya i sols reitera l’estranyesa del fet que Bruno no haja muntat encara la femella. Havia comentat que era un mascle primerenc, no que en realitat era la primera volta que l’emparellava, i ara sols ha d’esperar la consumació de l’encontre per confirmar la recepció de l’estipendi. Sense còpula no hi ha cobrament, és clar, encara que Bruno no és conscient de les seues obligacions. Nasseja el cony de Lluna, per descomptat, però després fa un bot sobre la gespa i pren distància. La gossa també se n’abstreu per moments mentre els respectius amos els comminen a apropar-se de nou mitjançant palmes, crits i enrevessades interjeccions. Ell assegura conéixer el llenguatge secret dels cànids i la xicota se’n riu. El troba graciós. No li pega tort que en un determinat moment force el contacte entre els animals i engrape Lluna per les costelles per tal d’encastar-li un penis tremolenc. Fins i tot li fa gràcia la subtilesa amb què sosté el membre en un manucleig capciós que malda més per trempar-lo que no per exercir d’apuntador. Tant se val. Rebelment descavalcat, al sisé intent Bruno hi desisteix per tal d’apartar-se de la presa definitivament. L’amo el maleeix i constata que, en cas de no estar acompanyat, li hauria fet un puntelló. Per desobediència i també per orgull.
Lluna retorna, espantadissa, als peus de la dona, qui tracta de tranquil·litzar el criador. «No passa res, són gossos», li adreça mentre intenten per enèsima vegada culminar l’apropament. De cap manera. En un moment donat, rabiüt, Bruno fins i tot li lladra a l’ensinistrador. Per sufocar el desassossec de la trobada, ella proposa d’anar a sa casa, on la gossa se sentirà més reposada. Realment, l’oferiment no s’adiu a la realitat: és el mascle, l’element discordant; és el mascle, qui no està seré. Ni l’un, ni l’altre. Perquè el mascle adult sols s’asserena quan deixen el parc i queda oberta la possibilitat del mercadeig. Una avinença que va refermant-se mentre el diàleg s’esgarria cap a aspectes més concrets. Que si l’un, aturat i solter. Administrativa i divorciada, ella. Voreres, semàfors, embornals i tres passos per a vianants. Bruno i Lluna, encalçant-se mútuament. Després, la confiança per part d’ell d’afluixar un acudit sobre la possible homosexualitat del cadell i la cordialitat de l’acompanyant per riure l’ocurrència i afirmar que la sexualitat del món animal és molt menys encorsetada que la dels humans. Un aclariment innecessari que tots dos tornen a celebrar en arribar a l’apartament i encetar dues cerveses.
Mentre Bruno i Lluna tornen a amorrar-se, olfactius, els musells, la relació de proximitat entre els adults guanya en calidesa tot el que perd de tensió i excés d’expectatives. La deferència dóna pas a un altre tipus de complaences mentre tots dos s’adonen de l’atracció recíproca. Ha estat el canvi d’escenari, probablement, l’estímul definitiu. El canvi de percepció. A ella, de fet, l’encisen els homes ravalers amb roba d’esport; a ell l’embogeix el registre burgés d’una dona que guanya en una nòmina més del que ell arriba a estalviar en tot un any a mercè de regateigs per internet i tripijocs varis. Amb tot, ella ol a perfum modest mentre ell put a pinso del Lidl. L’intercanvi de flaires, però, l’experimenten després de la tercera llauna, quan tenen els llavis tan xops d’escuma de civada com de saliva. Les besades són intenses, de tan inesperades. Testimonis de l’arravatament, sengles mascotes s’esglaien davant l’aferrissament dels respectius senyors. Tant fa. L’esvalotament és incontenible, tant com per no recordar el motiu primigeni de la trobada. Un titular eloqüent i irrenunciable, el del classificat que els ha reunit. Un encapçalament que es materialitza en el mateix instant en què el convidat cobreix l’amant per darrere, abans d’arrancar un sotragueig d’escomeses que no sols farà udolar Lluna, escarotada de veure la seua ama sota el domini d’un estrany.
Comptat i debatut, l’objecte de l’anunci tampoc no pretenia ensarronar ningú. Pendent de perfilar una compassada envestida, el propietari de Bruno només desitja que la temperatura i caràcter libidinós de l’ambient puga encomanar-se als cans, aferradissos al sofà on es desenvolupa la vertadera muntada de la vesprada. En cas que això ocórrega, quin hauria de ser el preu dels serveis? On caldria aplicar un mínim descompte? Aliens als esbufecs dels amos, els gossos acluquen finalment l’ull i s’adormen, mandrosos, després d’una jornada massa compromesa.
Enfervorit a cada abrivada, l’autèntic semental de la cita se sent el dipositari de la masculinitat i heroïcitat sexual menyspreades pel seu deixeble. Al mateix temps es planteja la possibilitat d’enfilar-se en noves i potencials propostes dins les webs comercials. L’apartat de «Contactes», qui sap. Però això ho pensa a posteriori, abans del clímax. Vigorós moment en què dedueix que un pitbull o un rottweiler no l’haurien deixat en tan mal lloc. Haurien copulat, complit, com ell, davant la femella de torn assedegada de ritme i companyia. Per contra, adormit sobre el terra, el rostre de Bruno és el d’un gos fracassat, gai o impotent. Un desencert absolut. O no: si no haguera tingut un terrier mai no hauria conegut la propietària de Lluna. A partir de tal pretext, doncs, ja pot ejacular sense recances. Rescabalar-se, acceleradament, d’un munt de penúries que queden endarrerides, engolides, pel panteix d’un udol final.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada